La sala d’espera de la Guia Michelin està plena de cuiners pacients. Xefs i restauradors que es prenen estoicament la gasiveria anual d’una guia que, justament per aquesta actitud, manté l’halo de prestigi i rigor. “¿Tu creus que hi ha algun tres estrelles o dues estrelles que no s’ho mereixi? No els podem retreure que no siguin seriosos”, em va comentar, fa pocs mesos, el cuiner d’un dels restaurants aparentment maltractats per la guia.

Ho he de confessar. Afortunadament, no és el que m’esperava. Dic afortunadament perquè el triomf renovat d’El Celler de Can Roca és una boníssima notícia. I no m’ho esperava perquè aquest any em vaig creure els especuladors que apostaven per una victòria americana. No és que pensés, ni de bon tros, que els germans Roca no mereixen el títol. Però estava convençut que la voluntat globalitzadora d’aquesta llista -una mica estrambòtica, tot s’ha de dir- ahir travessaria oceans, el mateix dia en què, justament, els responsables de Restaurant Magazine havien anunciat que la propera gala se celebrarà a Nova York. El desengany del segon lloc de l’any passat ens havia vacunat una mica a tots, em sembla. L’entrada del Tickets al club selecte dels cinquanta millors restaurants i el premi a Albert Adrià com a millor pastisser del món, succeint Jordi Roca, ja em semblaven una collita prou bona.

El comunicat de la família Santamaria no podia ser més eloqüent: "En aquests temps tan difícils per a la gran cuina del nostre país, a Can Fabes li manca la viabilitat econòmica necessària per continuar". Can Fabes tanca i cap cas reflecteix més bé que aquest com la crisi afecta l'alta restauració catalana. En uns temps en què s'assegura que el sector del luxe resisteix bé la tempesta, quan es parla de gastronomia no és una afirmació del tot certa.