10 Aquesta setmana Matt Galligan ha matat el seu fill. Ha desconnectat Circa, una webapp de notícies per a mòbils de la qual molts dèiem que era el futur de la cosa. Galligan, amb Ben Huh i Arsenio Santos, va estrenar Circa al final del 2011. Era l’estrella de les aplicacions de notícies i va aixecar fins a 5,7 milions de dòlars en les rondes de finançament per a start-ups típiques de Silicon Valley.

]]> El març del 1968 el Washington Post va assignar Richard Harwood per cobrir la campanya del senador Robert F. Kennedy per a la nominació presidencial demòcrata. El 3 de juny va telefonar al seu cap des de Califòrnia. Li va dir: “Ei, m’estic enamorant d’aquest noi. Fot-me fora d’aquí. Ja no puc fer bé la meva feina”. Harwood no era un bleda. A finals del febrer del 1945 era un dels marines que va desembarcar a l’illa d’Iwo Jima, la de la famosa foto de la bandera. Harwood se’n va emportar de record una bona cicatriu a l’esquena, un pèl de mala llet i una voluntat tensa com un cable d’acer. Vull dir que n’havia vist de més bèsties que una campanya electoral. “Em semblava que els periodistes ens estàvem transformant en partidaris de Bobby Kennedy. Gairebé érem com les seves animadores”, explicava.

]]> Kath Viner substituirà Alan Rusbridger al capdavant de la redacció del The Guardian aquest juny. Té 44 anys i és subdirectora des del 2008. Va posar en marxa l’edició australiana i després es va fer càrrec de la dels EUA. Les dues operacions ho estan petant. A les eleccions entre quatre candidats celebrades a la redacció va obtenir 438 vots, el 53%. Serà la primera directora de la capçalera en els seus 194 anys d’existència. Bé.

]]> Jill Abramson va passar per Madrid i Pamplona. L’exdirectora del New York Times -la primera dona a ser-ho- no va dir res de l’altre món: el problema és de qualitat dels continguts i no de model de negoci; el periodisme inclou l’expressió de les emocions; els dos riscos de debò per al periodisme són el menysteniment de les humanitats i el rebrot censor i la pulsió mentidera dels governs democràtics. També va recordar David Carr, periodista genial que va morir a la redacció del Times dijous passat. Tot molt normal.

]]> Una conversa infinita, sempre nova. Això havia de ser internet. Els ciutadans informant-se entre ells mateixos, explicant-se la vida espontàniament els uns als altres. La bona nova dels blogs era justament això mateix: el diàleg universal i sense límits generaria xarxes de pau i llibertat d’un gruix social tal que facilitaria l’entesa i resoldria qualsevol malentès entre persones, països i continents.

]]> Saben què llegeixes. Si has acabat el llibre o no. Quines pàgines passes sense llegir-les. Quan vas endavant i endarrere. La teva freqüència de lectura en aquell llibre concret. No és la CIA. Són Apple, Amazon, Rakuten, botigues que venen la majoria dels llibres electrònics i dels dispositius de lectura que es fan i es desfan. Tenen les nostres dades de lectura, en fan l’analítica i són capaços de prescriure el nostre consum cultural. L’autor o el seu editor poden pensar: a mi, què? Llibre venut, caixa feta. Si es llegeix ja no és el meu problema. I també: no escurçarem Incerta glòria perquè un percentatge significatiu dels compradors no se l’acaben.

]]> És un debat formidable. Es mesura si els mèdia són Charlie o no ho són pel fet de publicar-ne les caricatures. Ets més Charlie en funció del gruix satíric de les caricatures reproduïdes, la quantitat i qualitat de l’espai i/o el temps que els has dedicat… Podríem fer un rànquing de més a menys Charlie. Així, mentre a Europa els mèdia decidien ser molt Charlie, a l’altra banda de l’Atlàntic, no tant. The Huffington Post i Buzzfeed les van publicar. En canvi, The New York Times, després d’un llarg debat a la redacció -el director Dean Baquet va canviar de parer dos cops en un dia-, no va ser Charlie. Baquet: “Hi ha una frontera entre l’insult gratuït i la sàtira. La majoria [d’aquestes vinyetes] són insults gratuïts”. Tampoc no les van publicar Associated Press, CNN, The Washington Post (a les pàgines informatives; a les d’opinió en va publicar una) i d’altres. Martin Baron, director del WaPo : “No publiquem material que sigui deliberadament o innecessàriament ofensiu per a membres de grups religiosos”. És això falta de solidaritat o manca de principis? Glenn Greenwald, el periodista darrere de les filtracions d’Edward Snowden, pensa que no. Diu en una piulada: “Quan s’ha vist que per defensar el dret a la llibertat d’expressió d’algú calgui publicar i abraçar les seves idees? S’aplica això en tots els casos?” Altres veus als Estats Units insisteixen que les vinyetes són part de la informació -allò que feien els dibuixants assassinats- i publicar-les era obligat. La rèplica: amb la seva descripció ja s’informa prou. Etcètera. No és trist tenir aquestes topades i en aquests termes sobre els nostres valors més preuats? No. És… fabulós! Justament és aquest debat el que els fanàtics volen matar; el fet que el lliure discurs i la confrontació d’idees prevalguin sobre la violència i la imposició. Ho sabia l’Ahmed, el policia musulmà mort al carrer: Charlie ridiculitzava la seva fe i la seva cultura, però ell va morir pel dret de la revista a fer-ho. Per això no ens acabaran mai.

