<![CDATA[Ara Andorra - Jaume Funes]]> 10 <![CDATA[Delictes de lesa infància]]>

Arriba el 20-N i aquest any la vulneració dels drets dels infants es fa visible, de manera significativa, en la inhumana realitat dels fugitius de les guerres. Però, mentre miro d’acabar aquest text sonen trets a París. No apareixen rostres d’infants però puc imaginar el desconcert dels infants i adolescents quan senten la informació. Sento al tren un escolar que es pregunta si ara vindran aquí a matar-nos. He de canviar el text que tenia escrit i parlar de 2 tipus de drets vulnerats: dels somnis infantils impossibles i del mirall de la humanitat que es fa miques davant seu.

]]> <![CDATA[Tot un estiu per poder aprendre]]>

Just a l’inici de les vacances escolars em preguntaven en una entrevista què opinava sobre els quaderns de feines d’estiu. “Fonamentalment es tracta d’un negoci editorial”, vaig respondre, i a continuació vaig afegir que resolien bastants problemes a alguns pares, ja que eren útils per tenir ocupats els seus fills enmig de tant temps buit. Dies després, es produïa un singular ressò mediàtic amb la llista de deures que el professor de secundària italià Catà posava als seus alumnes adolescents. En una altra entrevista la pregunta va ser: “¿No es tracta d’una cursilada més o menys bucòlica?” La meva resposta va ser: “És possible, però això normalment ho diu qui no accepta que aprendre tingui a veure amb somiar i descobrir la felicitat”.

]]> <![CDATA[Es tracta, potser, d’educar]]> Dies enrere, la Teia, que és professora en un grup complicat de secundària de Figueres, m’escrivia una nota sobre la seva feina en què deia coses com ara aquestes: “La meva professió és fantàstica! La gent no entén que em senti feliç amb la feina que faig. [...] Els escoltes i els mires... cada dia aprenc més i més coses... Aquest any estic molt emocionada perquè he connectat amb gairebé tots els 15 joves de què sóc responsable. [...] També és una feina que desgasta molt i la qual, igual que t’omple moltíssim, també et pot fer sentir realment una merda en determinats moments”. Recupero una part de les seves notes perquè vull parlar en positiu. Perquè, enmig dels dubtes i les incerteses educatives del drama d’un adolescent que mata a l’escola, vull aportar suport a qui ho està fent bé i no discutir-me amb els que sempre parlen dels adolescents que sobren a la seva classe.

]]> <![CDATA[Espai educatiu obligatori]]> Tots els temps educatius no tenen la mateixa transcendència en la conformació de la persona. Malgrat que la majoria dels dèficits poden ser posteriorment compensats, els primers anys d’infància són singularment determinants. D’ells depenen aspectes clau del desenvolupament. Per exemple: la construcció del llenguatge i de bona part de les estructures de comprensió, el descobriment del món, l’experiència de sentir-se subjecte separat i diferent, els sentiments i vivències que conformaran el to emocional de la vida. Bona part de tot això no ho pot facilitar ni la millor família. No totes les famílies tenen recursos i possibilitats per fer-ho. Tots els infants tenen dret a les oportunitats educatives (estímuls i experiències) que els permetin desenvolupar-se sense dependre dels recursos, el tarannà i la capacitat educativa de la seva família. L’escola 0-3 no és un espai educatiu opcional. És molt més imprescindible que qualsevol cicle de primària o secundaria. L’única diferència és que són espais educatius flexibles, amb infants i famílies que els fan servir de diferents maneres.

]]> <![CDATA[El dret a la felicitat d’infants i adolescents]]> La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ha fet 25 anys. Podríem dir sense mentir gaire que en les nostres societats hem complert relativament (no per a tothom ni sempre) tot el més bàsic que té a veure amb un mínim de vida digna (salut, escola, alimentació essencial). No podem dir el mateix sobre un conjunt de drets que humanitzen, que permeten sentir-se persona, ser considerat ciutadà o ciutadana infant.

]]> <![CDATA[Educació obligatòria]]> Algunes formes d’educar i alguns temps educatius reben la denominació d’ escola no obligatòria. El cas més significatiu és l’educació de 0 a 3 anys. També, de manera diferent, les educacions artístiques. És absurd exigir l’escolarització universal de la petita infància. És irrenunciable fer possible l’educació estimuladora de tots els infants des del primer any de vida, sense dependre de les desigualtats ni de les dèries familiars. És una educació que, de manera diversa i flexible, també fora de la llar, és obligatòria. Tots els infants tenen dret a passar temps amb altres infants, a descobrir el món jugant, a sentir veus segures diferents de les de casa. Igualment, aprendre música no ha de ser obligatori. Però ser educat, en diferents indrets, a partir d’ambients i llenguatges creatius ha de ser possible per a tothom.

]]> <![CDATA[Del mirall a l’aparador digital]]> Abans de fer cap lectura alarmada del que fan els adolescents convé aparcar la mirada adulta. La nostra interpretació, un xic libidinosa, de la seva sexualitat desbordada en un vídeo penjat a la xarxa no es correspon exactament amb el valor i la funcionalitat que ells i elles li atribueixen. Sempre és imprescindible descobrir la seva lògica, tot i que sigui possible que acabem trobant una versió adolescent del món adult. Nosaltres produïm i divulguem videoclips eròtics per vendre música i ells es venen com a adolescents singulars fent alguna cosa semblant.

]]> <![CDATA[Educar és personalitzar]]> La reducció del nombre d'alumnes per classe és el resultat de dignificar l'educació i l'educador; adequar les condicions de treball dels professionals i fer possible el mateix fet d'educar. Les condicions de l'aula, els horaris o els salaris són variables necessàries, però no suficients ni imprescindibles, perquè una escola funcioni. L'alumnat per aula és una variable crítica. Perquè la influència educativa existeixi cal una dosi mínima de mestre i aquesta estava al límit o superada amb les ràtios actuals, especialment per a qui té poca dosi d'adults a casa. Educar és personalitzar, saber de cada alumne i que ell se senti tractat com a subjecte singular. A partir d'un número només tenim una llista. No aprèn trencats una alumna si la mestra no descobreix que porta una faldilla nova de mercadillo . No llegirà qui passa desapercebut patint al fons de classe.

]]> <![CDATA[Excuses per no tenir una adequada justícia de menors]]> Dies enrere diversos mitjans de comunicació informaven de suposats nous estudis sobre la reincidència en l'activitat delictiva dels adolescents que havien passat per la justícia de menors i, singularment, pels centres d'internament. Malgrat que la informació barrejava dades de policies, fiscals, jutges i el departament de Justícia, tot semblava conduir a dues pretensions interessades: calia que els centres d'internament fossin més eficients i que aquestes institucions i la justícia penal comencessin abans a fer la seva feina, en lloc d'esperar que els nois es fessin delinqüents.

]]> <![CDATA[Una altra eina del projecte educatiu]]> El professorat, obligat a treballar més hores i cobrar menys, vol millorar amb la jornada continuada. Els pares i mares, que cada dia han de treballar més hores per mantenir l'economia familiar, no volen ni sentir a parlar que els seus adolescents estiguin cada tarda descontrolats. La pedagogia més elemental indica que els llargs horaris, de classes i professors que se succeeixen sense gaire coherència, generen acumulació de conflictes i inutilitats d'aprenentatge.

]]>