En el món del futbol està passant una cosa que mereix ser coneguda al nostre país. La gran estima i el suport que el Barça ha tingut internacionalment per la seva identificació amb els moviments en defensa dels drets humans -una reputació ja iniciada durant la dictadura- està desapareixent molt ràpidament. La principal causa d’aquest canvi és el suport del Barça a la promoció d’una de les dictadures més horribles del món: Qatar. S’ha escrit extensament sobre Qatar i la seva falta de respecte pels drets humans en els mitjans d’informació, i molt en particular en aquest rotatiu. I també s’ha criticat en diverses ocasions en aquestes mateixes pàgines aquesta promoció. Però pot ser que no s’hagi assenyalat prou el cost que aquest suport ha suposat per a la reputació del Barça i la simpatia internacional que generava, no només per l’excel·lència futbolística (de la qual continua gaudint) sinó pel compromís amb la llibertat, la democràcia i el benestar de la població al món (que està desapareixent). Un exemple d’això és el documental que fa un parell de setmanes va presentar la televisió pública sueca sobre l’evolució del Barça, que seria desitjable que també fos presentat a la televisió pública catalana. No és un documental sobre futbol, o sobre les lligues o les Champions, o sobre el que sol sortir en els principals mitjans de comunicació. És un documental que analitza l’evolució del context polític del Barça al llarg dels anys, des del període de la dictadura fins avui. És un documental objectiu, basat en una anàlisi extensa, rigorosa, que inclou entrevistes a moltes persones, des del president del Barça fins a molts membres del club, així com a persones que van donar suport al Barça durant la dictadura.

Existeix una confusió, promoguda interessadament per algunes opcions polítiques, que assumeix que sobiranisme i independentisme són dos conceptes idèntics quan, en realitat, no ho són. Una nació és sobirana quan té la capacitat de decidir sobre el seu present i futur. És el que s’anomenava abans dret d’autodeterminació i que ara es denomina dret a decidir en el cas català sobre la relació desitjada entre Catalunya i Espanya. Dret a decidir implica, per definició, dret a escollir entre diverses alternatives, una de les quals, naturalment, és la independència de Catalunya. Tot independentista és sobiranista, però no tot sobiranista és independentista.

El problema més important que té la població que viu a Catalunya és l’enorme crisi social que l’afecta, molt en particular a les seves classes populars. Una de les causes d’aquesta crisi és el gran deteriorament del mercat laboral, que es reflecteix en el desmesurat creixement de la desocupació (molt accentuada entre la joventut) i en el descens de la població ocupada, factors que han contribuït al gran deteriorament dels salaris, amb un creixement sense precedents de la precarietat. A aquesta causa de la crisi se n’hi ha afegit una altra: les enormes retallades de la despesa pública en la majoria dels serveis públics de l’estat del benestar, com ara la sanitat, entre d’altres. Aquestes retallades de despesa pública són particularment nocives per al benestar de la població perquè la despesa pública social, ja abans de la crisi, era una de les més baixes de la UE-15.

Les enquestes assenyalen que el percentatge de la població que dóna suport a la independència de Catalunya és més baix que el de la que no la desitja: segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, un 44,1% dels catalans desitgen la independència, per un 48% que no. I el que també és important és que aquests percentatges varien considerablement per províncies, comarques i districtes, de manera que els barris comunament definits com a obrers i amb un percentatge elevat de població predominantment castellanoparlant són els més desfavorables a la independència. Per aquest motiu és lògic i predictible que la direcció de l’ANC, el moviment independentista de més pes a Catalunya, es vulgui centrar durant aquest període preelectoral en el tema social. L’ANC, que considera que aquestes eleccions són plebiscitàries, pensa que aquests sectors de la classe treballadora catalana serien més receptius al seu missatge si mostrés que la Catalunya social seria més avançada i desenvolupada en una Catalunya independent. Per aquest motiu ha escollit com a centre de la manifestació de l’11 de setembre (dies abans de les eleccions) la Meridiana, que tradicionalment travessa la majoria de districtes que han sigut considerats de composició predominantment de classe treballadora a Barcelona. L’últim Onze de Setembre es va fer a la Diagonal i a la Gran Via (11 quilòmetres), i ara es projecta en una versió més curta a la Meridiana (7,1 quilòmetres). La intenció és atreure cap a la causa independentista grups i classes socials que no han sigut favorables a la independència de Catalunya. ¿Serà reeixida aquesta estratègia?

Es miri com es miri, Catalunya està a la cua de l'Europa social, amb uns ingressos a l'estat dels més baixos de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que és el grup de països més desenvolupats econòmicament de la Unió Europea (UE). Aquests ingressos d'Espanya representaven l'any 2009 el 35% del seu PIB, un percentatge molt més baix que el de Suècia (54%), que és dels països amb uns ingressos a l'estat més elevats. No és estrany que amb aquests ingressos tan baixos el finançament públic del seu estat del benestar estigui també molt endarrerit. La seva despesa en protecció social, que cobreix les transferències (com les pensions i els ajuts a les famílies) i serveis públics de l'estat del benestar (com sanitat, escoles bressol, serveis domiciliaris, serveis socials i altres), està entre les més baixes de la UE-15. L'any 2009 va representar només un 22,7% del PIB, comparat amb un 30,5% a la UE-15 i un 32% a Suècia. Aquest escàs desenvolupament del seu estat, incloent el seu estat del benestar, es reflecteix també en la seva escassa ocupació pública. Mentre que, quan va començar la crisi, a Suècia una persona adulta de cada quatre treballava en els serveis públics (predominantment de l'estat del benestar), a Catalunya no arribava ni a una de cada deu. La mitjana de la UE-15 era d'un 15% de la població adulta que treballava en els serveis públics, incloent-hi els de l'estat del benestar.