]]> Les màquines no trien. M’ho deia, una mica encès, l’Ivan, propietari d’un celler que signa tres bons vins de Ribera del Duero. Les màquines i el bon vi no s’avenen gaire, insistia, fent amb les mans un gest com de repartir cartes. Potser reproduïa alguna rutina manual de la verema. Amb els gestos mai se sap. Jo li havia preguntat quina era la producció mitjana per cep. Uns dos quilos de raïm per collita. Pensi, per situar-se, que moltes vinyes californianes, amb un nivell alt de mecanització, fan entre vuit i dotze quilos i que els del Priorat de més anomenada, on gairebé tot cal fer-ho a mà, vénen de vinyes que donen entre 300 i 1.200 grams per any. Jo venia de Blanquerna, d’escoltar Ben Welsh, cap del data desk del Los Angeles Times. Ell es va definir com un nerd (setciències?, mai sé com traduir-ho) i mostrava un gran optimisme per tot allò que ara en diuen periodisme de dades. Si interroguem bé qualsevol base de dades -insistia- en traurem tones d’informació. Tot seguit mostrava exemples en què, efectivament, l’interrogatori eficient d’alguns arxius via algoritmes informàtics havia produït unes quantes bones portades.

]]> Tantíssima gent circula i s’informa fent cas al que li recomanen des del seu timeline de Twitter o els seus amics de Facebook o d’altres xarxes socials. És a dir, que a més del criteri dels periodistes dels mèdia formals -els professionals de la cosa- opera un altre filtre que és la recomanació o “indicació social”, com en diuen alguns. La cosa és que darrere les xarxes hi ha una programació, un software, que tria i dóna preferència a uns missatges mentre en relega d’altres que potser són menys profitosos o que escauen poc al “sentiment” que es vol donar a aquella xarxa o per motius que, a hores d’ara, els enginyers i responsables de màrqueting que programen aquests algorismes no es veuen amb raons o amb cor d’explicar.

]]> The Sun, el tabloide britànic de Rupert Murdoch, ja té 225.000 subscriptors directes de pagament. El doble que fa un any. Els anomeno directes perquè en aquesta xifra s’han exclòs els abonats gratuïts i els que han arribat via l’operador de mòbils O2, amb qui el diari té un acord. Val a dir que Sun+, la versió digital de l’imprès, no té cap contingut en obert: només hi pots accedir si pagues.

]]> Jeff Bezos, fundador i propietari d’Amazon, ha fet un any com a amo de The Washington Post. ¿Ha passat alguna cosa? Alguna. Han guanyat el millor Pulitzer (Servei Públic) i cent noves persones han entrat a treballar a la redacció. També s’han emportat una festa de David Carr, l’abrasiu cronista de mèdia del Times de Nova York: “Res en la creació de Déu no és tan perfecte com abans, però The Washington Post s’hi acosta molt”. Uau. El Post ha publicat aquest any exclusives de categoria i a la redacció flairen que s’atansa una època d’or. ¿Compensa tot això els 250 milions de dòlars que va pagar Bezos pel diari, ni que sigui el diari? M’hi jugo un pèsol que sí. D’entrada, és molt valuós que un guanyador com Bezos injecti 250 milions en la categoria “premsa diària”. Wall Street i altres inversors que la veien com un negoci del qual cal fugir s’ho repensen. I això és genial. A més, ha donat al Post una estabilitat financera com no tenia des del 2006. És un diari amb capital que pot invertir a créixer en lloc de passar-les magres per sobreviure. Fred Ryan, el nou CEO -l’acaben de robar de Politico -, és un home feliç. D’altra banda, entre els cent nous incorporats, n’hi ha un bon grup que són desenvolupadors, enginyers, dissenyadors digitals i tota la pesca. La resta són gairebé tots reporters per a la secció Nacional. Sabem que a Bezos li interessa la distribució de les notícies i si tot plegat pot ajudar el seu negoci principal, Amazon. Té tot el sentit, doncs, que els nouvinguts siguin gent que es dedica justament a processar i distribuir continguts digitals i que el focus d’aquests continguts no sigui “local” (com amb els anteriors propietaris) sinó “nacional”. El Post també ha obert un laboratori per experimentar i inventar amb dues dotzenes de cracs... a Nova York! Això allibera Marty Baron, el director, un home ben connectat i molt capaç, per dirigir la redacció... que ha guanyat el millor Pulitzer del 2014, el de Servei Públic. Ep. Això ja ho havia dit, oi?

