Quan Bertolt Brecht es preguntava: “Quin delicte és el robatori d’un banc comparat amb el fet de fundar-ne un?” no podia ni arribar a sospitar que molts anys més tard la Josefina en fundaria un que no viuria de l’usura sinó de la bona fe.

René Descartes volia arribar a la gran veritat partint del dubte. Amb el seu “dubte metòdic” va arribar a una conclusió: que existim perquè pensem. Cogito ergo sum. I jo no voldria posar el dit a la nafra, Monsieur Descartes, però diuen que aquesta reflexió vostè la va copiar de Gómez Pereira, que el 1554 deia: “Conec que conec alguna cosa. I tot el que coneix és. Per tant, jo sóc”. Sí, sospitosament semblant. Això seu genera dubtes, però està bé, com a mínim és coherent amb la seva filosofia.

Arribo a l’Alimentaria disposat a veure-ho tot, a olorar-ho tot i a menjar-m’ho tot perquè diuen que aquí s’hi ha de venir amb gana. I a mi em van educar per fer el que toca fer i per tant he vingut com toca: sense dinar. Entro a la fira amb la panxa buida i la mirada curiosa i a l’entrada em rep una caixa de 'panettone' gesticulant molt alegrement. A dins de la caixa hi ha un tècnic esportiu sense feina que n’ha aconseguit una aquí fent de 'panettone' quatre dies seguits, vuit hores cada dia. Jo li somric i li desitjo sort i encara no he fet dues passes dins la fira que tot d’hostesses m’ofereixen gots de caldo, potes de pop i creps de Nocilla. Amb la boca plena de xocolata desfeta, uns estudiants de la UAB em criden tots alhora “Tot és gratis, és al·lucinant”, i riuen perquè porten tot el dia aquí tancats sense ensumar la precarietat que es respira allà fora. Quan els deixo endrapant, un productor de tomàquets extasiat em demana que en tasti un dels seus. Que són immillorables, em diu, que són “tomàquets d’estiu per a l’hivern”, com et quedes, noi? I amb amb els ulls inflamats de màgia, aquest Willie Wonka de les verdures em diu que el seu tomàquet Monte Rosa del Gavà Grup és únic, que Martín Berasategui ha quedat impactat amb el seu sabor. Que havien dut 1.000 forquilles i no en queda ni una. I jo me’n fico un tros a la boca, i com amb la magdalena de Proust (aquest cop sense sucar el tomàquet a cap tassa de te, Déu me’n guard) un record vívid m’assalta i veig la meva àvia recollint amb les seves mans ossudes i tacades un tomàquet petit, d’un vermell esclatant. La veig amanint-lo amb oli del bo i fent-me un somriure preciós. “Bo, eh?”. “Boníssim, àvia. Bonííssim…”. I dissimulo un sanglot i segueixo travessant cultures i menjars. Litxis de la Xina, cigrons de Turquia, mel de Mèxic… fins que arribo a la zona Premium. En aquest paradís dels paladars selectes només s’hi menja caviar iranià, xampany i pernil de gla. Els homes i les dones Premium riuen molt fort i duen americana i molta gomina i molta laca al cabell i semblen una paròdia d’ells mateixos. Quan en surto segueixo per l'Azerbaidjan, els Estats Units, Mongòlia, Tailàndia, i a tot arreu sento olor d’escopinyes, de cafè i d’ametlles garapinyades i em perdo i duc tres bosses a sobre, i quan mig atordit vull sortir, el de seguretat em diu que només me'n puc endur una, que a l’Alimentaria no s’hi ve a arrasar. Però, saps què, em diu mirant-me amb complicitat, si fiques una bossa dins l’altra ja farem el fet. I jo ho faig i baixo les escales mecàniques, que ja no sé on sóc, i surto al carrer, busco la moto i veig una dona mig desmaiada. S’agafa fort a una bossa d’Aneto que a dins en té sis més i el seu marit que li busca un taxi per tornar a casa. Ella està embotida d’olors, colors i sabors. Jo entenc el seu mareig i em sento com ella, col·lapsat de tanta abundància, de tanta oferta, de tantes oportunitats de ser extasiadament feliç menjant, que no sé ni per on començar i agafo la moto i penso que avui sí, avui no soparé. I em sembla que demà tampoc. Empatxat. Molt.

