<![CDATA[Ara Andorra - Joan Subirats]]> 10 <![CDATA[Ciutat Meridiana i l’economia solidària]]> Fa uns dies el primer ministre francès, Manuel Valls, va fer unes declaracions en què proposava treure l’adjectiu socialista de les sigles del seu partit. Al mateix temps, assenyalava que calia adoptar postures més pragmàtiques i menys ideològiques a l’hora d’encarar els problemes que preocupen als francesos. Segons Valls, l’esquerra a Europa ha actuat amb una ideologització excessiva i això ha generat la seva crisi actual, la seva manca d’adaptació als moments de canvi estructural en què estem immersos. A Itàlia, Renzi, cap de govern en nom del Partit Democràtic (hereu del que fa unes dècades era el Partit Comunista més important de l’Europa Occidental), manté, si fa o no fa, posicions similars. Fa un temps, Tony Blair i la seva tercera via apuntaven a viaranys semblants. Valls diu ara: “Menys impostos, més flexibilitat laboral, menys ideologia i més pragmatisme que ens permeti avançar”.

]]> <![CDATA[La presó Model]]> Fa uns dies, l’alcalde Trias i el president Mas van deixar per uns moments d’ocupar-se del tema prioritari de la consulta i van pactar el trasllat de la presó Model de la seva ubicació actual cap a altres indrets. No és una notícia que ens pugui sorprendre. La sorpresa més aviat és que encara tinguem la presó al bell mig de la ciutat. Els que en un moment o altre hi vam estar sabem que, tot i la seva centralitat, no reunia ni reuneix les condicions que es demanen actualment a un centre penitenciari modern. I això ho saben bé els més d’un miler d’interns que encara es veuen obligats a estar-s’hi.

]]> <![CDATA[Un país endeutat, un país dependent]]> Tot el que ha anat passant des del 2007 ha anat comportant una creixent dependència dels poders públics respecte als creditors, institucionals i privats, que els han anat deixant diners per fer front a velles i noves obligacions. Res fa pensar que això sigui fruit de l’atzar. Tenim deute per culpa de la crisi i no al revés. La combinació de baixada dràstica en els ingressos públics, l’evident consistència dels mecanismes d’evasió i elusió fiscal, les polítiques d’austeritat imposades i les rigideses que imposa la unió monetària han portat a la submissió total dels països perifèrics de la Unió Europea. Portugal, Grècia, Irlanda i Espanya no disposen d’autonomia significativa per prendre decisions en matèria econòmica, i només els queda esperar que les coses vagin millor. Però les coses no van millor. I no hi aniran, millor. Ara toca a Itàlia i, sobretot, a França. Itàlia resisteix per la fortalesa de l’estalvi familiar, i en el cas de França fa por la gran capacitat de resistència que encara mantenen els sindicats i les entitats i organitzacions socials de tota mena. La palanca des de la qual s’han blindat les polítiques d’austeritat ha estat la diferència en competitivitat, i això té com a conseqüència la dràstica baixada de salaris, sense que acabin tampoc de generar-se prou llocs de treball per encarar les grans xifres d’atur. Precarietat, sous baixos i falta de treball suficient comporta pobresa i crisi humanitària entre els sectors amb menys recursos. Són temes claus l’accés a menjar, l’accés a una base energètica suficient, l’accés a l’habitatge, l’accés als recursos sanitaris i farmacèutics bàsics.

]]> <![CDATA[Marcs i relats]]> En aquestes darreres setmanes, i més en els comentaris posteriors a la Diada, ha quedat molt clar que el relat que es manté des de posicions sobiranistes ha guanyat clarament la batalla al relat que mantenen els que hi són contraris. Com bé sabem, des de fa temps es parla molt de “relat”, de “marcs cognitius”, per referir-se a la forma sintètica i comunicativa d’empaquetar i formatejar certs continguts que, molts cops, contenen notables complexitats i matisos. I en aquest tema, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional, els camps escollits van anar delimitant-se. Des de Catalunya havíem votat, el Parlament. Havien votat a Espanya, les Corts. I novament a Catalunya vam votar, la gent. I tot plegat no va servir de res, ja que des del TC ens van dir que no teníem el dret a decidir. No érem subjecte polític propi. Aquesta negació va aixecar un sentiment d’injustícia evident. La injustícia del no reconeixement. El missatge va ser taxatiu: no hi ha espai en el marc legal i constitucional espanyol per reconèixer una Catalunya que ja és i que vol seguir sent. No era un problema d’una determinada manera d’entendre Espanya. Era l’Espanya legal i constitucional, més enllà de qui mani en cada moment, la que ens negava el dret de ser. I des d’aleshores el camp dels respectius relats no s’ha modificat. Uns defensant el dret a decidir, el “volem votar perquè som”. Els altres dient que cal acceptar que “no som” per poder parlar de qualsevol altra cosa.

