<![CDATA[Ara Andorra - Joan M. Tresserras]]> 10 <![CDATA[Política subordinada al capital]]> Escenari occidental, tot just. Ara o fa ben poc. Erdogan aprofita l’avinentesa i remena i depura a tort i a dret, mentre la claca demana el restabliment de la pena de mort. Trump és proclamat candidat republicà a la presidència dels EUA. L’extrema dreta populista marca l’agenda i millora expectatives a França, a Àustria i en alguns països nord enllà dels que evocava Espriu. Aquí a la vora, mentre el Tribunal Constitucional continua executant les instruccions del govern espanyol en funcions, després de setmanes de gravacions al·lucinants amb guerra bruta i perfum de claveguera, Daniel de Alfonso sol·licita el reingrés a la judicatura i un grup d’ocurrents arriba a proposar Jorge Fernández Díaz com a president del Congrés. Tot, aparentment, en societats de devoció democràtica. ¿És que l’esperpent i el populisme polítics són la broma de l’era del coneixement i la revolució digital? ¿Per què algunes de les pitjors aberracions polítiques actuals disposen de cobertura legal i coartada democràtica?

]]> <![CDATA[La por a l’acció constructora]]>

La por a moure’s en escenaris nous, poc o gens coneguts, que obliguen a posar al dia tot el bagatge acumulat en etapes anteriors, és una de les principals manifestacions del conservadorisme polític. I afecta en un grau similar la dreta i l’esquerra. Per això veiem en les formacions polítiques espanyoles i catalanes tants automatismes que tendeixen a reproduir el mapa gestat durant la Transició. Substitució d’antigues sigles per unes de noves, moda dels sorpassos, refundacions... Per inèrcia en les anàlisis es prescindeix de considerar les mutacions socials profundes i les tensions que provoquen en la superfície política: se suposa que romanen els espais polítics, però que canvien les seves expressions electorals.

]]> <![CDATA[Votar contra la vella màquina de dominar]]> Fa pocs dies, atret per l’exposició dedicada a Wifredo Lam que allotja el Museu Reina Sofia, vaig tenir ocasió de visitar després, al mateix espai, la mostra Campo cerrado. Arte y poder en la postguerra española. 1939-1953. Senzillament esplèndida. Comissariada per María Dolores Jiménez-Blanco, és plena de peces i documents d’un gran valor explicatiu. L’aportació artística i hemerogràfica catalana hi és molt destacada. Al costat de Picasso hi trobem obres de Dalí, Miró, Tàpies, Ponç, Guinovart, Brotat, etc., teixint un discurs que reivindica l’activitat artística del període malgrat el rígid control del règim, els temors o els silencis imposats. Tanmateix, de la recerca i la reflexió proposada sobre la política artística del moment em vaig quedar amb una idea fonamental: “Un proyecto central de la propaganda del régimen franquista fue la construcción de un país nuevo”. Buscaven “la idealización de la nueva era”.

]]> <![CDATA[L’al·lucinació conservadora]]>

Els fils de la política s’entortolliguen. Pla de xoc per aprofundir les polítiques socials que és desestimat aquí. Nova campanya electoral allà. Aquí l’avantguarda més revolucionària, independentista i radical opta per rebutjar uns pressupostos “autonòmics” per forçar, així, la pròrroga d’uns altres pressupostos encara més autonòmics i menys socials. ¿Efectes -socials i polítics- col·laterals? Sense avaluar. Allà tot sembla tornar al punt de partida del desembre. Clau discursiva predominant: el perill que representaria la victòria dels adversaris.

]]> <![CDATA[El triangle de les Bermudes]]> Les convocatòries electorals de l’últim any han dibuixat canvis molt significatius en els paisatges polítics espanyol i català. Per això han proliferat els intents de posar al dia el panorama dels partits i coalicions, i els seus vincles i contradiccions. Inevitablement, la perspectiva electoral ha estat la predominant i ha condicionat tots els assajos d’interpretació. I aquest decantament electoral s’ha vist encara reforçat per la publicació regular d’enquestes i sondejos, i per les anàlisis posteriors a cada resultat electoral.

]]> <![CDATA[Rock simfònic]]>

No hi ha respostes simples a problemes complexos. Potser en algun camp de la ciència hi ha teories de formulació sintètica i elegant capaces d’explicar-ho gairebé tot. Però la política no és una ciència sinó un art. La política ha d’analitzar la societat en la seva continuïtat històrica, ha de projectar propostes de futur, ha de gestionar la complexitat inabastable del present, ha de prendre decisions. I res d’això pot resultar senzill o simple.

