10 Un dia ventós i la nena —jo— estava enamorada. Ell era el professor de literatura, i ara puc dir que tenia una retirada al pare, perquè tenia barba negra i portava unes ulleretes que semblaven d’or. A mi ningú no em feia gaire cas, no era precisament una noia maca. Tenia catorze anys, ferros a les dents —lentilles— i unes cames que semblaven de nadó. M’encantaven els llibres, les faldilles de flors i el professor Sala era tan amable, tan melós i lent i repartia aquelles fotocòpies amb poemes —Garcilaso, Rosselló-Pòrcel, Neruda—, que ens feia llegir, teniu, teniu, al·lots, i que no sabíem entendre, i com s’esforçava ell per fer-nos obrir els ulls. Vaig començar a llegir llibres, poesia, Anna, poesia, això et salvarà, només perquè em semblava que era el que necessitava aquell home: per fi una alumna que li feia una mica de cas. L’anava a veure durant les hores de pati, i li demanava que em recomanés més lectures, i em donava més fotocòpies, un bolígraf, i aquelles mans grises que movia tant en parlar-me, mans fredes de solter que devia sopar de pizzes congelades en un pis de lloguer —sopa de sobre—, amb un gat i potser era com jo i vivia amb una mare insuportable. Llavors les altres noies que em deien que n’estava enamorada i se’n reien de mi, però si és un vell, Anna, però si coixeja —fals—, deien si li falta un queixal perquè al professor Sala —cert— li faltava un queixal, però com somiava jo en besar-lo i posar-hi allà la llengua, en aquell foradet negre, vora la comissura, entre els seus llavis blaus que anaven recitant Lope de Vega, Quevedo i Ausiàs March maleït lo jorn que en donada la vida.

]]>