<![CDATA[Ara Andorra - Toni Ramoneda]]> 10 <![CDATA[“Que es mi Dios la libertad”]]>

L’altre dia, a la meva classe d'espanyol, una alumna musulmana que estava recitant la Canción del pirata d’Espronceda va marcar un silenci en arribar a l’última estrofa: “ Que es mi barco mi tesoro, que es mi... la libertad ”. Jo em vaig quedar mirant-la sense saber com reaccionar. “Ho sento, senyor, no puc invocar Déu així”, va dir-me. I aleshores vaig callar. Ara penso en el que ens diuen aquests dos silencis. El silenci compromès de la noia i el meu silenci d’incomprensió. “Allò que podem dir és possible dir-ho amb claredat: i sobre allò de què no podem parlar, s’ha de callar”, afirmava Wittgenstein. Què és, doncs, el que no sabíem dir en aquells silencis?

]]> <![CDATA[Un dilluns més a França]]> Dilluns a Lió el dia era esplèndid. El cel s’havia llevat blau i nítid. El sol llampegava des dels pics alpins que s’arriben a veure en dies clars i nets i escalfava la tardor tan primaverenca que estem gaudint. Eren quarts de nou del matí. El trànsit era dens i el riu baixava parsimoniós com sempre. Lió és una ciutat a la confluència de dos rius. La Saona, amb els seus revolts i crescudes, i el Roina, de llit ample, vores aristocràtiques i traçat recte. Amb la tardor, la filera d’arbres que en dibuixa el perfil adopta tota una gamma de tons marrons que difuminen el paisatge. Seguint el riu, com faig cada matí per anar a treballar al meu institut a la ciutat perifèrica de Givors, era impossible no entendre per què l’impressionisme va néixer a França, encara que fos cap a París i amb el Sena i no pas a Lió.

]]>