Efectua la seva entrada per la tercera via tren procedent de l’autonomisme amb destí desconegut. Així va passar per Madrid ahir el tren de la Tercera Via, talment com si fos el de Harry Potter, sense horari ni itinerari i que transporta els seus passatgers a un lloc imaginari, l’escola de màgia de Hogwarts.

Els voltants del Congrés semblen un decorat de cinema: de tant en tant hi passa algun figurant per simular normalitat, però tot es veu massa endreçat, teledirigit. Per l'hora que és, hi hauria d'haver riuades de gent atrafegada, en plena hora de la canya amb pintxo de truita de mig matí. Però la riuada la talla un cordó policial que, a cada sessió que hi ha, s'instal·la més i més lluny del Congrés. Una bona metàfora de la creixent distància entre els diputats i la ciutadania.

Manuel González Peeters, l'advocat de Diego Torres, soci d'Urdangarin, té més correus en què es demostraria la implicació directa de la infanta Cristina en el cas Nóos, segons fonts pròximes a l'advocat. De fet, dels 120 correus de què disposa, només se'n coneixen trenta.

L'única tensa espera que hi va haver ahir a Madrid va ser la prèvia al partit entre el Levante i el FC Barcelona, que podia confirmar -com així va ser- els onze punts de diferència dels blaugranes per davant del Reial Madrid a la classificació. També surava a l'ambient una lleu esperança que Fernando Alonso pogués guanyar el campionat de Fórmula 1, sobretot després dels problemes inicials de Vettel. En una cafeteria, un guàrdia civil palplantat davant de la televisió proclamava: "Porto tota la setmana resant perquè [Vettel] s'estampi, a veure si hi ha sort". Per una vegada, la Benemérita desitjant un accident de trànsit. El que és indiscutible és que el seguiment dels resultats parcials de l'escrutini als bars i cafeteries era nul.

Un important empresari va rebre recentment els prínceps d'Astúries a la seu de la seva companyia i els va oferir un dinar en senyal d'agraïment per la visita. Al final de l'àpat, en un ambient distès -tot el que algú es pugui distendre en presència de la família reial-, l'amfitrió va demanar al príncep si li molestava que fumés. Li va donar permís, i l'empresari va encendre un cigar. La princesa Letícia va reaccionar amb males cares criticant els que fumaven en locals tancats, i va comminar així l'estupefacte fumador a apagar el cigar.

Jorge Fernández Díaz ha estat el primer ministre de l'Interior de la democràcia espanyola que ha arribat al càrrec sense l'estrany rictus facial dels seus predecessors. A manca d'experiència directa al respecte, cal imaginar que ser nomenat ministre ha de ser una satisfacció plena, la culminació de molts anys d'esforços i el reconeixement a una feina reeixida. Així s'ha esdevingut sempre en totes les carteres, menys tradicionalment en una: la que exigia tenir com a part de la roba de treball imprescindible la corbata negra. L'expressió de satisfacció del ministre novell sempre estava entelada per un rictus de preocupació, esperant el moment en què hauria de posar-se aquesta corbata.

Alguna cosa estranya deu tenir avui dia la presidència del govern que tan content està qui hi arriba com qui la deixa. Ahir Rajoy va sentir-se finalment el que ha desitjat els últims vuit anys, i va assaborir-ho amb fruïció. Probablement, Zapatero també feia quatre anys que esperava delerós el moment, però es va estalviar de dir-ho. Per això ahir no feien mala cara els que no trepitjaran més la molsuda moqueta del Congrés.

Encara que la sessió parlamentària oferia cert aspecte d'assemblea d'indignats , amb algun diputat novell assegut a les escales, d'altres recolzats a les columnes i un galliner nodrit de parlamentaris que esperen assignació d'escó, el to general va ser molt més resignat que en els debats del 15-M.

Ja fa uns quants anys que la foto de la felicitació de Nadal de la família reial no acaba de sortir enfocada. Des del trucatge del 2005, en què un maldestre fotògraf va ajuntar un trencaclosques espaciotemporal impossible fins i tot per als de sang blava, no hi ha hagut un sol retrat nadalenc de tot el grup.