<![CDATA[Ara Andorra - Chus Martínez]]> 10 <![CDATA[Com es connecta tota la comunitat artística a la Biennal de Venècia]]> No és que no us vulgui explicar més coses de la Biennal de Venècia. Però tenir un projecte propi és una garantia de no veure gairebé res més. Les reaccions, a més, són tan diferents que no m'atreviria a parlar d'opinions generalitzades. Molta gent comenta el projecte de l'Albert Serra per al 'pavelló' català de l'Institut Ramon Llull. Ho sé no perquè m'arribi directament sinó per un parell d'amics que estan en tots els cercles artístics. Una de les visites que més m'ha emocionat és la d'Hito Steyerl. La cineasta té una peça meravellosa, per a mi, al pavelló alemany i dimecres –abans de la nostra inauguració– me la vaig trobar asseguda a la instal·lació de Serra. No la vaig voler interrompre i al cap d'una estona em vaig adonar que que no l'havia vist sortir i que havia perdut l'oportunitat de dir-li com m'havia agradat la seva obra i la sorpresa de com estava instal·lada: una pantalla immensa gairebé surant en un espai fosc travessat per una retícula de línies de llum d'un blau molt intens. Llàstima, vaig pensar.

]]> <![CDATA[Últimes hores, repte complert]]> Ni l’Albert Serra ni el seu equip van dormir en tota la nit. Bé, és la tònica dels últims dos mesos. El projecte obria a la premsa d’hora al matí i no acabava d’estar content amb un parell de detalls relacionats amb el color i el so. Un perfeccionisme meravellós, d’algú que vol complir al màxim amb la missió, donar el millor. Els meus ulls -i els vostres, si haguéssiu estat aquí- no han percebut aquesta subtilesa i, tanmateix, el resultat demostra el seu saber fer en imatges i no ha deixat ningú indiferent.

]]> <![CDATA[Necessitem noves imatges del món]]> Aquest matí l’ambient és diferent, una mica més nerviós. Se m’acosta una cara coneguda i em comenta: “Tu creus que la gràfica de la Biennal es llegeix bé?” M’agafa desprevinguda. Llegeixo el títol: All the World’s Futures. “Sí -contesto-, es pot llegir”. S’ha de llegir, de fet. No sé si hi ha cap relació, però em porta a la memòria Futur passat, un text de l’historiador alemany Reinhart Koselleck. Assumeixo, en llegir aquesta frase que ara que està estampada per tot arreu a Venècia, que Okwui Enwezor, director d’aquesta edició de la Biennal de Venècia, es refereix a la transformació radical del temps històric. Radical perquè la relació entre la nostra experiència del temps en què vivim, de com les nostres accions poden afectar el curs dels esdeveniments i les nostres expectatives amb relació al futur han canviat. Alguns afirmaran que el món ha canviat a pitjor. D’altres, en canvi, afirmen que la lògica que configurava les nostres idees del món “occidental” ha arribat a “la seva fi”. És a dir, que necessitem noves maneres de concebre el treball, la “productivitat”, però també l’economia en un món d’economies que ja no es relacionen de la manera com ho feien fa dues dècades.

]]> <![CDATA[La singularitat de la pel·lícula d’Albert Serra]]> El cel està ennuvolat. És curiós com aquesta circumstància fa encara més palès el clima d’espera o d’expectació que es respira al voltant dels dos grans espais de la Biennal, els Jardins i l’Arsenal. El passeig que em porta des de l’edifici on ens trobem gairebé tots els que formem l’equip fins al pavelló ens permet observar les entrades i sortides de múltiples equips d’instal·ladors i trobar-nos amb molts artistes que comenten que estan gairebé a punt. La pregunta sempre és la mateixa: ¿com està quedant tot? Bé... Bé, és difícil veure’n la totalitat, perquè hi ha massa gent treballant. Bé.

]]> <![CDATA[El privilegi d’assistir al muntatge d’una exposició]]> Viatjar a Venècia sona sempre millor del que és. No és que no m’agradi la ciutat, però no és un mal pla assistir a la Biennal des de casa, a través de les cròniques i de les impressions d’altres. Un dels aspectes més interessants de tot això, al contrari del que pugueu pensar, no és la inauguració i els esdeveniments, més o menys festius, que l’acompanyen. No, el més apassionant és tot el que passa abans: la transformació dels diferents espais, la divergència entre els plànols de muntatge, les idees dels artistes i comissaris i l’obra, quan ocupi el seu lloc. Els pavellons com el de Catalunya utilitzen espais a la ciutat que no van ser concebuts per mostrar art, per descomptat, però que han sigut transformats al llarg d’aquests pocs anys. L’equip tècnic, capitanejat per Carlota Gómez, assignada pel Macba; els arquitectes -Carles Guri i Carolina Casajuana-; l’artista, Albert Serra; tres tècnics d’imatge, i jo mateixa, la comissària, vam arribar abans per posar en practica la transformació.

]]> <![CDATA[L'home mediocre és salvatge]]> La frase no és meva. La vaig llegir en un llibre curiós escrit per un buròcrata alemany sobre els orígens i les estructures de la burocràcia. D'aquell llibre, gens sorprenent, em va agradar particularment la manera com descrivia l'especial energia de no deixar que passi res d'especial, la coexistència entre la retòrica capitalista de la innovació i la monumental ingerència que impedeix que la gent es realitzi en el seu treball. Penso aquests dies en el comentari d'una amiga, cineasta com Albert Serra, alemanya, en llegir el llibre: haurien de deixar les oficines a mans de les dones i les màquines.

]]> <![CDATA[Albert Serra, l'artista i l'aigua]]>

A molts de vosaltres la Biennal de Venècia us sonarà familiar. És una exposició internacional d'art contemporani que cada dos anys combina una sèrie de projectes que cada país presenta dins dels pavellons nacionals amb una gran mostra col·lectiva realitzada pel comissari escollit per a cada ocasió. Aquest any el director artístic és Okwui Enwezor, que va ser també director artístic d'una altra gran cita, la 11a edició de la Documenta (2007), que té lloc a la ciutat alemanya de Kassel cada cinc anys.

]]>