<![CDATA[Ara Andorra - Montse Virgili]]> 10 <![CDATA[Aquarel·la de la immigració irlandesa]]> A la banda de Canaan és el segon llibre de l'irlandès Sebastian Barry traduït al català. Fa quatre anys, Edicions de 1984 publicava L'escriptura secreta , una de les obres més conegudes de l'escriptor i dramaturg irlandès Sebastian Barry. En el món anglosaxó és un autor de referència. Finalista del Man Booker i guanyador de prestigiosos premis literaris, ocupa una posició envejable en el panorama literari occidental. Tots els seus llibres, aquest és el cinquè, han relatat, d'una manera o d'una altra, la immigració irlandesa i el que ha estat una part de la vida de la família de l'escriptor. A The Steward of Christendom , una de les seves obres de teatre més conegudes, explica la història del seu besavi, un cap de la policia irlandesa a la dècada dels 30. Justament, Lilly Bere, la protagonista d' A la banda de Canaan ,és la filla d'aquest policia, ara ja una àvia de 89 anys. A partir de la notícia del suïcidi del seu nét, en tornar de la Guerra del Golf, la dona decideix escriure un diari que funciona com un monòleg intern amb salts temporals entre la seva vida actual i el passat.

]]> <![CDATA[Guia'ns tu, Valero]]> Jo només il·lumino la catalana terra , anuncia ufanós Valero Sanmartí al títol del llibre. Un cop empassada la teva proclama, aviso que mai havia pagat tan a gust la factura de la llum. Sigues la meva hidroelèctrica. Ja no vull emigrar a Burundi. Vull viure a Catalunya i que me l'expliquis tu.

]]> <![CDATA[Un recull de contes dominat per la primavera]]> No és un miratge aquest llibre, encara que la prosa de Josep M. Argemí estigui poblada de boirines, lluminària fràgil i blancors sepulcrals. Camina ferma, la seva literatura, dins una enfiladissa de paraules que el lector assedegat de bona lletra pensava que ja no retrobaria. Argemí s'ha apoderat d'una frase de Carner, "la primavera al desert" per donar títol al llibre i a un dels relats, la història d'un anacoreta que sap viure feliç en un pedregar. I així, llegeixo somnàmbula, emmetzinada, aquesta Primavera d'una escriptura exuberant en què l'olor de les flors impregna l'aire i les pistoles són afuades sense que la llengua sigui com una nina de porcellana, bonica i buida.

]]> <![CDATA[Deu grecs per a una crisi]]>

Si en l'anterior novel·la de Petros Màrkaris, Amb l'aigua fins al coll ,el comissari Kostas Kharitos es dedicava a descobrir qui decapitava directius d'entitats bancàries a cops d'espasa, a Liquidació final el policia que cada nit llegeix el diccionari abans d'anar a dormir persegueix un assassí que mata els posseïdors de grans fortunes. Les víctimes són rics que desvien els diners o no paguen els impostos que els pertoquen. Els sona? Això sí, aquest cop el criminal utilitza un mètode molt més sofisticat. Els ambiciosos i roïns capitalistes moren enverinats per fletxes amarades de cicuta, la mateixa substància amb què va dinyar-la Sòcrates. La portada de Tusquets no deixa lloc a la imaginació, i ens dibuixa un porc sanguinolent travessat per una sageta. Rere aquests assassinats amb regust clàssic hi descobrim un justicier, el Recaptador Nacional, una mena de Dexter a la grega que acaba convertint-se en un heroi per als ciutadans perquè té èxit en el que el govern fracassa repetidament. Mentre l'estat ofereix amnistia fiscal a les grans fortunes per evitar la fuga a altres països més benèvols fiscalment, el Recaptador Nacional, sota l'amenaça de mort, aconsegueix que la majoria de defraudadors paguin. Per això, tot i que el personatge Kostas Kharitos apunta el dilema moral que representa l'assassí en sèrie, el lector indignat trobarà en les accions del Recaptador una mena de justícia poètica prou reconfortant.

]]> <![CDATA[Retrat d'una societat esclavitzada, salvatge i ignorant]]>

L'escriptura no es pot separar de la vida. Per això Toni Morrison es dedica a crear històries "des de la negritud", com diu. L'autora nord-americana escriu a partir dels seus orígens, l'Ohio en l'Amèrica de la dècada dels 30, quan la lluita pels drets civils no era ni tan sols un somni. Cadascuna de les seves novel·les neix de la condició de dona negra i pobra. Amb el Nobel de literatura, Morrison va aconseguir la notorietat indispensable per ser escoltada. I d'aquesta manera, gràcies al guardó, els lectors hem pogut sentir tots els que no tenen veu.

