Quantes dones moren cada any en el moment de donar a llum? Quan vaig començar a treballar en temes de salut global fa una dècada i mitja, això semblava una pregunta molt òbvia. La resposta em va sorprendre: “Ningú ho sap del cert”. No m’ho podia creure. ¿Com era possible que no hi hagués una estimació global acurada? ¿On eren les dades fidedignes?

No acostumo a fer apostes. Però quan, el 1987, vaig començar a treballar en una empresa petita però de ràpid creixement anomenada Microsoft -fundada pel meu futur marit deu anys abans-, estava apostant pels ordinadors i la importància que tindrien en el futur. De fet, el Bill i jo crèiem que canviarien la manera de treballar de la gent, la seva manera de comunicar-se i organitzar-se la vida. Va ser una aposta encertada.

Imagineu-vos una malaltia estesa durant tants anys que, en alguns països, els seus símptomes es consideren part de la vida quotidiana. Imagineu-vos una malaltia que causa gairebé la meitat de les morts de nens menors de cinc anys i que a molts dels que sobreviuen els provoca raquitisme i discapacitat cognitiva. Una malaltia que fa més mortals i perilloses gairebé totes les altres malalties. Una malaltia que es troba als països rics i als pobres, que cada any mata milions de persones i que roba al món un potencial humà incalculable.

El PIB de l’Àfrica està creixent més de pressa que el de cap altre continent. Quan es pregunta pels motors d’aquest creixement, molts s’imaginen productes com el petroli, l’or i el cacau, o indústries com la banca i les telecomunicacions. Jo penso en una dona: Joyce Sandir.