Quan vaig tenir l’honor de signar l’acord amb l’Unicef, avui fa deu anys, vam donar resposta a la pregunta “Què pot fer el Barça per la societat?” L’aliança global amb l’Unicef permetia al club, d’acord amb els seus principis de responsabilitat social corporativa, participar en programes d’ajuda als infants del món que passen gana, malalties i problemes derivats de la desestructuració familiar i social. El millor club esdevenia el més universal i també el més solidari, el més estimat. És ben cert que altres propostes comercials haurien incrementat els ingressos, però estàvem convençuts que vincular la samarreta amb el símbol de l’Unicef era la millor manera de posicionar el Barça com més que un club al món. Perquè crèiem que el camí per assolir la glòria, per fer història, era estimant, ajudant els que més ho necessiten, to make a better world, seguint la divisa de l’Unicef.

Tot comença aquell meravellós estiu del 73 quan finalment l'Armand Carabén arriba d’Holanda amb el Johan. El Barça de Montal havia fitxat el millor jugador del món, l’estrella de l’Ajax i de la Taronja Mecànica, la selecció holandesa dirigida per un dels nostres millors entrenadors, Rinus Michels. En Cruyff va arribar acompanyat de la seva dona, una rossa guapíssima que ens va enamorar a tots els culers, portant en braços la Chantal, la meravellosa Chantal. Cabells a l’estil Beatles, texans acampanats, camisa de coll gran... Els moderns anys setanta, de modernitat i llibertat, arribaven a Catalunya amb el Johan, que, a més de formidable jugador va ser un defensor dels drets del jugadors, pioner en la monetarització dels drets d'imatge. Recordeu l’anunci de pintures Bruguer? La Danny pintant i el Johan entrenant...