]]> <![CDATA[Feines invisibles que fan possible la vida]]> Un dels elements centrals en tot debat sobre el que passa i cap on hem d’anar hauria de ser el que té a veure amb la cura de les persones, amb la sostenibilitat de la vida. Van ser les feministes les que van denunciar la hipocresia de tants homes d’estat que predicaven una cosa quan eren fora de casa i en practicaven una de ben diferent quan hi eren. La política, deien, no es pot quedar a la porta de la llar. Cal polititzar la quotidianitat, el dia a dia. És a dir, debatre sobre qui hi guanya i qui hi perd com a resultat de cada acció i de cada decisió. I va ser un sector del feminisme que, davant de la divisió sexual de la producció i reproducció que generava el capitalisme, va plantejar l’emancipació de la dona mitjançant el treball.

]]> <![CDATA[Un petit cop de colze]]> Al número 10 de Downing Street, residència oficial del primer ministre britànic, David Cameron, existeix des de fa uns mesos una unitat anomenada Behavioural Insights Team (Equip d’Anàlisi de Comportament), més coneguda com a Nudge Team (Equip del Cop de Colze) -www.behaviouralinsights.co.uk-, que intenta trobar maneres d’incentivar o canalitzar les actituds i les conductes dels britànics mitjançant instruments que no siguin ni coercitius (normes d’obligat compliment) ni tampoc fent servir incentius directament econòmics (subvencions). El que intenten és “donar un petit cop de colze” a la gent dient: “Ei, tu, has pensat que, si fas això, les coses, per a tu i per a tothom, aniran millor?”

]]> <![CDATA[Tensions entre vella i nova política]]> Fa temps que sentim parlar de nova política, i són molts els que se n’anomenen. De què parlem quan ens hi referim? ¿És tan nova com alguns diuen? ¿No acabarem reproduint vells vicis amb noves fórmules? L’escepticisme és comprensible si recordem la història política i les experiències acumulades. Podríem dir que estem força tips que quan les coses van bé hi hagi moltes persones que en reclamin l’èxit, i quan les coses van malament diguin que aviat tot canviarà. En aquests moments no crec que hi hagi ningú que pugui dir que està content de com funcionen les institucions i de com es produeix la interacció entre ciutadania i sistema polític. Fins i tot els que diuen que manen -Rajoy a l’Estat, Mas a la Generalitat i Trias i tants altres alcaldes- parlen de regeneració democràtica, de millorar la transparència i la comunicació institucional, i entenen la desconfiança que molts i molts ciutadans expressen en enquestes i altres mecanismes per mesurar l’opinió pública.

]]> <![CDATA[La llibertat dels óssos]]> És cada cop més freqüent veure fotografies del president Obama fent cua en un restaurant per recollir el seu encàrrec, menjant pizza o jugant una partida de billar en mànigues de camisa. Els seus assesors fan servir l’etiqueta #thebearisloose per referir-s’hi, jugant amb la sorpresa que de tant en tant provoquen els óssos quan apareixen en pobles o indrets habitats buscant menjar. Les cròniques afirmen que el president, davant les dificultats que troba per tirar endavant les seves polítiques, ha demanat que el treguin de Washington per poder reconnectar amb la gent. A les primàries que ha fet ERC a Barcelona, tots dos candidats van fer referència a la necessitat d’obrir-se més a la gent i les seves entitats. Per la seva banda, els tres candidats socialistes a liderar el PSOE s’han esforçat d’allò més a allunyar-se de qualsevol element que els fes aparèixer com a vinculats a l’aparell del partit. Al llarg del seu periple dormien sempre que podien a casa dels militants propers, feien parar el cotxe amb què viatjaven a uns metres d’on els esperaven per arribar-hi a peu, i destacaven que tota la feina dels que els ajudaven era voluntària. Fa poques setmanes va fer la volta al món la imatge del president de l’Uruguai, José Mujica, esperant-se de manera desimbolta, amb sandàlies i en mànigues de camisa, en un banc amb altra gent per assistir a la presa de possesió d’un dels seus ministres, en una mostra més del que molta gent admira com a estil planer i proper d’exercir un poder que la gent li ha donat. A la sorprenent entrevista que el periodista Henrique Cymerman va fer al papa Francesc, el pontífex, que ha mostrat clara voluntat de trencar barreres i acostar-se als creients, atacava la gent de protocol afirmant que era pitjor tractar amb ells que amb els terroristes, amb qui almenys es pot negociar.

