<![CDATA[Ara Andorra - Gareth Evans]]> 10 <![CDATA[El ‘Brexit’ i el miratge de l’angloesfera]]>

Un dels arguments més estrambòtics al·legats pels partidaris que la Gran Bretanya surti de la Unió Europea és la idea que un Regne Unit autoexiliat adquirirà una nova rellevància mundial i exercirà, fins i tot, un paper de lideratge com a centre de l’angloesfera. La idea és que hi ha un grup de països -articulat al voltant dels Five Eyes, l’aliança de serveis d’intel·ligència formada pels EUA, el Regne Unit, Austràlia, el Canadà i Nova Zelanda- que comparteixen un patrimoni comú tan gran -la llengua, la història, el dret, les institucions democràtiques i uns valors respectuosos amb els drets humans- que poden esdevenir una força nova i unida de cara a la pau i la prosperitat mundials.

]]> <![CDATA[L’acord amb l’Iran arriba deu anys tard]]>

L’única cosa que s’ha de lamentar sobre l’acord entre l’Iran i el G-5 + 1 (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat -la Xina, la Gran Bretanya, França, Rússia i els Estats Units- més Alemanya) assolit a Viena al juliol és que no es firmés fa una dècada. En els anys que han hagut de passar perquè prevalgués la sensatesa diplomàtica, el Pròxim Orient ha suportat una infinitat de tensions del tot evitables i oportunitats perdudes per a la cooperació en matèria de seguretat.

]]> <![CDATA[Per què lluitem contra l’Estat Islàmic?]]> Al Pròxim Orient hi ha una llarga tradició d’intervencions militars estrangeres insensates i desproporcionades; cal esperar, doncs, que la decisió del president Barack Obama de fer la guerra contra l’Estat Islàmic no acabi sent una més d’aquestes intervencions. Cap grup terrorista ha fet tants mèrits per ser aniquilat com aquests jihadistes saquejadors i genocides. Però, vista la manera com s’ha planejat i explicat, de moment, aquesta missió liderada pels Estats Units, no queda gens clar que els seus objectius s’hagin d’aconseguir amb un cost acceptable pel que fa a temps, diners i vides.

]]> <![CDATA[La correcta intervenció a l’Iraq]]> El president dels Estats Units, Barack Obama, mereix un suport incondicional a la seva decisió d’intervenir militarment a l’Iraq per protegir la minoria iazidita de l’amenaça genocida dels terribles militants de l’Estat Islàmic (ISIL). L’actuació dels Estats Units és del tot coherent amb els principis internacionals que regeixen la responsabilitat de protegir (R2P, sigles en anglès) les persones que estan en perill de patir un genocidi, un compromís adoptat de manera unànime a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2005. La intervenció militar nord-americana respecta totes les bases de legalitat i legitimitat de la R2P, i té moltes possibilitats de complir els objectius establerts a curt termini.

]]> <![CDATA[Hem de protegir els iraquians?]]> Només hi pot haver una manera de justificar -moralment, políticament o militarment- una nova intervenció occidental o d’alguna altra potència estrangera a l’Iraq: assumir la responsabilitat internacional de protegir les víctimes (o les víctimes potencials) d’atrocitats en massa (genocidis, processos de neteja ètnica i altres crims de lesa humanitat o crims de guerra d’especial gravetat). Els xiïtes i altres col·lectius no sunnites que es creuin en el camí de devastació de l’ISIL (l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), un grup que té una ideologia i un comportament massa extrems fins i tot per a Al-Qaida, tenen moltes raons per témer que puguin ser víctimes d’aquestes atrocitats. No hi ha cap dubte que a Mossul, a Tikrit i en altres ciutats preses per l’ISIL s’han perpetrat execucions espantoses de militars i altres presoners. Això no obstant, ateses les proves de què es disposa actualment, és massa aviat per concloure que la violència que s’ha exercit (o s’exercirà de manera imminent) contra ciutadans indefensos sigui d’una escala prou important per justificar una intervenció militar estrangera.

]]> <![CDATA[L’engany de la dissuasió nuclear]]>

Aquests dies s’està dient molt que Ucraïna no estaria en la situació en què està si després de la Guerra Freda hagués conservat el seu important arsenal atòmic. És un argument amb perilloses implicacions polítiques, i no el podem deixar passar sense qüestionar-lo.

]]> <![CDATA[El més difícil és demanar perdó]]> En l'àmbit de les relacions personals, l'efectivitat de demanar disculpes sinceres oportunament està fora de dubte. Però ¿i en l'àmbit diplomàtic?

]]> <![CDATA[Mandela, un líder per a l'eternitat]]> Sense Nelson Mandela el malson de l'apartheid sud-africà també hauria arribat a la fi en un moment o altre. Els que imposaven aquest sistema van anar més enllà dels límits de la civilització, i al final el món va perdre la paciència. Però, sense l'extraordinari lideratge moral i polític de Mandela, la transició hauria sigut llarga, molt desagradable i terriblement sagnant.

]]>