L’abril i el maig són mesos de gran importància per a moltes famílies que es troben en la tessitura de triar escola per als seus fills i filles. Pares i mares que dediquen hores i hores a visitar tots els centres, conèixer els projectes educatius o recollir altres experiències per prendre una decisió i definir la seva estratègia en tot el procés de matriculació. L’educació ha esdevingut un element fonamental per a les famílies: garantia de mobilitat social en períodes de bonança econòmica, aposta familiar per la diferenciació social en períodes de crisi. És a dir, quan el context socioeconòmic dibuixa un cicle expansiu, el capital educatiu facilita la millora de les condicions de vida entre generacions. Quan el context socioeconòmic és advers, les famílies que experimenten una davallada en la seva capacitat adquisitiva fan un esforç per l’educació dels fills i filles amb l’objectiu d’assegurar-los la mateixa posició social per al futur. Es tracta d’una dinàmica que ajuda a entendre la preocupació actual per aconseguir entrar a l’escola desitjada que garanteixi les condicions d’una educació de qualitat. Aquestes condicions inclouen aspectes tan diversos com els projectes educatius, els resultats dels centres, el perfil de l’alumnat o la seva ubicació. De manera que la tria, en funció del sistema de matriculació del municipi, es fa a partir de les escoles on es vol anar i de les escoles on no es vol anar. Inevitablement, aquestes estratègies han contribuït a reforçar la segregació escolar com una característica del mapa educatiu a Catalunya. Com explica l’informe de la Fundació Jaume Bofill Municipis contra la segregació escolar, dirigit per Xavier Bonal, durant els últims anys ha augmentat la concentració de determinats grups socials en algunes escoles i també les diferències entre escoles respecte a aquests nivells de concentració. Atesa la importància de l’educació per a la igualtat d’oportunitats, la segregació escolar és un d’aquells temes incòmodes amb els quals ningú no vol tenir res a veure. L’informe citat aporta elements d’anàlisi que conviden a la reflexió.

La publicació de la investigació periodística anomenada papers de Panamà ha introduït, de nou, el debat sobre l’elusió fiscal. La setmana passada es va conèixer aquesta trama fiscal, orientada a esquivar el pagament dels impostos i a facilitar el blanqueig de diners d’aquells que acumulen grans capitals. Una trama que, en aquesta ocasió, inclou persones del món de la política, els esports i la cultura a escala mundial. La magnitud del cas i la seva dimensió global són els aspectes que més han indignat la ciutadania. No obstant, és cert que bona part de la indignació sorgeix de la constatació d’una realitat sabuda però no sempre evidenciada, de manera que no es pot parlar de sorpresa o desconcert davant uns fets inesperats. Més enllà de la morbositat dels noms, ningú, o ben pocs, s’ha sorprès davant d’aquesta realitat. La sensació compartida que les persones que acumulen més recursos econòmics són les que pretenen treure’n més benefici és el millor antídot davant d’aquestes notícies. Naturalitzar la realitat social és la pitjor estratègia per canviar el que podria ser d’una altra manera malgrat els esforços d’alguns per mostrar-ho com un aspecte intrínsec a la condició humana i a tota organització social. Aquests dies s’han pogut escoltar veus a la defensiva que basaven els seus arguments en dues idees: la insistència que en els papers de Panamà s’hi inclouen situacions molt diverses i la introducció, com a categoria analítica, de la dicotomia moral versus legal. Sota aquesta doble premissa, justifiquen l’elusió fiscal com una pràctica comprensible en determinades situacions que, en última instància, es troba dins de la legalitat. Aquesta lògica argumental situa la discussió en el terreny de la moralitat, un terreny trampós que defuig el matís ideològic. Per què es parla de moral i no d’ideologia?