]]> <![CDATA[Apocalipsi de trineu]]> Tothom vol participar de la festa, fins i tot els països rics. Finlàndia s'apunta a l'apocalipsi com aquell que va a Port Aventura, per diversió i a la seva manera. Amb El guaridor , l'escriptor Antti Tuomainen s'acosta a l'hecatombe amb una novel·la de suspens amb missatge ecologista. El text va guanyar el premi Clue a la millor novel·la finlandesa del 2011, un important guardó del gènere negre. Arriba ara al nostre país, traduïda al català per Emma Claret i Eila Pyrhönen, i així s'afegeix un altre nom a la llista ja ben engreixada de la literatura nòrdica.

]]> <![CDATA[Vides de segona mà]]>

Els llinatges japonesos passen desapercebuts igual que els cotxes en un embús nocturn: Kawakami, Kawabata... Pronunciats en veu alta, recorden el nom d'un joc infantil. L'únic que porta els llums llargs posats des de fa estona és l'escriptor Haruki Murakami, però enlloc està escrit que tots ens hàgim d'enlluernar per les mateixes coses.

]]> <![CDATA[Un escriptor que es mulla]]> Oblideu-vos, lectors, de la dificultat lògica de pronunciar el nom d'aquest escriptor brasiler perquè és l'únic d'aquest llibre que fa pujada. Els lleopards de Kafka , editada per Raig Verd, és una nouvelle irònica i intel·ligent sobre l'absurditat de la vida i l'amor a la literatura. En els dies previs a la Revolució Russa, un sastre de poble, tan audaç com ridícul, ha de complir l'encàrrec d'una missió secreta encomanada per Trotski. Scliar engega la maquinària de l'humor des de les primeres pàgines. Bateja el sastre amb el nom de Ratolí, un animal esmunyedís i poruc que confecciona americanes on la màniga de l'esquerra és més curta per poder veure millor el rellotge. L'escriptor ens planta davant d'un personatge excèntric, maldestre i ridícul que és capaç de deixar-ho tot i embarcar-se en una aventura que el durà a Praga, on coneixerà Kafka.

]]> <![CDATA[Misteri al Bazar Moderno]]>

Al rètol de fora es llegia Bazar Moderno amb una grafia obliqua dels cinquanta, emmidonada com una camisa acabada de planxar. Un mosaic de rajoletes blaves que només havia vist a la piscina del poble feia de façana. Aquella botiga farcida d'andròmines es proclamava basar modern i s'escrivia en lletres obsoletes dins un món fascinat per les computadores. Era ben igual el que digués el rètol, tothom el coneixia com el 95. Mai he sabut d'on sortia el número, no era el que li pertocava per ordre del carrer. Tampoc em va passar pel cap preguntar-ho, prou atabalada travessava la porta del 95. Els ulls es dirigien a la filera d'objectes que penjava del sostre i resseguien els clauers atrapats dins el taulell de vidre. M'enfitava amb les faldilles de faralaes de les nines flamenques. Encara veig un mar emboirat de capses de clics de Playmobil devorades pel sol.

]]> <![CDATA[Tina Gil i els fantasmes]]> Escric aquestes ratlles entre una muntanya de capses embalades per la mudança imminent. M'agafen ganes de deixar-les on són i marxar amb les mans a les butxaques. Si ara mateix en tinc prou amb aquest tros de full en blanc, per què no puc tornar a començar també amb una pàgina sense escriure, i deixar que el tòpic em doni permís per començar una altra vida sense llibres que ja he llegit ni antigues fotos ni cafeteres que no funcionen.

]]> <![CDATA[Polònia i Adam Zagajewski]]> Dins del tren de rodalies de Poznan a Varsòvia no hi ha lloc per al romanticisme entre les maletes. Plou en aquests prats que semblen una estesa de llapis endreçats d'un verd més intens a un altre que empal·lideix fins que es torna groc. Cau l'aigua fora, i també dins, entra per les finestres que el rovell no deixa tancar. La noia que llegeix Thomas Mann em demana de seure al costat perquè el meu seient ha tingut més sort i s'ha salvat de la mullena. Per la finestra es veu allò que en diuen la Polska C, la Polònia rural, la dels pobles i ciutats petites esquitxades per les cases amb el sostre triangular que sempre han pintat els nens. Ja compto el tercer poble amb un nom que comença per K. Koniec volia dir fi, als dibuixos animats. Els arbres s'atropellen els uns als altres des de la velocitat del comboi. Passa un revisor jove, du el cabell engominat com algun cantant que ha vist a la tele. Llueix l'uniforme impecable i demana els bitllets amb el posat seriós que ha copiat del treballador veterà que el segueix. En el seient del costat, una dona jove llegeix una revista de moda. Du, per gust, l'uniforme reglamentari de la majoria de les poloneses. Manicura perfecta, la cara maquillada fins al detall, cabells llargs i talons són els requisits que es demanen. Els corbs munten la seva festa privada en el cel esmorteït. Llegeixo que els empresaris no volen dones joves per por que es quedin embarassades i els deixin penjats. Les dones poloneses no arriben a la política, ni a càrrecs importants. Son només números, si es vol veure així, però les associacions feministes, sis a Varsòvia, em demostren que encara hi ha molta feina a fer.

