<![CDATA[Ara Andorra - Joan Llinares]]> 10 <![CDATA[Benvinguda, decència, al País Valencià!]]> El 24 de maig serà recordat com el dia que els ciutadans del País Valencià van recuperar la dignitat. Aquesta data encara assolirà més grandesa a mesura que passi el temps i es vagi coneixent amb detalls tot el que ha passat durant les dues llargues dècades de gestió del PP.

]]> <![CDATA[El PP valencià i l’Acadèmia]]> El pitjor del PP valencià no ha segut tornar a agitar el secessionisme filològic negant el vincle natural de la llengua del País Valencià amb la que es parla a Catalunya, les Illes, la Franja de Ponent, Andorra, el Rosselló i la ciutat de l’Alguer. El pitjor del PP és que els seus dirigents reconeixen en privat el caràcter irrefutable d’aquest vincle i, davant la contradicció, et diuen cínicament que mentre el conflicte els segueixi donant rèdits electorals ells continuaran insistint, quan els interessi, que la dolça fonètica apitxada i el centenar de vocables diferents de la parla valenciana configuren un idioma distint del que parlen els territoris del nord i de mar endins. Encara que la gramàtica i les noranta-tres mil paraules restants de l’idioma siguin idèntiques.

]]> <![CDATA[Cultura i disbarats]]>

La història de la cultura institucional valenciana és molt similar a la de l'extingida Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Durant quasi vint anys, un ampli ventall de convulsions, pressions i imposicions va sacsejar l'activitat cultural pública i va marginar la privada amb l'únic objectiu de consagrar i exaltar el poder polític. I això es va fer expulsant del sistema o reduint al silenci aquells que vivien la creació i la gestió cultural des de les dues responsabilitats que constitueixen l'ofici del treballador intel·lectual en el sentit expressat per Albert Camus en el seu discurs de Suècia: la de servir a la veritat i la de fer-ho des de la llibertat, és a dir, la negativa a mentir sobre el que se sap i la resistència a l'opressió.

]]> <![CDATA[Canal 9 i els deures de TV3]]> Probablement al lector li sonarà la frase "Yo he venido a la política para forrarme ", sorgida del cas Naseiro. Aquesta revelació ha estat atribuïda erròniament a Eduardo Zaplana, que tampoc es va estalviar sucoses expressions en aquell cas -que, pel que ara s'ha sabut, va resultar ser la mare de totes les corrupcions.

]]> <![CDATA[Com s'evapora un Velázquez]]> La inquietant notícia que una part important de la col·lecció de l'empresari Muñoz Ramonet podria haver desaparegut després d'un litigi de quasi vint anys entre l'Ajuntament de Barcelona i les seves hereves sembla que no ha alterat excessivament les abatudes aigües de la política cultural, ja de per si bastant exhaurides i malmeses per la llarga crisi i per altres problemes sense resoldre. El sistema judicial ha acostumat el ciutadà a veure els processos com un viatge pel túnel del temps en què al final els imprevisibles resultats es transferiran successivament de generació en generació com si es tractés d'una maledicció bíblica.

]]> <![CDATA[L'esvàstica valenciana]]> Aquest estiu que s'acaba ha estat prolífic en comportaments i expressions que qüestionen una vegada més la salut democràtica de les institucions al País Valencià. Destacats joves del partit governant, alguns d'ells càrrecs públics, han presumit ufanament de simbologia feixista i nazi sense que aquests fets tinguessin altra conseqüència pública que una feble i tardana resposta d'algun òrgan del seu partit aclaparat, no pels comportaments en si mateixos, sinó perquè l'assumpte s'estava convertint en notícia i començava a causar el corresponent espant internacional.

]]> <![CDATA[Sisplau, deixin tranquil el Palau de la Música]]> Aningú se li podia escapar que tornar la normalitat al Palau de la Música Catalana després de destapar-se el fosc cas Millet i les seves derivades seria una tasca enormement dificultosa, plena d'entrebancs i riscos, tot i que els fonaments per superar aquell trauma es construïren ben sòlids gràcies al suport incondicional que la centenària institució va rebre de tota la societat catalana, tant a nivell institucional com del mecenatge empresarial i dels ciutadans en general. Però qui sense cap dubte constituí la força legitimadora de tot el procés fou l'Orfeó Català i, particularment, els seus cantaires, quan reformaren les estructures de la institució i refundaren els seus vincles amb el Palau per ocupar responsablement el centre de decisió del qual tants anys havien estat allunyats i substituïts per aquella fanfàrria arrogant i burlesca del duet Millet-Montull. El principal capital de l'era post-Millet ha sigut sense dubte la unanimitat assolida perquè el Palau de la Música no fos mai més l'instrument de res que no fos la gran música i la cultura catalana.

]]>