<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara Andorra - Damià Alou]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.ad/firmes/damia-alou/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara Andorra - Damià Alou]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.ad:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[Syriza i el paradís del 2015]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/syriza-paradis-del_129_3613759.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/45fb2dc8-c897-45fa-b031-87593f633dc4_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>El novembre de 1994, ha fet ja vint anys, Isaiah Berlin acceptà el títol de doctor <em> honoris causa</em> per la Universitat de Toronto, i durant la cerimònia llegí un text titulat <em> Missatge al segle XXI</em>, al qual, en la seva correspondència privada, es referia com el seu “credo”, i que, en els dies que corren, resulta una peça tan lúcida en la seva anàlisi com inexacta en la seva predicció. Qui conegui mínimament Berlin ja es pot imaginar quina és l’essència del seu missatge. Ens adverteix, sobretot, en contra dels venedors de paradisos a la Terra, dels que, imbuïts de la fe en un món millor, no reparen a l’hora de crear-lo. Lenin, ens diu, després de llegir <em>El capital</em> arribà a la convicció que, si s’havia de crear una societat justa, pacífica, feliç, lliure i virtuosa, aquesta meta justificava qualsevol mitjà; i que a tots aquells que s’hi oposaven se’ls havia de convèncer, i si no se’ls podia convèncer se’ls havia de reprimir, i si amb això no n’hi havia prou... bé, així arribaria el gulag, les matances de Pol Pot i el concepte de <em> purga</em>, al qual tanta inclinació tenen les variades formacions d’esquerra de tot el món. Però Berlin, un liberal que ara podríem alinear amb el que queda de la socialdemocràcia -si és que en queda res-, sabia que la vida és un compromís entre valors, i que els anhels humans de llibertat, seguretat, igualtat, justícia, coneixement, etc. no es poden complir mai alhora, i que molts, fins i tot, s’exclouen mútuament. La llibertat mai ha estat gaire amiga de la igualtat, ni tampoc de la seguretat. El contracte social en què ens basem, així, és fruit de compromisos, equilibris, transigències, quelcom, ens diu, “massa insípid, massa raonable, massa burgès, per suscitar emocions generoses”. És important, conclou, aplicar el “principi de realitat” freudià: no podem tenir tot el que volem, i buscar un únic ideal que guiï la humanitat sempre portarà a la coacció. Es trencaran un nombre infinit d’ous, però mai es veurà la truita. I al final “els idealistes apassionats s’obliden de la truita, i l’únic que fan és seguir trencant ous”. I al final del seu discurs, després d’haver repassat el terrible segle XX, ens ofereix una nota optimista. Un cop presagiada la propagació de la democràcia liberal, la destrucció de les grans tiranies -la Xina entre elles-, felicita el públic de la seva conferència perquè veuran el segle XXI: “Estic segur que serà una època millor per a la humanitat del que ha estat el meu segle terrible”, diu. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Damià Alou]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/syriza-paradis-del_129_3613759.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 31 Dec 2014 18:24:25 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/45fb2dc8-c897-45fa-b031-87593f633dc4_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Syriza i el paradís del 2015]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/45fb2dc8-c897-45fa-b031-87593f633dc4_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Elogi d’una traïció]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/elogi-duna-traicio_1_3621962.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><em>“Tierra ingrata, entre todas espuria y mezquina, jamás volveré a ti”</em>. Aquest era el mantra que recitàvem els lectors de Juan Goytisolo als anys 70: la primera frase de <em>Reivindicación del conde don Julián</em>, probablement la seva obra més emblemàtica i una autèntica revolució estètica, on amb una sintaxi trepidant demolia els tòpics de l’Espanya catòlica, castissa i cavalleresca. El comte Don Julián, l’home que traí el rei Don Rodrigo i permeté que els musulmans envaïssin la Península, es convertia en l’emblema d’un enamorat de la literatura espanyola que rebutjava la seva història tal com ens l’havien contat, encara amb “<em> la impronta inconfundible de nuestra sempiterna derecha</em> ”. Juntament amb <em> Señas de identidad</em> i <em>Juan sin tierra</em>, va compondre una trilogia que va introduir l’avantguarda i la transgressió a l’arnat món hispà. Defensor de la tradició mora i jueva, divulgador d’autors oblidats com Blanco White i exiliat permanent, Goytisolo ha estat sempre l’adalil d’una Espanya que mai ha existit.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Damià Alou]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/elogi-duna-traicio_1_3621962.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 24 Nov 2014 23:00:00 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Espanya ha mort]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/espanya-ha-mort_1_3623911.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Ho proclamava, sense paraules, la portada d’<em> El Periódico</em> del 12 de novembre, Dia III després del 9-N: a gairebé mitja pàgina s’hi veia la façana del Palau de la Moncloa, tancada, buida, com si els inquilins haguessin marxat de vacances sense avisar, amb precipitació, fins i tot sense tancar la porta amb clau. Que ho faci un altre, potser han pensat. És una imatge que encarna no ja l’absència del seu llogater principal, el president del govern d’Espanya, sinó l’absència del país que representa, en nom del qual només sentim, per televisió, uns bustos parlants que obren la boca per recitar una lliçó en la qual ja fa molt que no creuen. Com si seguissin la màxima filosòfica “El que existeix no ha de demostrar la seva existència”, s’amaguen darrere d’un concepte que probablement consideren tan etern com la mateixa Espanya: la llei. Però, gent de molts estudis i poca cultura, haurien d’haver comprès que, com deia Fernando Ónega a <em> La Vanguardia</em>, “la legalitat sosté l’edifici fins que el poble vol; si un dia aquest poble decideix trencar-la i és convocat per a això, no hi ha policia que la sostingui”. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Damià Alou]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.ad/misc/espanya-ha-mort_1_3623911.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 18 Nov 2014 18:42:47 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