]]> <![CDATA[Noves dinàmiques polítiques?]]> Fa temps que diem que les coses estan canviant a tot arreu i de manera molt ràpida, i que, en canvi, a la política institucional tot va molt més lent. I segurament hauria de ser al revés: els polítics més connectats amb les dinàmiques socials haurien de transportar els senyals del canvi a les institucions perquè fossin capaces d’actuar més proactivament que reactivament. Si això no passa, pot voler dir (almenys) dues coses: o bé que les connexions fallen, i que per tant els polítics viuen en una atmosfera pròpia que no els permet rebre senyals de manera adequada, o bé que aquells que sí que podrien transportar aquestes inquietuds emergents no són capaços d’aconseguir que les institucions canviïn la seva manera tradicional de fer.

]]> <![CDATA[Cal repensar el tema de l’aigua a Barcelona?]]> Des de fa temps el tema de l’aigua a Barcelona genera debat. És un bé bàsic, vital, i en països com el nostre, on no ens sobra aigua, la sensibilitat és molt gran. Encara ressonen els efectes de l’anomenada guerra de l’aigua que als anys 90 va canalitzar la Confavc i que va fer que 66.000 persones deixessin de pagar els rebuts de l’aigua per la seva opacitat. El gran episodi de sequera dels anys 2007 i 2008 va demostrar la fragilitat de l’abastament a Barcelona i la seva àrea d’influència, just després del greu conflicte del Pla Hidrològic Nacional impulsat pel govern del Partit Popular i que va provocar grans mobilitzacions a tot Catalunya, en particular a les Terres de l’Ebre. Més recentment, el sorgiment de nous actors com l’ens públic Aigües Ter-Llobregat (ATLL) o la societat mixta metropolitana, els indicis de corrupció en algunes operacions de l’Agència Catalana de l’Aigua i la recent polèmica propiciada pel que alguns han anomenat “la privatització de la gestió de l’aigua a Barcelona i la seva àrea d’influència”, han tornat a situar el tema al bell mig de l’agitada agenda política dels pròxims mesos.

]]> <![CDATA[Ciutat i sentit comú]]>

Aquesta darrera setmana, per sota del debat sobre la violència a Sants, que tot ho complica i que tot ho simplifica, han anat emergint temes més de fons sobre quina ciutat tenim, com es governa i com es prenen decisions. De fet, dimecres passat vaig participar en la presentació del llibre Història del barri de la Mina, 1969-2000, que en Josep Maria Monferrer, mestre i activista veïnal, ha fet sobre aquest enclavament de Sant Adrià a tocar de Barcelona. El subtítol és prou clar: Unes males polítiques condemnen el barri a la marginalitat, i, encara que parli de fa més de trenta anys, encara manté la seva actualitat.

]]> <![CDATA[Política de reducció de danys]]> Com es pot respondre des de la lògica del sistema a una enorme pèrdua de credibilitat i a un gran augment de la desconfiança envers totes les institucions? ¿I quan es pot fer, si resulta que les eleccions europees han mostrat un afebliment espectacular dels grans partits del sistema i d’aquí pocs mesos cal encarar consulta a Catalunya, unes eleccions municipals i unes generals que poden canviar dràsticament els equilibris construïts en la Transició? ¿Es pot esperar que un jutge, a Palma, acabi en pocs dies de reblar el clau? De ben segur que tots aquests elements són sobre la taula des de fa mesos i han fet que ara es precipitessin les coses. Tenen pressa per canviar coses per així poder seguir mantenint posicions de poder i salvaguardar interessos, i comencen pel graó que és més fàcil de canviar, que més aparença de renovació pot generar i que, de fet, no modifica res del que és essencial. Es tracta, ben bé, d’un exemple del que es coneix, en altres contextos, com a “política de reducció de danys”.

]]> <![CDATA[Edats en transició]]> No sabem gaire com definir la societat actual. Alguns en diuen societat postindustrial, d’altres, postfordista o fins i tot postmoderna. El cert és que som en un interregne ple d’interrogants. El que potser és més constatable és que els entramats conceptuals amb els quals havíem caracteritzat les pautes bàsiques de funcionament econòmic i social ja no ens serveixen com abans. Però ens és més fàcil fer servir el mòbil o buscar un concepte a la Viquipèdia que canviar les nostres rutines mentals a l’hora de parlar d’edats o de pautes de diferenciació entre homes i dones. La societat industrial mantenia entre les seves certeses la d’una estructura vital en què les fites entre les diferents etapes semblaven perfectament determinades. Formació, feina i descans se succeïen sense traumes, i permetien que la literatura gerontològica digués no fa pas gaire que “l’art d’envellir és l’art de quedar-se sol; és demanar cada vegada menys a la vida”, o que es poguessin distribuir edats i tasques: “Cada edat té la seva característica: fins als 20 l’edat dels somnis; als 20, l’edat dels projectes; als 40, l’edat dels programes; als 60, l’edat dels balanços, i als 80, l’edat dels records”. Ha canviat el sistema productiu, han canviat les formes de vida, i han saltat pels aires les rigideses vitals anteriors.

