Com més va més s’escolten les veus que proclamen la liquidació del “règim del 78”. Com si el sistema de llibertats que es va instaurar a Espanya després de la mort de Franco fos un règim provisional, una mena de democràcia intervinguda i tota ella contaminada per les ramificacions del franquisme que, tot just ara, ja en ple segle XXI, faria fallida i s’ensorraria.

En el trencaclosques de la política catalana, fa poc va caure com una bomba la proposta de fer, al Born, una exposició sobre els 80 anys de l’alçament militar feixista dels dies 17, 18, 19 i 20 de juliol de 1936. El tema més polèmic va ser la idea de situar a l’esplanada del Born una estàtua eqüestre de Franco. Aquesta proposta va desvetllar tots els fantasmes i es van desfermar actituds d’intransigència i intolerància, dels uns i dels altres, en la majoria dels casos més amb voluntat de desacreditar l’actual govern de la ciutat de Barcelona, liderat per Barcelona en Comú, que amb ànim de discutir a fons sobre la proposta.

Ahir fèiem una aproximació global a Catalunya. Apuntàvem a la necessitat d'un reconeixement de la derrota des de la humilitat i la voluntat de renovació i canvi. En el cas de la ciutat de Barcelona, el problema per al PSC adquireix una dimensió encara més gran. De fet, els resultats de la ciutat de Barcelona invaliden el PSC com a alternativa de govern durant un temps. No pot aspirar a ser alternativa de govern ni pot reclamar-se de la condició de segon partit de Catalunya un partit que a la capital de Catalunya és la quarta força política, a frec de ser la cinquena. No només això, sinó que en termes de proporcionalitat si la meitat dels vots que el PSC ha perdut a Catalunya els ha perdut a Barcelona és evident que la patacada en aquesta ciutat supera amb escreix la mitjana del retrocés global. És possible que passi el mateix en alguna de les altres capitals, però enlloc més el discurs de la renovació, del canvi, de la radicalització, de la tensió de l'eix dreta-esquerra, de l'abandonament de l'agenda identitària, s'havia adreçat a dibuixar una esmena a la totalitat a les línies polítiques que havien marcat fins al moment de les eleccions el partit, la seva direcció i el grup parlamentari. Afegim-hi que, com en el cas de la federació de Barcelona del PSC, els termes de la renovació s'havien orientat d'una manera una mica singular, consistent a mantenir i reforçar unes estructures de poder i a plantejar més que la renovació el reforçament i ampliació de les esferes de poder i representació dels que dirigeixen la federació.

Sempre havíem pensat i dit que la asimetria entre els resultats del PSC en unes eleccions autonòmiques i unes eleccions generals s'havia d'atribuir a la baixa participació. Argumentàvem que l'electorat socialista habitual se sentia poc implicat en unes eleccions autonòmiques i que pensava en la política més en clau espanyola que en clau catalana. Cada vegada que, poc temps després d'unes eleccions al Parlament de Catalunya, es convocaven unes eleccions generals i el PSC hi feia uns resultats molt remarcables, fèiem la projecció retrospectiva i dèiem que amb aquells resultats estaríem governant la Generalitat.

Ja he dit públicament i de forma clara que no em tornaré a presentar a unes eleccions al Parlament de Catalunya, però vull explicar què penso i què defensaria si tornés a fer-ho pel PSC.