<![CDATA[Ara Andorra - Bernardo Atxaga]]> 10 <![CDATA[Érem deu lectors]]> Érem deu lectors i només deu, perquè tots els altres, amics o parents, no llegien mai. Un d’ells, que es deia Antonio, proclamava, a més, la seva vocació de no-lector a crits: “No penso llegir cap llibre en ma vida!” Van passar els anys, es va fer esportista, va obrir un restaurant... i abracadabra!, va triomfar a la vida en convertir-se en el cuiner preferit dels jugadors del Reial Madrid. Però no parlaré de l’Antonio, sinó dels deu que llegíem.

]]> <![CDATA[Aquest conte és un problema]]>

Al pintor José Luis Zumeta

]]> <![CDATA[Coses de la Beatriz]]>

Fa uns anys, quan n'hi quedaven pocs per arribar als vuitanta, la Beatriz conservava a la memòria uns cent noms, i no necessitava ni un instant per recordar quines eren les persones que s'anava trobant pel carrer. "Avui fa molt bo, Mónica", deia. "Com està el teu marit, l'Hilario?", deia.

]]> <![CDATA[Mort d'un dibuixant]]> El dibuix de la primera vinyeta mostrava un noi amb ulleres que porta un abric. Al seu costat, una maleta. "Aquest lloc és horrible. Marxaré d'aquí immediatament -deia el jove-. Me n'aniré a Anglaterra". El seu rostre canviava a la segona vinyeta. Ja no estava tan convençut de la seva decisió. "Segur que Anglaterra també és horrible -pensava aleshores-. Valdrà més que me'n vagi a Mèxic". Tercera vinyeta, nou dubte: "No, Mèxic deu ser com Anglaterra. Horrible. Tots els llocs són horribles". Quarta vinyeta, idea brillant: "Ja sé què faré! Em posaré dins la maleta i em quedaré allà dins!". Cinquena vinyeta, el noi amb ulleres que porta un abric du a terme el seu propòsit. Sisena i última. Només es veu la maleta. De la maleta en surt una veu que diu: "Jo també sóc horrible!"

]]> <![CDATA[El primer dia]]>

Érem quatre amics que anàvem en un tren cap al campament militar al qual, ai!, tots havíem d'acudir obligatòriament perquè teníem vint-i-un anys i perquè pertanyíem a la unitat política que l'any 1973 s'anomenava España, amb una p més explosiva que sorda, és a dir, una p amb rotunditat, vigor, valentia i, sobretot, amb empenta.

]]> <![CDATA[Sobre la vellesa]]>

Vaig llegir una vegada, quan encara era un estudiant de batxillerat, una història resumida de les principals religions del món, i el que em va cridar més l'atenció d'aquell llibre és el que es deia sobre els motius de la renúncia de Buda. "Va veure al seu voltant la malaltia, la mort i la vellesa, i va decidir retirar-se per sempre més en una muntanya solitària".

]]> <![CDATA[Les dues escultures]]> Afinals de la primavera del 1968 va arribar al nostre poble guipuscoà la notícia d'un fet que va passar a menys de quatre quilòmetres de distància, a la zona del pont d'Aduna. Una persona havia resultat morta d'un tret de pistola. Es van formar grups al carrer, i van sortir en les discussions tots els actes violents que s'havien produït a la regió, sobretot durant la guerra: però ningú va saber tankera hartu , trobar l'explicació del fet.

]]> <![CDATA[Dies especials]]> Era el novembre del 1993 i era a l'atri d'un monestir benedictí, tot esperant que el frare que feia de porter em conduís a la meva cel·la. Hi havia arribat amb un objectiu concret: acabar de traduir una novel·la abans del 6 de gener, festivitat dels Reis d'Orient.

]]> <![CDATA[Record de Salzburg]]> Érem dalt d'un dels turons que dominen Salzburg, i el nostre amic Karl parlava del costum que, segons Stendhal, tenien els miners de les salines: "Durant l'hivern tallaven una branca de pi i la cobrien de sal. Després, a la primavera, la treien. Aleshores, els milers de grans de sal adherits a la branca ja havien cristal·litzat, i l'objecte era meravellós, com un canelobre cobert de diamants".

]]> <![CDATA[Un gos esquiu]]>

L' home va veure el gos rondant pels voltants de la masia quan encara era estiu. Tenia el pèl negre i blanc, amb la figura dels border collie , i mostrava una actitud que li va semblar sorprenent. Anava amb el cap aixecat, es movia amb resolució i descansava de tant en tant amb les vaques que pasturaven a la vessant de la muntanya. Al rierol, a cent metres de la masia, el gos bevia sense nervis, com els animals grans.

]]>