]]> <![CDATA[Silencis i transparència]]> Fa pocs dies es va presentar la nova edició de l’ Anuari Mèdia.cat (www.media.cat). Aquesta iniciativa, del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va iniciar-se ara fa quatre anys i ha aconseguit fer públics temes i informacions que no acostumen a arribar als diaris i altres mitjans d’informació. Com diuen els promotors, són informacions fetes a foc lent, que no estan sotmeses a la immediatesa que imposen les canviants agendes del dia a dia. A més a més, com bé sabem, el paisatge periodístic és ben fràgil, amb tancament de mitjans i amb retallades de personal i de sous. Si els que han de treballar la informació ho fan en condicions més difícils, els temes més complicats o més delicats tindran menys tendència a surar. La tasca de l’anuari es basa en la seva independència, ja que aconsegueix finançar-se en gran part gràcies a les noves possibilitats del crowdfunding. Els temes que toquen necessiten estar ben contrastats. Per exemple, fins ara no teníem dades clares de quin és el volum de diners que, en forma de concerts educatius, rebien escoles vinculades a l’Opus Dei que segreguen per sexes. En l’època del tripartit ja es feia, i ara el govern de CiU ho vol renovar. En l’anuari s’esmenta que els 25 milions d’euros que reben anualment aquestes escoles representen el cost de crear 1.600 places d’escola bressol. El canal Segarra-Garrigues és també un tema de llarga trajectòria a Catalunya, i després de tants anys i tants milions gastats, i de la demanda de transparència de moltes entitats, no sembla que puguem parlar de grans resultats. Sobresous de consellers de grans corporacions, dinàmiques de portes giratòries entre la política i el món dels negocis, l’anàlisi del nombre de consellers imputats en els diversos governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes, la creixent influència de l’emirat de Qatar a casa nostra o el gran forat econòmic que ha deixat la desaparició de Spanair (que pretenia ser la companyia de bandera catalana) són altres informacions que tenen el seu racó en la publicació. És significatiu també l’apartat dedicat al fins fa pocs dies ministre Arias Cañete i els seus negocis vinculats als canvis a la llei de costes.

]]> <![CDATA[Només falta un mes]]> S’acosten les eleccions europees i comença a notar-se una certa inquietud entre els partits polítics més implicats en la campanya del dret a decidir. Com bé sabem, el context internacional i més concretament l’escenari europeu és clau, vista l’actitud obstruccionista del govern de Madrid i la negativa clara de la majoria parlamentària que formen PP i PSOE. A Catalunya cada partit o coalició es juga contrastar si les tendències de vot es van concretant i si això prefigura posicions de cara al cicle electoral dels propers mesos, que serà intens i significatiu. Recordem que, al marge dels comicis europeus, tenim en perspectiva la possibilitat de convocar eleccions -si no és possible celebrar la consulta el 9 de novembre-, les eleccions locals del mes de maig del 2015 i les generals de finals del mateix 2015. Res impedeix, per altra banda, que les eleccions generals s’avancin, si Rajoy i els seus assessors entenen que és millor fer-les abans de les municipals i evitar així que es confirmi la possible pèrdua de les alcaldies de València i Madrid a les municipals. En aquest context, i tenint en compte el que es dirimeix a Europa, les eleccions del 25 de maig són més importants del que han estat mai.

]]> <![CDATA[Repensar el cooperativisme]]> El cooperativisme a Catalunya no és un fenomen recent. Però en els últims temps va agafant uns perfils i una capacitat d’atracció que resulten com a mínim significatius. Al nostre país tenim exemples antics i recents de la renovada vitalitat del fenomen cooperatiu, en àmbits molt diferents, des de la cooperativa de Capçanes fins a Repensar el Cooperativisme, Suara o TEB. En els últims anys s’han constituït centenars de noves cooperatives, algunes tan innovadores com Alternatives Econòmiques, Som Energia o Som Connexió-Eticom. Les dades de la Generalitat apunten que un 15% de la població catalana està vinculada al món cooperatiu, sigui de manera directa, treballant-hi, o bé com a socis cooperatius o com a implicats en cooperatives de consum (per exemple, Abacus).