]]> Axel Springer, l’editora alemanya del diari boulevardier Bild (2,44 milions de còpies diàries) i d’altres, ha perdut el seu pols contra Google. Com altres empreses del ram, Springer es queixa que els seus articles serveixen perquè el cercador guanyi diners amb publicitat a les llistes de resultats però sense pagar-li drets de reproducció. L’argument de l’editora és que sense proveïdors de continguts no hi hauria res per buscar i Google no tindria negoci. Potser sí. Però si els continguts dels proveïdors no es poden trobar via Google, l’audiència dels proveïdors va per terra. Springer ho ha comprovat dolorosament. La llei alemanya permet als editors exigir que Google News només utilitzi el titular i no breus extractes de text i gràfics, com en altres països. Això van decidir fa tres setmanes els editors alemanys. Al cap de dues setmanes, Springer ha tirat la tovallola. Les visites als seus diaris procedents de Google News havien baixat un 80%, i l’audiència total un 40%. El conseller delegat de l’editora, Mathias Döpfner, es lamentava que la influència de Google sobre l’audiència a internet és massa gran per resistir-s’hi. És a dir, que si Springer hagués continuat prohibint la publicació dels extractes, s’hauria expulsat del mercat ella sola.

]]> Avui em perdonareu una mica de postureig. Un dia Ben Bradlee em va donar un consell. A mi. Bradlee, que ens va deixar dijous passat, va dirigir el Washington Post entre el 1967 i el 1991 i és, per tant, un dels periodistes que van fer caure el president Richard Nixon arran del cas Watergate. Potser l’heu vist a la pel·lícula Tots els homes del president. Bé, doncs el 1992 vaig tenir ocasió de preguntar-li a aquest mateix heroi contemporani quin era el seu criteri per nomenar els caps de la seva redacció. Hi tenia interès personal perquè me n’acabaven de fer i encara tremolava una mica. L’home va frenar mig segon i, de seguida, va amollar: “Trio gent que em digui el mateix al matí que a la nit; que allò que al matí diuen que és important encara ho sigui després, a la nit”. Mentre responia es va mirar Barry Sussman, el redactor en cap de Woodward i Bernstein, que era l’amic que ens havia aconseguit l’entrevista amb el Gran Saure de la premsa del D.C.

]]> És totalment contraintuïtiu. La major part de les innovacions, dels guanys i del valor afegit en el món dels mèdia no vindrà d’empreses informatives establertes, clàssiques. Tampoc de les start-ups del ram. Vindrà de gent que, sense buscar-ho, s’adona que fer mèdia és la solució a un altre problema. Ho diu Stijn Debrouwere al seu blog Fungible i té més raó que un sant. Què faig quan provo de posar-me al dia musicalment? Dues coses. Pregunto al meu germà Ramon què val la pena. Més sovint, però, entro a la secció Best new music de Pitchfork.com, copio el nom del primer àlbum de la llista, el poso al cercador de Spotify i avall que fa baixada. Si m’agrada, polso el botó d’algun dels “artistes similars” o de la “ràdio” del grup, que m’ofereix un flux musical semblant. O segueixo algú amb gustos similars. Guardo les cançons que m’agraden, les puc compartir. Etcètera. Cost de tot plegat: zero. Satisfacció: nou sobre deu.

]]> M’astora com arrenca la columna d’un veteraníssim analista polític madrileny de fa quatre dies en un diari de Barcelona. Diu: “Al balcó del Palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, surt el president Artur Mas per cridar a la mobilització de les masses com a «única garantia» per votar el 9-N”. Deixo de llegir. Si res de tot això no ha passat, per què he d’esmerçar temps en la seva anàlisi? Em pregunto com els mèdia es guanyaran la credibilitat de l’audiència si publiquen boles fàctiques d’aquesta categoria. Si no tenen la confiança de la gent, com la volen fer pagar pels seus continguts?