]]> <![CDATA[Escriure amb el fetge]]> Passen desapercebuts, entre tota la muntanya de volums que es publiquen, alguns llibres fantàstics que no van enlloc, que es queden, amb sort, al final d'un prestatge. Fins fa poc, aquest era el cas de l'obra de l'escriptor barceloní Carlos Zanón. Va publicar l'any 2009 la seva última novel·la, Tarde, mal y nunca, a la petita editorial Saymon fins que, a principis d'aquest any, RBA l'ha editat dins la col·lecció Sèrie negra .

]]> <![CDATA[Una trompeta fa més soroll que les notícies]]> Algú recorda el famós huracà Katrina ? Quin estiu era aquell en què vèiem Nova Orleans sota l'aigua? Ho he de mirar a la Wikipedia i l'enciclopèdia de la xarxa em respon en cinquanta idiomes que corria el 2005. No n'hem sentit a parlar mai més. La memòria imposa les seves trampes puntualment. Em vénen al cap les fotografies del Mississipí desbordat, els helicòpters sobrevolant les ciutats, la gent asseguda a terra esperant alguna cosa que ni ells saben per on ha de venir. La majoria són negres i duen al cap gorres de beisbol, els rostres carregats de cansament i emprenyamenta. Bush ha perdut tots els vols per arribar-hi a temps. M'apareix, també, la família d'una diputada del PSC que estiueja a la zona. Se n'escapen prou ràpid d'aquell infern.

]]> <![CDATA[Declaro la guerra al món]]> Dissabte PJ Harvey sortia a l'escenari del Primavera Sound amb el cap ple de plomes d'ocell com un indi que vol declarar-li la guerra al món. Presentava el seu nou disc Let England Shake , una manera de dir "Que Anglaterra tremoli". Sota aquest títol, la cantant anglesa ha publicat el seu primer disc polític, després d'una desena d'àlbums on no sortia del you and me .

]]> <![CDATA[No puc parlar d'una altra cosa]]> M'agradaria fer servir aquestes ratlles per escriure un emocionat article sobre la compilació que Bartleby Editores ha publicat del poeta granadí Javier Egea. Voldria parlar de la seva poesia solitària, si és que hi ha cap poeta que no ho sigui, i de com vaig conèixer un dia Paseo de los Tristes . Les bones notícies a vegades arriben per telèfon. Però avui no puc perquè el cap em marxa cap als diaris, la ràdio i les imatges que he vist tots aquests dies de campanya electoral, i no hi ha cap manera d'entendre com un home que ha repartit pamflets amb el lema "No volem romanesos" governarà Badalona. No existeix prou fe en la democràcia perquè Plataforma per Catalunya, que pinta el nostre futur amb un espot de noies saltant a corda amb burca, hagi aconseguit representació a Mataró, Santa Coloma de Gramenet i l'Hospitalet de Llobregat i, fins i tot, tingui un regidor a Vic.

]]> <![CDATA[No som tots]]> Agustín García Calvo, el poeta, filòsof, assagista i moltes altres coses que no cabran mai en full, va oferir dijous a Barcelona una de les seves famoses xerrades a la Facultat de Filosofia de la UB. A les conferències de García Calvo hi va l'alumne de filosofia però també el que fa molts temps que va deixar de ser estudiant. Segurament perquè, l'un i l'altre, saben que no existirà mai una llicenciatura que es digui Curiositat. Des de fa molts anys, i gairebé sense interrupció, García Calvo ofereix cada setmana conferències a l'Ateneo de Madrid i el públic assistent s'ha de barallar per una cadira. Els fans de García Calvo, perquè només es pot ser fan d'aquest home, duen gravadores i hi ha qui s'entreté a transcriure les xerrades, perquè del que expressa a cada moment el filòsof se'n podria escriure un llibre.

