El terreny de joc. Que les seleccions esportives són la màxima expressió de la clàssica barreja entre política i esport, ho teníem clar. El que no entrevèiem pas és que l’Eurocopa 2016, que acull França a partir d’avui, donaria tant de joc per debatre sobre la gestió francesa de la diversitat cultural.

Segurament en els darrers deu anys han passat tal grapat de coses que no podem encara copsar-les del tot per l’empatx que arroseguem. Ara bé, hi ha quelcom que sí que podem constatar: el juny del 2006 vam votar un Estatut que pel que fa al règim lingüístic va representar un canvi i un avenç no menors. A través del seu article 6, vam oficialitzar a tot el Principat de Catalunya la llengua occitana. A tot, hi insisteixo. Abans, l’occità era llengua oficial només a l’Aran. Amb l’Estatut, Catalunya passava a ser un territori administrativament trilingüe. Una dècada més tard no puc esquivar la pregunta: hem notat cap canvi?

Resulta que el ministeri de Cultura francès ha declarat el 2014 Any Mistral. La raó és que enguany -avui, per ser exactes- s’esdevé el centenari de la seva mort. Parlem, esclar, de Frederic Mistral, aquell qui, a part de servir per batejar avingudes, places, carrers, escoles, i fins i tot alguna cèlebre fleca barcelonina d’admirables ensaïmades, va ser el gran poeta i impulsor de la Renaixença occitana -i, de retop, catalana.