]]> Pablo Iglesias, de Podem, és partidari d’establir “mecanismes de control públic” per regular els mèdia i garantir “la llibertat de premsa, sense condicionants de les empreses privades o la voluntat dels partits polítics”. Caldrà tenir més detalls d’aquesta proposta, de la qual ara mateix només en puc lloar l’objectiu. D’entrada, els referents als quals al·ludeix (Veneçuela, l’Equador, Bolívia…) no són gaire esperançadors. Després de 23 anys de treballar a l’Amèrica Llatina en puc dir alguna cosa. Deixem de banda que la situació dels mèdia allí no és la mateixa que aquí. El que han assolit aquestes regulacions és, a hores d’ara, doble. D’una banda, subjectar els mèdia a la disciplina de l’aparell governamental de comunicació i propaganda i/o tancar els mitjans que s’hi han resistit. De l’altra, han promogut al mandarinat mediàtic periodistes i executius que l’únic mèrit que se’ls pot atribuir, fora d’alguna excepció, és la seva submissió a la nova oligarquia governant, mentre que bons professionals es veuen expulsats del sector. Cap dels mitjans promoguts per aquests governs o els seus aliats ha fet pitjors els mèdia privats. Els ciutadans no els compren, no els veuen, no els escolten. És el veredicte del poble, el plebiscit diari de la gent. Això sí, financen les pèrdues amb els diners de tots (en això no hi ha gaire diferència, certament). És veritat que les empreses informatives no som àngels. Cap ho és. Ara bé, a la vista dels resultats, m’estimo més que els amos dels mèdia siguin “uns multimilionaris” (els mateixos que han donat volada a Iglesias en els seus mèdia) abans que un govern o un Consell de la Informació “independent”. Gent, hi ha una realitat política decisiva: les regulacions que Iglesias afavoreix no han esmenat els problemes del sector. Els han agreujat. Els ciutadans estan més mal servits. Els diversos formats de “control públic” que s’han provat ja sabem com acaben. El problema és real, Pablo, però cal pensar-hi una mica més.

]]> Escric en estat de xoc, provocat pels exigents exercicis de contorsionisme intel·lectual de la colla tertuliana, que ens vol fer veure que Felip VI ha dit el que no ha dit però alguns volien que digués. Primer t’asseguren solemnement que un rei constitucional “no pot fer res” i, per tant, només podia pronunciar el discurs de sempre. Després dediquen 20, 30, 40 pàgines (o una dues, tres, hores...) a la presa de possessió del susdit Rei-Que-No-Pot-Fer-Res i, voilà, el discurs Tòpic & Inevitable dins d’un protocol poc engrescador (més de dues hores de besamans!) es transforma en l’Albirar d’Una Nova Era, La Gran Oportunitat, La Represa Final. Tot això no s’entén gaire. Sembla, més aviat, que han decidit que el que ens convé és que el periodisme ens llegeixi un conte abans d’anar a dormir, com la canalla. Per què els periodistes cortesans forcen les paraules de Felip VI per transformar-les en un relat ple de promeses, esperança i romaní? Per què professionals adults, sobris, en general ben formats, prou llegits i manta viscuts, es comporten amb la cosa reial com a adolescents hormonats el seu primer dia de platja?

]]> El 1995 Pierre Omidyar, un emprenedor iranià, va fundar a Califòrnia una web de venda de productes entre particulars (per subhasta) anomenada eBay. Segur que li sona. ¿S’imagina els botiguers dels Estats Units en vaga per protestar contra aquesta tenda virtual? Ara arriba Uber, aquesta aplicació que permet contractar serveis de taxi entre particulars amb el mecanisme de combinar les dades que connecten una necessitat (anar a tal lloc) amb una solució (conductors que hi van). L’aplicació calcula el preu i ofereix altres comoditats que el taxi de tota la vida, avui, no pot o no vol o no sap oferir. Uber ha posat en peu de guerra el sector del taxi de tot Europa, que acusa d’intrusisme el nouvingut digital.

]]> Potser el que ara explicaré ja em passava abans, però ara en sóc conscient de debò: ahir vaig viure molts dies en un de sol, en el meu. Aquesta il·luminació s’esdevingué a la plaça de Sant Jaume, on havíem quedat per sumar-nos a altra gent i acompanyar les colles castelleres protagonistes de la moguda Human Towers for Democracy, #up4freedom, #CatalansWantToVote, etcètera, organitzada per Òmnium Cultural.

]]> Algú que no recordo va posar en circulació l’expressió “Parlament de paper” per indicar que el debat polític s’esdevenia als diaris, mentre que als espais on pròpiament s’havia de produir aquest mateix debat (el Parlament, el plenari municipal, etcètera) tot eren flors i violes i romaní. Em fa l’efecte que d’alguna manera estem passant per una situació idèntica. Potser és un símptoma més de la crisi de la representació popular moderna. Els llocs habituals on aquesta delegació o intermediació s’ha de produir resulten qüestionats no tant pel que diu aquell eslògan tronat i mentider (“No ens representen”), sinó perquè l’activitat d’aquests fòrums està poc relacionada amb la vida de les persones a qui diuen representar.

]]>