Vaig conèixer Joaquim Molas a finals de l’any 1970, quan jo treballava d’ajudant de Xavier Fàbregas a l’Institut del Teatre i quan ja sabia que Edicions 62 m’editava la meva primera novel·la. Alguna vegada Fàbregas i jo l’acompanyàvem a casa seva en sortir del teatre -quan el teatre s’acabava tan tard- i recordo bé aquelles passejades nocturnes perquè Molas, amb el seu cigarret als llavis, solia pontificar amb ordre i calma sobre temes de cultura o d’actualitat. Eren veritables classes peripatètiques en què el doctor Molas (jo sempre el tractava així mig de broma) posava meticulosament el punt sobre les totes les is… Com que no l’havia tingut de professor, jo mirava de treure tot el profit d’aquelles universitats nocturnes i cordials.

Un article de l'admirat Juan Carlos Olivares, col·lega en aquestes qüestions de l'opinió teatral, ha aixecat certa polseguera en el petit món de l'escena catalana. Ras i curt, i mig de broma -només mig de broma-, Olivares venia a dir que al TNC hauria d'haver tancat l'anomenada Sala Gran, o dedicar-la a altres activitats, en lloc de clausurar la Sala Tallers. De fet, Olivares comença referint-se al desastre arquitectònic que és tot l'edifici del TNC, i sobretot aquesta Sala Gran sense ànima i sorda com una tàpia. En aquest punt té tota la raó, com també en té quan assenyala que a hores d'ara qualsevol idea pot complicar la vida a l'únic personatge positiu que hi ha al voltant del TNC. Em refereixo al relleu en la cúpula del teatre i a l'assumpció plena de la direcció artística per part de Xavier Albertí.