]]> <![CDATA[Llengua i cultura]]> En l’articulació històrica dels catalanismes, al costat de les motivacions polítiques i econòmiques, sempre s’ha destacat el factor cultural. Les diverses tradicions del catalanisme, d’ençà de la Renaixença, han incorporat sempre en el seu ideari la defensa de la llengua catalana i del conjunt d’expressions culturals com a fonaments de la nació. I durant l’etnocidi franquista, amb les institucions liquidades i el sistema productiu desballestat, quan la supervivència del país semblava perduda, la llengua i la cultura van esdevenir refugi material de la consciència del subjecte col·lectiu derrotat.

]]> <![CDATA[Política i tecnologia]]> 1. La incapacitat de la majoria d’institucions de govern i de dirigents polítics del món per afrontar els problemes socials més greus de la nostra època és la causa més evident de la crisi de la política. Però no és pas l’única.

]]> <![CDATA[Més de dos milions de vots]]> Un dia, d’aquí pocs anys, sabrem moltes altres versions de com han anat les coses aquests dies. En les negociacions sobre el programa nuclear iranià. En les intenses reunions, tan desequilibrades, entre el govern grec i els servidors polítics del poder econòmic europeu. En les eleccions a la presidència del Barça. O en les trobades al Palau de la Generalitat, amb representants de les entitats de la societat civil i dels partits entrant i sortint. De moment, ens haurem de conformar amb les versions oficials distribuïdes, amb les immediatament filtrades en privat, i amb les intuïdes. I, potser, amb les preparades pels guionistes del relat de l’actualitat, que no sempre coincideixen amb cap de les anteriors. Però hem d’estar tranquils. En l’era de WhatsApp i de La Camarga, d’Edward Snowden i de Wikileaks, tot queda enregistrat. I, com Xavier Bosch ens indicava magistralment, “se sabrà tot”.

]]> <![CDATA[El factor estat]]> Moltes persones afirmen tenir seriosos dubtes sobre la mena de política o el model social que prendria com a referència un estat català. No s’acaben de refiar de la virtut transformadora que la posada en marxa d’un estat català podria tenir. S’inclinen pel recel davant dels hipotètics beneficis que comportaria bastir un estat nou a Catalunya, a partir d’una majoria democràtica socialment transversal, més que no pas per aprofitar el moment i pressionar i fer trontollar l’estat existent, l’espanyol, desplegat al voltant de les minories que l’han pogut utilitzar per exercir una intensa i implacable dominació.

]]> <![CDATA[Singularitats]]> L’oferta cultural, intel·lectual, artística i acadèmica del país, i especialment la barcelonina, és plena de sorpreses i oportunitats, d’un gran nivell i interès. A la seu de l’Institut d’Estudis Catalans s’ha celebrat el 15è Col·loqui Internacional de la NACS (North American Catalan Society). Dimarts a la tarda, buscant trobar-hi un vell amic, hi vaig anar. El programa del dia era extremadament atractiu. Pel tema general -les cultures visuals- i per la qualitat dels participants. M’hauria agradat sentir Antonio Monegal, Joan Fontcuberta, Francesc Torres i Frederic Amat parlant de l’Art en el límit. Però vaig poder escoltar amb atenció Jordi Balló, Albert Serra, Eva Vila i Pere Portabella parlant d’Un cinema de la singularitat.

]]> <![CDATA[Cap a la gran victòria electoral de l’independentisme]]> Uns amics han sentit rumors de guerra. L’un està disposat a allistar-se el primer dia i anar cap al front a lluitar pel seu país. L’altre, en canvi, vol objectar i mobilitzar-se contra la guerra perquè no vol que hi morin els seus amics, ni els amics dels seus amics. Quin és més patriota?

]]> <![CDATA[El repte de construir la República]]> D’ençà de la Transició que es veia a venir. El vestit s’ha esquinçat i les costures estan estripades. Era vell i la crisi l’ha acabat d’espelleringar. No hi ha prou retalls, ni mans destres, ni fils ni agulles per mirar d’apedaçar-lo. Sortirà més a compte fer un vestit nou, de la mida i la textura necessàries. Amb les competències i els recursos perquè, com a mínim, la gent no hagi de patir tant.

]]> <![CDATA[Declaracions unilaterals]]> Mentre es van tancant els pactes per constituir els ajuntaments i els militants d’UDC busquen catàfores a l’interior d’una pregunta impenetrable, el full de ruta sobiranista continua a l’espera de noves adhesions. Sembla que la posició favorita del sector que es declara partidari del dret a decidir, però que no té pressa -hem esperat segles- perquè aquest dret es concreti, consisteix a exhibir una inexhaurible voluntat negociadora amb l’Estat i, sobretot, renunciar a qualsevol mena de declaració unilateral.