]]> <![CDATA[Confiança i democràcia]]> Si bé la darrera enquesta del CEO ha sigut molt comentada en relació al suport a la independència i als resultats de la consulta, les dades que hi podem trobar tenen molts més aspectes interessants. Em vull fixar aquí en els temes que tenen a veure amb la confiança social i la confiança dels ciutadans envers les institucions.

]]> <![CDATA[De què són culpables les xarxes socials?]]> A mesura que anem adonant-nos que internet i tot el que suposa ho està capgirant tot, van apareixent més i més veus que ens adverteixen dels problemes que se’n poden derivar. Fa uns dies l’exconseller d’Educació i professor de filosofia Joan Manuel del Pozo comentava assenyadament en una entrevista al suplement Criatures d’aquest diari els perills del “tecnobabauisme” (dels babaus que confien que tot ho arreglarà la tecnologia) i de la diferència entre informació i coneixement. El jove Evgeny Morozov, que fa poc va estar en un dels cicles del CCCB, s’ha convertit en una celebritat mundial posant en relleu els intents de fer servir internet i les xarxes socials per controlar i manipular les interaccions socials o per convertir en problemes individuals (controlats amb una app adequada) el que molts cops són problemes que tenen el seu origen en condicionants generats per empreses o administracions. El recent incident de la pallissa que una noia de 13 anys va clavar a una altra noia de 15 a Sabadell, i que alguns dels que hi eren van aprofitar per gravar i difondre, ha tornat a alimentar el debat sobre els perills de les xarxes socials. La notícia era més la difusió que la pallissa. Segurament de conflictes o situacions d’aquesta mena n’hi ha molts en diversos indrets del país. I tampoc podem dir que sigui una novetat. Però el ressò s’ha produït pel fet que els espectadors de la baralla van preferir gravar que no pas separar. ¿És això consubstancial a l’existència de les màquines que portem a les butxaques i motxilles i que ens permeten produir notícies de manera instantània? ¿O més aviat és un pas més d’un procés d’aprenentatge col·lectiu sobre com fer servir nous instruments?

]]> <![CDATA[Lideratges per al canvi d’època]]> Si assumim que vivim en una nova època, amb uns nous problemes que no es poden resoldre amb les receptes tradicionals que hem anat aplicant fins ara, aleshores haurem de buscar noves maneres d’abordar els afers col·lectius. En altres paraules, si volem que la nova societat sigui el resultat de la nostra voluntat col·lectiva, aleshores caldrà activar les capacitats d’agència social i política per tal de poder avançar, segurament amb noves maneres i nous estils, aquest procés de canvi. En aquest sentit, un dels temes recurrents en molts debats, converses i articles periodístics és la manca de lideratges potents, o bé, dit en altres termes, la nostàlgia per moments anteriors en què, aparentment, sí que existien. És cert, per altra banda, que a les societats contemporànies les organitzacions, les empreses, tendeixen a buscar fórmules de funcionament més planes, menys punxegudes. Hi ha, doncs, enyorança de lideratges forts i, al mateix temps, certa desconfiança en els líders massa personalistes i jeràrquics.

]]> <![CDATA[Impostos: obligació o compromís social?]]> Sembla un contrasentit buscar una lògica de voluntarietat a un concepte que en la seva pròpia denominació incorpora la idea d'imposició. Però vivim uns moments en què hi ha gent molt significativa, els més rics i poderosos, que aconsegueixen deslliurar-se d'aquesta obligació o exigència gràcies als múltiples mecanismes d'evasió i elusió que la globalització i el canvi tecnològic afavoreixen. A mesura que els poders públics veuen reduïts els seus ingressos, i com a resultat de la crisi, augmenten les despeses, busquen noves fonts de finançament en els impostos sobre el consum, com, de fet, anem constatant cada cop més. Però aleshores es generen també més incentius per evitar aquestes càrregues. "¿Amb IVA o sense IVA?" és un clàssic que és també cada cop més actual. Fins al punt que el govern portuguès ha decidit de manera insòlita celebrar un sorteig per premiar aquells ciutadans que puguin demostrar que han pagat les seves factures de manera legal. El sorteig s'anomenarà Factura de la Sort i es farà setmanalment entre aquells ciutadans que comuniquin a l'autoritat tributària les factures pagades legalment al llarg de l'any 2014. Encara no se sap quin serà el premi, però es parla d'un cotxe.

]]>