El món del col·leccionisme comprèn tota mena d'objectes d'allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d'artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d'aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d'afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.

La publicació mensual francesa Magazine Littéraire va dedicar un dels seus últims números a un únic tema: la manera que té la literatura de tractar el concepte de la mort. Vaig llegir-lo amb interès, però al final vaig acabar decebut. Alguns dels articles tractaven idees que desconeixia, però acabaven recorrent a una qüestió molt comuna: el fet que, a banda d'abordar la idea de l'amor, la literatura sempre ha tractat el concepte de la mort. Els articles assenyalaven la presència d'aquest tema tant en la narrativa gòtica preromàntica com en la del segle passat, però també podrien haver considerat la mitologia grega (potser citant el cas de la mort d'Hèctor i el dol d'Andròmeda), o bé el sofriment dels màrtirs relatat en diversos textos medievals. Per no dir que la història de la filosofia comença amb la premissa major d'un sil·logisme que diu: "Tots els homes són mortals".

Segur que ja ho he dit alguna vegada, però ho tornaré a repetir: un dels meus desitjos és posar fi a aquests articles, almenys tal com estan pensats ara. Cada poques setmanes haig de pensar en un tema que almenys en aparença ha de pertànyer a l'àmbit de l'actualitat, fins i tot si el que realment voldria és rellegir l'obra de Píndar i escriure una crítica (més aviat tardana) dels seus poemes. En altres paraules: m'agradaria parlar de llibres que potser han estat oblidats però que, a parer meu, tracten un tema que resulta actual . Podrien ser llibres escrits fa segles, encara que també m'agradaria parlar d'obres contemporànies que he acabat llegint una mica tard. Al cap i a la fi, no sempre es pot estar a l'última en tot.

Fa uns dies, durant unes xerrades vespertines organitzades pel diari La Repubblica a Bolonya, en un diàleg amb l'escriptor i periodista Stefano Bartezzaghi va sorgir el concepte de reputació . Hi va haver una època en què la reputació era només o bona o dolenta, i quan un s'arriscava a tenir-la dolenta -perquè feia fallida, perquè li deien cornut...- la manera d'evitar-ho era el suïcidi o el crim passional. Naturalment, tothom aspirava a tenir una bona reputació. Però ja fa temps que el concepte de reputació ha cedit el lloc al de notorietat . El que compta és ser reconegut pels nostres semblants, però no en el sentit del reconeixement com a estima o premi, sinó en el sentit més banal, pel qual, veient-te pel carrer, els altres poden dir: "Mira, és ell, és ell". El valor predominant ha esdevingut aparèixer , i la manera més segura d' aparèixer és fer-ho per televisió. I no cal ser Rita Levi Montalcini (neuròloga i premi Nobel de medicina) o Mario Monti. N'hi ha prou confessant en una transmissió lacrimògena que el cònjuge t'ha traït.

Fa un cert temps, a l'Acadèmia Espanyola de Roma, jo intentava fer una xerrada; però una senyora projectava sobre el meu rostre una llum encegadora (per poder accionar bé la seva càmera de vídeo) i m'impedia llegir els meus apunts. Vaig reaccionar de la manera habitual, dient (com acostumo a dir als fotògrafs indelicats) que, quan jo treballo, ells han de deixar de treballar, per mor de la divisió del treball. La senyora va apagar la càmera, però amb aire d'haver rebut una ofensa.

Quan m'hagi cansat definitivament de buscar cada quinze dies arguments d'actualitat per a aquest article, m'agradaria començar una sèrie de comentaris de llibres, en els qual pugui parlar de llibres que van sortir fa temps però que tenen tant d'interès com si haguessin sortit avui mateix i que seria útil rellegir. Per exemple, fa poc vaig treure del prestatge l'edició del 1745 del Nicolai Klimii iter subterraneum novam telluris , de Ludvig Holberg (la primera edició és del 1741, però idèntica), per mirar-ne les curiosíssimes il·lustracions. Però (amb moltes més notes extretes d'una edició posterior) resulta més còmode llegir la traducció italiana, la primera que se'n va fer, 250 anys més tard ( Il viaggio sotterraneo di Niels Klim , Adelphi, 1994).

Els neutrins no viatgen més ràpid que la llum. Els científics ho van confirmar al mes de maig, i van corregir així les conclusions d'un experiment del setembre passat que semblava desmuntar la teoria especial de la relativitat d'Einstein. O si més no, això és el que diu la revista Science : l'error venia d'una mala connexió de fibra òptica entre el receptor GPS i l'ordinador utilitzat per calcular el temps que trigaven els neutrins a viatjar des del CERN de Ginebra fins al laboratori del Gran Sasso (a la regió dels Abruços, al centre d'Itàlia). Però llegeixo també que els científics pretenen repetir l'experiment per determinar si de veritat és veritat que no era veritat. Ho veurem.

Fa temps, arran dels contractes de publicació d'alguns grans autors amb Kindle i iPad, va adquirir força el debat sobre si aquest fet no seria el preludi de la desaparició definitiva del llibre i de les llibreries. La discussió ocupava pàgines senceres als diaris; recordo fins i tot que en un diari hi sortia destacada una fotografia dels bouquinistes dels marges del Sena a París i deien que aquells venedors de llibres (vells) estaven destinats a desaparèixer. No tenien en compte que, si de veritat es deixessin d'imprimir llibres, floriria un mercat àvid de llibre vintage i les paradetes com aquelles, únic lloc on seria possible trobar els llibres d'abans, tindrien una vida renovada.

No fa gaire, seguint els passos de Jonathan Swift i el seu pamflet L'art de la mentida política , del 1712, vaig escriure un article sobre els grans mentiders i em vaig referir a l'antiquíssima disputa entre moderats i rigoristes. Els primers reconeixen que, en última instància, és admissible dir unes quantes mentides (per exemple, en nom de la diplomàcia o la cortesia), mentre que el segon grup sempre ha mantingut que no s'ha de mentir mai, ni tan sols per salvar-li la vida a algú.

De tant en tant llegim als diaris elogis sobre com n'és de bo el presentador de televisió nord-americà David Letterman, i el seu talk show , Late Show With David Letterman , es pot veure actualment a Itàlia per Rai 5. És evident que aquests entusiastes de Letterman mai no han vist aquell fabulós personatge que era Johnny Carson (va ser en ell, crec, en qui es va inspirar Maurizio Costanzo quan va inaugurar la versió italiana del gènere del talk show ). Carson va presentar el seu The Tonight Show de l'NBC des del 1958 fins al 1992. Era un gran espectacle d'ironia, d'enginy i picades d'ullet; comparat amb Carson, Letterman és més sec i expeditiu.