<![CDATA[Ara Andorra - Jordi Vaquer]]> 10 <![CDATA[DEMOCRÀCIA: Massa aviat per renunciar al somni]]>

Jean Monnet, un dels pares de la integració Europea, deia que “Europa es forjarà en crisis i serà la suma de les solucions que hi donem”. En la darrera dècada, l’equació s’està invertint: amb cada crisi la Unió s’esberla per un lloc nou i, lluny de sumar, les mitges solucions resten al futur en comú. Ja no és impensable una Unió amb menys països, menys drets en comú, menys llibertats compartides i amb més fronteres, controls, i diferències. Cada cop són més els qui dubten que la dissolució sigui menys perjudicial per a la democràcia que la UE que ens està quedant. És un dubte raonable, però no sembla que el replegament cap a velles fronteres hagi de portar una democràcia millor.

]]> <![CDATA[El Parlament que ens cal]]> Les eleccions del 27 de setembre van ser, també, eleccions al Parlament. Val la pena recordar-ho perquè, tan bon punt va començar el recompte, tota l’atenció va anar cap al seu caràcter plebiscitari, qui presidirà la Generalitat i, dos dies després, l’enèsima interferència político-judicial. Del Parlament en si se n’ha parlat poc, i és normal: a Catalunya, com en la majoria de democràcies parlamentàries a Europa, el legislatiu cada cop té menys paper en el procés polític. Aquí, tanmateix, tenim un Parlament particularment dèbil. Sigui quina sigui l’expressió institucional del nostre país al final del procés, estat o no, independent o no, no podem deixar esllanguir-se aquesta imprescindible estructura democràtica de país.

]]> <![CDATA[Qüestió de prioritats]]> Com es fa per governar un país sense saber si la setmana vinent podràs pagar sous i proveïdors? El govern de Syriza ha estat en permanent negociació amb els creditors sota l’amenaça d’un desastrós tancament de l’aixeta del crèdit. En estat de permanent provisionalitat, tanmateix, ha aconseguit tirar endavant una iniciativa d’ajut humanitari (menjar i electricitat) als més pobres, per a la qual ja ha rebut més de 200.000 sol·licituds. També hi ha mesures rellevants de defensa de drets i llibertats: abolició de les presons d’alta seguretat, alliberament de presos per raons mèdiques, sortida de tots els menors dels centres de detenció d’immigrants (i tancament dels pitjors centres) i la presentació d’una llei d’accés a la ciutadania per a immigrants arrelats a Grècia. Un balanç molt petit per la magnitud dels problemes del país, però una clara mostra de la prioritat donada als més vulnerables, oblidats en les taules de negociació.

]]> <![CDATA[No només d’economia]]> La devastació que ha patit Grècia en els últims anys no és només econòmica. La desastrosa política de retallades ha sumit molts grecs en la desesperació -dos suïcidis al dia de mitjana és una estadística terrible- però també ha esperonat la resistència al carrer i als llocs de treball. Per imposar les impopulars mesures, Samaràs no ha dubtat a utilitzar nivells inaudits de brutalitat policial, ni a ignorar drets i garanties. En connivència provada amb l’extrema dreta, el govern ha mirat de desviar la ràbia popular cap als grups més vulnerables, començant pels refugiats que arriben a les illes gregues i seguint per immigrants, presos, gitanos, treballadores del sexe o sensesostre. També de la deriva autoritària i populista, no només de l’economia, passen comptes les eleccions d’avui.

]]> <![CDATA[Syriza: l’alternativa passa per Grècia]]> Per quarta vegada en poc més de cinc anys, Grècia anirà a les urnes per triar un nou Parlament. Ho farà en el tram final del seu segon rescat, i abans que els efectes d’una minsa i incipient recuperació -potser val més dir-ne estabilització- s’hagin notat per a l’enorme majoria de la població. Emigració dels més preparats, atur altíssim, condicions socials deplorables i deute públic disparat per sobre del 175% del PIB conformen un paisatge desolador. Syriza encapçala els sondejos i és favorita a endur-se el premi de 50 escons extres que el sistema electoral grec atribueix al partit més votat, que la col·locarien com a força decisiva del Parlament. Grecs i gregues aniran a les urnes sense entusiasme -la majoria de la ciutadania hauria preferit que no hi hagués avançament de les eleccions- però conscients de les repercussions de la seva tria a tot Europa.

]]> <![CDATA[La democràcia corsecada]]> Un dels dossiers més complicats que Jean-Claude Juncker ha heretat amb la presidència de la Comissió és la situació política a Hongria. En quin instant un règim polític ja no pot ser considerat una democràcia? Establir la frontera sempre és complicat: els governs que emprenen una gradual via autoritària ho solen fer per passos incrementals, dissimulant la seva ambició. En algun punt avançat, però, el règim ja troba més profitós declarar haver emprès una “via pròpia” i presentar els mecanismes de la democràcia liberal com a fracassats i estrangers. Aquest és precisament el llindar que aquest estiu, aprofitant l’interregne a les institucions comunitàries, ha creuat per primer cop un estat membre de la Unió Europea, Hongria. En una escola d’estiu a Transsilvània, Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, reelegit a l’abril, va declarar que el seu país ja no té la democràcia liberal occidental com a aspiració, i que vol construir la seva pròpia via al desenvolupament com ho estan fent Turquia, Rússia, l’Índia, la Xina i Singapur. Al cor geogràfic d’Europa, el país que va ser pioner al Bloc de l’Est en la seva transició veu com el seu govern elimina un per un els mecanismes de control i equilibri fonamentals per al funcionament d’una democràcia.

]]> <![CDATA[Els podrits valors europeus]]> La setmana passada una delegació de representants de La Manif Pour Tous, el moviment francès contra la igualtat en el matrimoni, va visitar Moscou convidada pel patriarcat de l’Església ortodoxa. Com els comunistes occidentals que entre els anys trenta i seixanta del segle passat peregrinaven a la llavors capital soviètica, la delegació ha estat rebuda amb tots els honors per representants oficials, a la Duma i als ministeris. També com llavors, els visitants francesos creuen tant en la justícia de la seva causa que estan disposats a fer el joc a un règim autoritari i a reconèixer el lideratge moral de la Rússia de Putin. Que ja són ganes de reconèixer, tenint en compte que el país està ben amunt en els rànquings europeus més galdosos: de suïcidis juvenils, d’alcoholisme, d’assalts violents a immigrants i a homosexuals, d’addictes a l’heroïna, i un llarg etcètera.

]]>