El novembre de 1994, ha fet ja vint anys, Isaiah Berlin acceptà el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Toronto, i durant la cerimònia llegí un text titulat Missatge al segle XXI, al qual, en la seva correspondència privada, es referia com el seu “credo”, i que, en els dies que corren, resulta una peça tan lúcida en la seva anàlisi com inexacta en la seva predicció. Qui conegui mínimament Berlin ja es pot imaginar quina és l’essència del seu missatge. Ens adverteix, sobretot, en contra dels venedors de paradisos a la Terra, dels que, imbuïts de la fe en un món millor, no reparen a l’hora de crear-lo. Lenin, ens diu, després de llegir El capital arribà a la convicció que, si s’havia de crear una societat justa, pacífica, feliç, lliure i virtuosa, aquesta meta justificava qualsevol mitjà; i que a tots aquells que s’hi oposaven se’ls havia de convèncer, i si no se’ls podia convèncer se’ls havia de reprimir, i si amb això no n’hi havia prou... bé, així arribaria el gulag, les matances de Pol Pot i el concepte de purga, al qual tanta inclinació tenen les variades formacions d’esquerra de tot el món. Però Berlin, un liberal que ara podríem alinear amb el que queda de la socialdemocràcia -si és que en queda res-, sabia que la vida és un compromís entre valors, i que els anhels humans de llibertat, seguretat, igualtat, justícia, coneixement, etc. no es poden complir mai alhora, i que molts, fins i tot, s’exclouen mútuament. La llibertat mai ha estat gaire amiga de la igualtat, ni tampoc de la seguretat. El contracte social en què ens basem, així, és fruit de compromisos, equilibris, transigències, quelcom, ens diu, “massa insípid, massa raonable, massa burgès, per suscitar emocions generoses”. És important, conclou, aplicar el “principi de realitat” freudià: no podem tenir tot el que volem, i buscar un únic ideal que guiï la humanitat sempre portarà a la coacció. Es trencaran un nombre infinit d’ous, però mai es veurà la truita. I al final “els idealistes apassionats s’obliden de la truita, i l’únic que fan és seguir trencant ous”. I al final del seu discurs, després d’haver repassat el terrible segle XX, ens ofereix una nota optimista. Un cop presagiada la propagació de la democràcia liberal, la destrucció de les grans tiranies -la Xina entre elles-, felicita el públic de la seva conferència perquè veuran el segle XXI: “Estic segur que serà una època millor per a la humanitat del que ha estat el meu segle terrible”, diu.