10 La mare de totes les crisis és la crisi de valors. En l’actualitat hi ha un desconcert i un relativisme generals que encara la fan més aguda. És cert que la valoració de les accions i dels comportaments està relacionada amb la situació concreta, amb l’entorn cultural d’un espai i un temps. Tanmateix, això no es pot confondre amb el “tot s’hi val” d’un relativisme total. Raimon Panikkar parlava de “relativitat radical”, molt diferent del relativisme. Aquest últim pot arribar a justificar una sèrie de “mals” que posen en perill la supervivència col·lectiva. La relativitat radical afronta el necessari discerniment des de la saviesa de les tradicions i posa l’accent en la idea que tot és interdependent, que hi ha una relació profunda entre tots els éssers i entre els éssers i el medi, i que l’espècie humana té un interès comú a l’hora de fer el que calgui perquè aquesta interrelació sigui positiva; especialment en una època en què les ciències i les tecnologies viuen una acceleració que difícilment es pot aturar. La interdependència de tot demana una comunicació sense límits, no només una informació, sinó una intercomunicació i un servei mutu acompanyat d’un treball, i un esforç per la indagació i la creativitat personals i en equip (Marià Corbí). Això no és simplement, com de vegades sembla, una qüestió dels nous procediments empresarials en una societat competitiva, sinó un imperatiu d’una societat de coneixement creixent. Perquè la interdependència sigui no només un fet natural sinó una construcció humana consensual, digna de la nostra natura simbiòtica, caldrà el cultiu de l’espiritualitat. L’espiritualitat motiva un alliberament de l’ego i dels seus interessos que fa possible la interdependència, i no hi ha sistema de valors sostenible en el marc d’una humanitat en comú sense la seva inspiració i aliment. El cultiu de l’espiritualitat ha de ser, però, lliure i interrelacionat; és a dir, obert a la tolerància i al respecte mutu. Les exclusions són incompatibles i inviables.

]]> El respecte a la minoria és l’essència de la democràcia, la seva autèntica prova del cotó fluix. La història de la democràcia occidental està molt relacionada amb el dolor i la resposta de les majories i minories a l’opressió i la discriminació. L’amor a la llibertat sorgeix no només de principis religiosos i ètics sinó també de l’experiència de sofriment dels qui no en gaudeixen. La majoria oblida aviat la seva empatia i cedeix davant la temptació de la cobdícia.

]]> El nou currículum d’ensenyament de la religió catòlica a primària i a secundària preocupa. Alguns el qualifiquen d’“exacerbació identitària” d’un model confessional. Som davant una manifestació nova d’un vell problema. No hauria d’estranyar que l’ensenyament confessional de les religions produeixi aquesta impressió incòmoda en gairebé tothom. És un model a l’abric d’un concordat polèmic.

]]>