Entre les noves manifestacions de l’espiritualitat al segle XXI, la gastronomia és una de les més acreditades. Els cuiners són els nous oficiants del misticisme. Com els ministres de les antigues fes, ara aquests flamants líders alcen davant els comensals un petit bol de pèsols estofats al pesto d’herbes o una ració d’ànec salvatge amb espinacs al vapor i vermut i els fidels mormolen amb una satisfacció tan íntima com la que devien sentir els primers cristians quan el presbíter elevava l’hòstia consagrada amb un fervor callat.

El caragol moro o bover ('Helix aspersa', segons el seu nom científic) és un dels més comuns al nostre territori. Com que té una molla generosa i perfectament comestible, des de la Prehistòria hi ha hagut una molt comprensible tendència a cruspir-se’l. Ja els antics romans -segons ens informa el gran gastrònom Jaume Fàbrega- els feien dejunar amb segó (la fibra del blat) per a porgar-los de les possibles herbes tòxiques que hagueren consumit, abans de procedir a la seua cocció. Ara mateix, però, el costum de menjar caragols ha quedat notòriament reduït, com si es tractara d’una aberració culinària pròpia de pobles una mica irredempts. Els valencians, els catalans i els illencs ens singularitzem precisament, arreu del món, per l’adhesió entusiasta a la ingesta d’aquest parsimoniós mol·lusc de terra. Els francesos també, esclar, però ells consumeixen l’anomenat caragol de Borgonya, que, posat a taula amb tota la prosopopeia de la cuina gal·la, fa un efecte civilitzatori de primer ordre, i ningú pensa -fora d’algun estranger poc viatjat- que el que s’hi oficia siga cap cerimònia salvatge ni ancestral.

Avui, 26 d’abril, fa exactament trenta anys que es va produir l’accident nuclear de Txernòbil (Ucraïna). Voldria pensar que l’efemèride bastaria per provocar una allau de noves investigacions al voltant d’un fet tan divulgat com increïblement desconegut, tot ell nimbat d’escandalosos misteris. Sospite, però, que no serà així. Mentre que el tsunami que va ocasionar el desastre de la central de Fukushima, al Japó (març del 2011), va ser tractat amb la promíscua i exhaustiva documentació pròpia de la globalitat, tot el que fa referència a Txernòbil continua envoltat d’un halo d’ineficàcia estadística, de desentesa governamental, de paradoxes científiques. Em feia eco de tot això l’octubre passat, en publicar, en aquest mateix diari, un reportatge pouat directament de les meues impressions a la zona (Els últims de Txernòbil, ARA, 17-10-2015). La vaguetat exasperant de les dades sobre les conseqüències de l’esclat del reactor número 4 de la central de Txernòbil (a les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquell altre 26 d’abril), lluny d’haver-se solucionat amb el temps, s’ha vist agreujada. De llavors ençà, han florit els mites, les interpretacions més o menys hirsutes, les contradiccions enervants. Vaig provar de traslladar aquesta sensació en el reportatge. Així i tot, i a pesar de la profilaxi semàntica amb què em vaig enguantar, algun lector hi deixava comentaris virulents, salpebrats amb condicionals una mica injustos: “Si s’hagués documentat correctament...” I aquest era precisament el problema: ¿com es pot avaluar “amb correcció” dades tan diferents com les que asseguraven que algunes de les partícules radioactives presents a la regió afectada tindrien una vida mitjana de 5.760 anys (carboni-14) o de 24.000 anys (plutoni-239) amb l’evidència de la vida plàcida i saludable d’Ivan i Maria, habitants tolerats de la zona d’exclusió des de l’any 1988?

La corrupció és un estat de l’ànima, una infecció moral. Un profeta va vaticinar que al petit Sidharta Gautama (conegut com a Buda) amb els anys se li obririen dos camins: o bé seria un gran líder espiritual o bé un bel·licós general. Son pare, pragmàtic, va decidir educar-lo per a la segona opció. Però Sidharta va créixer i, un dia, la visió d’un intocable demanant diners el va trasbalsar de tal manera que tot el seu sistema de creences es va esfondrar. Com Ramon Llull, va abandonar una vida aristocràtica i va optar per cercar la fosca veritat oculta dins l’escorça de les coses. El fill de papà, que duia una vida regalada, es va convertir en un asceta a la recerca del nirvana, l’absència de tot desig, la gran pau final.

Un dels corol·laris més evidents del sorgiment del modern anticatalanisme al País Valencià, a partir de la dècada dels 70, és la recreació del mite del bon salvatge. Montaigne i Rousseau, en efecte, han fet molt de mal entre els meus compatriotes. Segons aquest mite, hi hauria un valencià prototípic, de natural faceciós, bonhomiós, sa i, si cal, un poc milhòmens. Aquest “cavaller de la raça valenciana” (com s’autotitulava un dirigent blaver sense problemes d’autoestima) va estar a punt de ser corromput “pels catalans”, tot i que no veia mai cap amenaça procedent de Madrid. La seua llengua, “valencià pur”, venia farcida de castellanismes, però el més important és que l’estàndard no hi fotera queixalada. El bon valencià -el bon salvatge- tenia arrels pageses, cor faller i ànima innocent. Alfonso Rus era un emblema molt reeixit d’aquest model.