22.50 h / Escric des de l’afartament, l’exuberància i un deliciós esgotament. A primera hora ho desconeixia, però ara ja sé per què Sant Jordi ens fa tan feliços.

Mai tants meteoròlegs junts en una habitació sense parlar del temps que fa. Mai tantes ganes de preguntar-los què està passant amb aquest clima nostre embogit i no poder fer-ho. Com quan vas de vacances i et presenten un-amic-d’un-amic-que-és-dentista i tu vols ficar-te un dit a la boca, obrir-la bé i dir-li: “Veuf aquest forat? Un defaftre. Tu com ho veuf?” Però no ho fas perquè no toca. I avui no tocava preguntar a tants cervells privilegiats si ja podem treure les bermudes a passejar, sinó: ¿com serà el temps quan siguin altres temps?, ¿com serà quan siguem independents? Sota el paraigua (perdó) del Dia Meteorològic Mundial, el departament de Territori i Sostenibilitat ha muntat una taula rodona al Palau Robert per preguntar-se com serà el servei meteorològic de l’estat català. La tertúlia comptava amb la presència de físics, meteoròlegs i experts en climatologia que aquest cop tenien més preguntes que respostes. Però així ha avançat la ciència, fent-se preguntes. Voltaire insistia que cal “jutjar un home per les seves preguntes en lloc de fer-ho per les seves respostes”. Al llarg de la tertúlia, els ponents han presentat un llistat de greuges i les dificultats que l’estat espanyol posa a Catalunya per fer la seva feina en aquests temps. No ens deixen pertànyer a organismes internacionals perquè no som estat, fan prediccions duplicades del territori des de Madrid o des de les Canàries sense trepitjar el país… Ho deien moderadament, més polítics que els polítics, amb eufemismes d’independència com “transició”, “la situació diferent”, “el salt”.

"És l’efecte Junqueras. Realment ens esperàvem que hi vindria gent, però tampoc tanta". La responsable de l’acte intenta ordenar l’excés de professors, organitzadors i mitjans de comunicació arremolinats al vestíbul de l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona mentre va fent ullades nervioses cap al carrer, aviam si per fi arriba. Oriol Junqueras és el convidat d’excepció d’avui. Ve a fer de voluntari del Programa d’Educació Financera a les Escoles Catalanes (EFEC), un programa d’educació en economia bàsica que aquest any ja ha fet 3.500 tallers en més de 300 escoles.

Amb la seva Ars Amatoria sota el braç, Ovidi es passejava per Roma convençut d’haver trobat la tècnica definitiva per seduir. “Si algú a la ciutat de Roma ignora l’art d’estimar, que llegeixi les meves pàgines i actuï instruït pels seus versos”, els increpava. Però Ovidi s’equivocava i ignorava dues coses. Que poc després el desterrarien per immoral i que, 23 segles més tard, a Badalona se celebraria un penúltim combat de seducció sense que les seves tècniques acabessin de funcionar del tot.

Un viatge estranyíssim, res ha anat com m’esperava. He sortit de casa amb por, gairebé amb pànic. Fills com som de la pressa i de l’anticipació, m’imaginava Tòquio en hora punta, treballadors amb gorra i xiulet encabint sense escrúpols oficinistes perfumats convertits en ovelles suades i indolents en un vagó de càrrega. Anant cap al Mobile en metro en dia de vaga pensava, burro, t’has deixat una ampolla d’aigua per si et deshidrates, per si tens un desmai causat per una aixella massa propera. I treu-te la bufanda que hi farà molta calor, i fes uns estiraments que el viatge serà llarg. Però la por, em deia ma mare, s’evapora amb el coneixement i abans de ficar la targeta a la màquina he començat a preguntar als altres usuaris com s’havien preparat el viatge. Ave TMB, 'morituri te salutant'.