]]> <![CDATA[Negres com Babazorro]]> Mai pot faltar en un dinar familiar el convidat silenciós i tampoc el que no calla perquè el silenci d'un i la xerrameca imparable de l'altre dibuixen en l'aire un balancí que no es mou sense les dues forces. De tots dos, a mi sempre m'agradaria saber què li passa pel cap a aquell que no bada boca. I és el regal que m'ha fet Babazorro amb el seu espectacle Extraordinario que aquests dies es pot veure al teatre de Montjuïc dins del cicle Radicals Lliure. Diu el full promocional que Babazorro és un col·lectiu i jo m'ho crec, però en aquesta representació només hi apareix un noi prim amb el cap repoblat de rastes com si cadascuna d'aquestes trenes espesses fossin idees a les quals no ha volgut renunciar. Es presenta solitari el Babazorro per explicar-nos històries de sants que perden els ossos pel món i mans de Déu que fan gols. I lliga aquestes faules amb la vida d'un sir anglès que veu fantasmes a la mantega, i la d'un noi de Vitòria que sempre ha volgut ser negre, amb el discurs clar dels somnis. Tot això, mentre el Babazorro convida el públic a un exquisit sopar. D' Extraordinario ho és, perquè dóna veu a qui el xerraire tallaria abans que comencés la frase en una sobretaula. El Babazorro no fa d'actor, lluita per arrencar les paraules del pou dels pensaments. Se li nota, al Babazorro, que no acostuma a xerrar. És el convidat silenciós en qualsevol convit. Passeja per les seves cabòries. No li importa el ritme, s'entrebanca, dóna tombs a una mateixa idea, no coneix la censura, i guarda perenne la lògica del nens, que és la que tot s'ho pregunta. Si no ho sap, mai s'excusa dient: "Ho sento, és que sóc de lletres". El que dubta és omnívor de saviesa. El Babazorro va dibuixant un mapa mental en què tota idea troba un lloc on passar la nit. Quan dóna vacances a la paraules, recorre a petites màquines, artefactes, autòmats de cartró i filferro, al sentit de l'humor i a Gloria Fuertes per demostrar una idea. És llavors quan te'n recordes que el noi de les rastes va ser un dels dos fundadors dels Hnos. Oligor, creador de Las tribulaciones de Virginia , espectacle que gira pel món ja sense ell.

]]> <![CDATA[El punt i a part de 'Downtown Abbey']]> Hi ha poques maneres permeses de ser britànic. La més òbvia i directa la proporciona el lloc d'origen. Vas néixer a Manchester, doncs ja ho tens tot fet. Des de petit, pronuncies "manxestà" i jo et miro amb l'enveja d'aquell que sap que podràs llegir-ho gairebé tot. Parles anglès, passes de l'euro, beus te, el teu cel sempre conserva l'aspecte d'una planxa metàl·lica i encara que tu siguis més de dubstep vas treure el cap al país on s'han fet les millors cançons de pop. Els d'aquí, és a dir, tots els que no som fills de la Gran Bretanya, només podem ser anglòfils, la manera instruïda que existeix per denominar els fans de la cultura anglesa, que curiosament conserva la mateixa terminació d'algunes conductes reprovables. No vam aconseguir el carnet d'anglòfils llegint Shakespeare o el dia que vam presentar-nos al First Certificate. El verí va arribar amb la tele. Allà vam conèixer l'humor absurd i intel·ligent dels Monty Python, i hauríem enviat un currículum a l' Hotel Fawlty per treballar-hi els estius. Els Joves i l' Escurçó negre ens van fer creure que la correcció política era un invent acadèmic, com un safareig per netejar consciències a l'època de la rentadora.

]]> <![CDATA[Els llibres de Morsa]]> El dia de Sant Jordi l'editorial Morsa tenia la seva paradeta al final de la Rambla, com un regal per a aquells que sempre arriben a l'última pàgina del llibre. Gabriel Bravo va crear aquesta editorial fa 11 anys a Barcelona. Sempre li havia agradat l'edició de Penguin Books, amb el pingüí que des de la seva nuesa es converteix en el més elegant dels mamífers. Morsa naixia per deformar aquella imatge anglesa de perfecció amb les ulleres graduades pel sentit de l'humor. La morsa potser no representava una bèstia tan elegant, però tenia la pell prou gruixuda perquè no l'afectessin les urgències i les cabòries pretensioses del sector editorial. Bravo, que com recorda el seu cognom és un home valent, o -com ell corregiria- més boig que valent, va crear una editorial per publicar llibres il·lustrats. Llibres amb lletra i dibuix, una espècie en perill d'extinció que algú va congelar en el territori de la infància. Morsa ens recorda que no existeix cap altra elegància que la del llibre que ens fa feliç.

]]> <![CDATA[Més grana que vermell O la crònica guiri]]>

Miro la cara d'un senyor que gasta faccions germàniques però vés a saber si és de Wisconsin o nascut a Collserola. Fa cua aquest matí de Sant Jordi per visitar la Pedrera. Una barba blanca li reescriu la fesomia. Té la mirada perduda en un infinit de caps que s'acaba on comença la porta. Li regalima suor pel front i d'aquesta manera, sense saber-ho, compleix l'etiqueta de guiri legítim.

]]>