Vet aquí qui era: una dona soltera de més de trenta anys, i havia convençut sa mare, li havia implorat que se n’anés a passar la nit on fos i sa mare, per molt estrany que sembli, s’hi havia resignat i havia desaparegut i així ella havia dut un home a casa, diguem-ne. Era un vell, un calb grassonet, tenia una relació complicada amb la dona i la mare, ara vivia amb una, ara no, ara era aquí, ara allà, rondinava perquè estava enfadat amb la feina, però de vegades exclamava que seria el cap del laboratori, què et sembla. “Què et sembla? Seré el cap del laboratori!”, exclamava aquest noiet ingenu de quaranta-dos anys, aquest home acabat, afeixugat per la família i per una filla crescudeta que s’havia fet dona als catorze anys d’una manera inoportuna i inesperada alhora i que estava orgullosa que totes les nenes del barri la volguessin apallissar per un noi, etcètera. L’home enfilava l’aventura amb un aire molt resolutiu; de camí a casa d’ella, van aturar-se a comprar un pastís; a la feina era famosa la seva inclinació pels pastissos, el vi, el menjar, els bons cigarrets; a tots els banquets es feia un fart d’endrapar, i la culpa de tot plegat era de la diabetis i d’una avidesa inextingible de menjar i beure, i tot això era el que li impedia de progressar a la feina. Tenia un aspecte desagradable, i s’ha acabat. La jaqueta i el coll descordats, un pit pàl·lid i sense pèl. Caspa a les espatlles, calvície. Ulleres de cul de got. Vet aquí el tresor que s’enduia al pis d’una sola habitació aquella dona que havia decidit liquidar la soledat i acabar allò d’una vegada per totes, però no d’una manera resolutiva, sinó amb una desesperança fosca a l’ànima que prenia la forma d’un gran amor, és a dir, de queixes, retrets i precs perquè digués que l’estimava, a la qual cosa ell responia: “Sí, sí, d’acord”. De fet, no va haver-hi res de bo en el trajecte, ni en l’arribada, ni en el tremolor d’ella mentre feia girar la clau al pany, ni en el tremolor per sa mare, però se’n van sortir. Van posar la tetera al foc, van destapar el vi, van tallar el pastís, se’n van menjar un tros, van beure vi. Ell es va deixar caure al sofà, es mirava el pastís, no sabia si menjar-ne més, però l’estómac no l’hi permetia. Se’l va mirar una bona estona, finalment va agafar-ne la rosa verda del mig, se la va dur a la boca amb èxit, se la va menjar i se’n va llepar els dits, com un gos.