]]> <![CDATA[Atreure indecisos, fermar el ventall]]> Hi ha moltes persones que ja saben què i qui votaran el 27 de setembre. Tenen una posició presa sobre les qüestions polítiques principals. I això inclou una aposta definida a favor o en contra de la independència de Catalunya. Ja podrien votar avui mateix o demà. Algunes mantenen actituds militants. I tenen la convicció que, per intensa i llarga que sigui la campanya prèvia, i per brillants que puguin resultar els arguments dels adversaris, res ni ningú ja no els mourà de la seva decisió. Aquest bloc dels “decidits” suposa, entre favorables i contraris a la independència, una mica més de la meitat de la població adulta catalana. En aquesta meitat, la posició a favor de la independència és clarament majoritària. Amb totes les reserves, així ho expressen els resultats electorals coneguts dels uns i dels altres, les respectives mobilitzacions i les enquestes més solvents.

]]> <![CDATA[Grans esperances]]> Emocions a flor de pell, encara. Rostres il·lusionats; rostres amb rictus contrariat. Resultats. Anàlisis d’urgència. Converses. Justificacions. Negociacions. Expectatives. Quan els poders establerts senten que no renoven preponderància, com ha estat el cas en molts llocs, solen fer aparèixer els seus mals com si fossin els de tots. I transmeten la seva alarma, el seu disgust i el seu pessimisme com si hagués d’afectar tothom, perquè s’atribueixen en exclusiva la representació de les preocupacions fonamentals de tota la societat. Amb poques excepcions, s’instal·len en la decepció, els mals auguris i la malfiança. Que la gent no en fem gaire cas és símptoma de la precarietat d’aquella preponderància. I és que, per a molts sectors de la societat catalana, aquests són dies d’esperança.

]]> <![CDATA[La pluja que anticipa l’aiguat del setembre]]> Potser aquest front primaveral de núvols que ha creuat el país aquests dies, de banda a banda, no només haurà anat bé per als boscos. Potser les pluges modestes que ha deixat hauran netejat l’aire i els carrers (“Passen núvols corrent i somrient, / regalant aigua i raigs de sol lluent”). I s’hauran endut racons de pols i de pol·len, esbandint algunes al·lèrgies i ajudant-nos a respirar millor (“i sadollem el pit d’aire del cel / per cantar l’alegria de la terra, / tan si’n surt un místic bèl / com si’n surt un crit de guerra”). Ni la demoscòpia retocada ni la poesia no ens alteren les emocions i les expectatives d’aquest diumenge. Però, amb el record de les eleccions municipals de l’abril del 1931 al cap -que, per cert, van resultar plebiscitàries-, goso compartir aquesta innocent exaltació maragalliana del maig. Diuen que llegir poesia durant la jornada de reflexió desintoxica dels excessos verbals de la campanya.

]]> <![CDATA[Sobirania: plena capacitat d’actuar]]> Estem immersos en la campanya de les eleccions municipals. Una campanya que té un interès polític excepcional per ella mateixa i que, alhora, s’inscriu en una altra campanya de cicle més llarg que culminarà al setembre amb unes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquestes eleccions tindran, a més, caràcter plebiscitari. Des d’una perspectiva catalana, tot el que vingui després, incloses les eleccions espanyoles i la manera d’abordar-les des del catalanisme, estarà absolutament condicionat pels canvis que s’hagin derivat del tram electoral anterior. Perquè, encara que en l’àmbit espanyol s’hi decideix el control de l’actual estat i la gestió de les seves competències i recursos, en l’àmbit català s’hi dirimeix la qüestió del poder social i quina és la correlació de forces entre les seves expressions polítiques.

]]> <![CDATA[Defensar la unitat]]> L’acord inicial entre Mas i Junqueras del 14 de gener passat i també el posterior del 30 de març sobre el full de ruta no van ser fàcils d’obtenir. I, a hores d’ara, aquell full de ruta encara no ha recollit totes les incorporacions i adhesions que caldrien per consolidar els fonaments d’una àmplia majoria sobiranista el 27 de setembre. L’acord no va ser senzill perquè, tot i les coincidències fonamentals al voltant dels punts pactats, el sobiranisme incorpora tradicions, plantejaments, sensibilitats, urgències i prioritats diferents. I la majoria sobiranista només s’assolirà aplegant i sumant el màxim de persones vinculades a cadascuna de les opcions.

]]> <![CDATA[Fontana: la formació d’un subjecte nacional]]> Fa una setmana era Sant Jordi. Un dia que dediquem, per dir-ho breument, a mostrar-nos afecte i a celebrar la cultura. Un dia excepcional que no segueix gaires dictats i que anem configurant entre tots, horitzontalment. Que no és ben bé ni festiu ni estrictament laborable. El dia especial que, quan tens l’oportunitat d’aprofitar-lo per mostrar el país a algú de fora, et garanteix sempre alguna guspira d’orgull. Cap altre dia és com aquest. Perquè potser és el dia que més ens assemblem, col·lectivament, a com ens agradaria ser.

]]>