Caure dues vegades i aixecar-se’n tres. És l’única manera. Els equips guanyadors no són els que no ensopeguen mai sinó els que saben sobreposar-se a grans decepcions. Aquesta, sense dubte, n’ha sigut una. Després d’un Top 16 en què el Barça va estar contra les cordes i es va refer per classificar-se per al play-off que donava accés a l’anhelada final four, la caiguda ha sigut forta.

Un cop més els dos grans rivals van jugar la primera final espanyola del curs. I el més normal serà que es disputin el títol de Lliga al juny. A l’Eurolliga la cosa és diferent, almenys pel que fa als títols, tot i que en participacions a la final four en els últims anys també comptem amb la presència dels dos gegants de la Lliga Endesa.

Aquests jugadors quan s’hi posen no ho fan per poca cosa. Classificació per a la gran final deixant fora un incòmode Unicaja, el líder de la Lliga. El partit al Palau contra els malaguenys ja va ser un avís que per guanyar el Barça els cal més que un bon partit. La manera com els balugranes van enviar el partit a la pròrroga i posteriorment vèncer els deixava tocats.

Tres dies de feina per a molts scouts. Imagino que ja durant l’any deuen haver fet el seguiment als joves valors que despunten en una de les grans lligues europees. Però aquesta és un cita important per valorar altres aspectes no només tècnics d’un jugador, com per exemple veure com juga sota la pressió d’un partit en què perdre significa marxar cap a casa. El caràcter guanyador dels jugadors.

No serveix de res que el Madrid no sigui aquell equip abassegador de l’any passat a aquestes altures, el que desplegava un joc ràpid i vistós i escombrava els seus rivals de la pista. No serveix de res que el Barça el tinguem situat en tercera posició i amb sis derrotes, cosa poc habitual a aquestes altures d’any, a tres victòries del sorprenent líder Unicaja i a dues dels de Laso. No serveix de res que el Fiatc Joventut hagi fet la millor primera volta de la seva història, amb un joc brillant i alegre. No serveix de res que l’Unicaja vagi superant la sorpresa de veure’s líder i s’hi vagi consolidant jornada a jornada. No serveix de res que el Bilbao Basket hagi superat un estiu convuls i es vegi ara al capdamunt de la classificació empatat amb el totpoderós Barça. No serveix de res que el València Basket vingui d’un canvi d’entrenador i s’estiguin resituant a la manera que Carles Duran vol jugar, amb el punt extra de motivació que això suposa per als jugadors. No serveix de res que el CAI Saragossa no sigui tan brillant com en temporades anteriors. I no serveix de res que l’Herbalife Gran Canària sigui l’amfitrió. Per a les coses bones i les dolentes. Ja sabem allò que a l’equip local li costa guanyar la competició.