10 A les portes del mes de setembre tot es precipita. Ho hem vist en la vida política, s’intueix en l’econòmica i ho vivim profundament en la familiar. Per si tot això semblés poc, aquest estiu estrany de pluges i humitats inesperades també ha accelerat l’arribada del mannà del sotabosc. És inevitable, l’aparició anticipada de bolets dispara la libido micològica dels amants de les floridures silvestres. L’entusiasme del boletaire és encomanadís i l’emoció amb què celebra les seves captures provoca una enveja que potser no és sana del tot, però tampoc va carregada de malícia. Més enllà de la seva faceta gastronòmica, el bolet simbolitza amb precisió el tarannà i el comportament de la terra on més se l’aprecia.

]]> Amb permís dels balcònings, les mamàdings i els pujòlings, la veritable protagonista de l’estiu ha sigut l’aigua. Per una banda, tot apunta que estem vivint un dels agostos més passats per aigua de la història recent. No em feu contrastar-ho, que no sóc periodista, encara estic de vacances i l’hemeroteca deu estar inundada. El cas és que les darreres setmanes ha caigut prou aigua per convertir qualsevol carrer en un Tutuki Splash gratuït. Tot plegat, un desori climatològic que moltes jornades ens ha fet sentir més tailandesos que no pas mediterranis.

]]> No esperava gens ser designat pregoner de les festes del barri on he crescut al mateix temps que ho feien els impostos desproporcionats que hi paguem. Em preguntava què m’ha fet mereixedor d’aquesta magnífica distinció. I jo mateix em responc atenent les dates, les carbasses prèvies de múltiples famosets i pseudocelebritats de la zona i, principalment, la manca de pressupost. En qualsevol cas, assumeixo amb emoció i un nus a la gola -fruit dels canapès ressecs que m’acaben de servir- el privilegi d’adreçar-me a tots els habitants que avui us aplegueu a la plaça Major del nostre barri de Desgràcia. Des d’aquí dalt em sembla contar-ne més de mitja desena. Tot un èxit d’assistència tenint en compte que tres quartes parts de la plaça estan aixecades per les sempre oportunes obres de millora dels resultats en les pròximes municipals.

]]> És força reconfortant comprovar que les vacances d’estiu tenen més utilitat que la d’augmentar la melanina de la pell o tastar totes les varietats de ginebra existents. Passada la descompressió laboral dels primers dies, l’ésser vacacional experimenta moments d’autèntica plenitud en què, de manera espontània, proclama per a si mateix i per a qui ho vulgui escoltar: “Ah! Això és vida!” La interjecció és variable. Alguns són més de sorprendre’s amb un “Oh!” o de presumir amb un “Eh!”.

]]> En primer lloc, permeteu-me donar la benvinguda als membres que avui s’incorporen a la nostra veterana associació. Decebuts i decebudes pel comportament fiscal de Jordi Pujol després de 34 anys instituït com a referent de l’austeritat i l’honestedat financera, us estimem. Us asseureu entre els desencantats amb la nul·la capacitat de l’ONU per aturar el bany de sang entre Israel i Palestina, i els que vau adquirir un Laser Disc convençuts que era el suport digital definitiu. Per cert, avui no s’ha presentat cap usuari decebut amb Telegram. Em temo que no han rebut la convocatòria que hem fet via WhatsApp.

]]> El desgraciat serial de catàstrofes aèries dels últims dies ha reviscolat la por atàvica als desplaçaments a bord d’un ocell de ferro. Tres accidents esgarrifosos en dues setmanes han fet trontollar fins i tot els fonaments estadístics d’aquells que sempre han definit l’avió com el mitjà de transport més segur. Malgrat tot, ho seguirà sent. Avui en dia, continua havent-hi més perill sortint a patinar pel passeig del poble que fent la volta al món en un Boeing 747 amb un motor en flames. De tota manera, dalt d’un avió la sensació d’indefensió i esquifidesa humana és molt més palpable que en qualsevol altre sistema de desplaçament col·lectiu. Encara que sigui per unes dècimes de segon, no trobareu ningú que no s’hagi acomiadat de la vida, dels crèdits i de la hipoteca enmig d’una turbulència en ple vol. Per uns instants, un buit a l’estómac sembla que anticipi l’espòiler truculent i pirotècnic del final de la pel·lícula de la nostra vida.

]]> No pateixi, no li complicarem la vida. És més, l’hi posarem ben fàcil. Oblidi’s de la lletra petita i de matisos superflus. Llegeixi el títol del manifest, doni una ullada als noms il·lustres que ja s’hi han adherit i signi. Que no li passi per alt que ja comptem amb el suport de MacGyver, Estrellita Verdiales i l’artista de la neteja abans conegut com a Mr. Propper. No li calen més motius per signar. Deixi de fer l’orni i estampi la seva rúbrica en aquest text que diu el que vostè pensa, abans que ho hagi pensat. Això és un manifest en contra dels manifestos. O si prefereix pensar en positiu, aquest és un manifest a favor d’estar-hi en contra.

]]> Per fi, Artur Mas i Mariano Rajoy parlen per telèfon. Vencent mandra i recances, tornen a comunicar-se a través d’un dispositiu relativament modern i civilitzat. “Què passa, crac? Quant de temps sense saber res de tu!”, deixa anar en Mariano. “Sí, noi. Aquest any està sent terrible. Tinc una feinada de por que no em deixa temps per a res -es lamenta l’Artur-. Això sí, cada dia m’enrecordo de tu i de tota la teva família”. Silenci incòmode. “Per cert, com els tens?” En Mariano explica que tots bé, que li creixen més de pressa del que voldria i que cada cop van més a la seva. “Com saps, t’hi has de quadrar. En aquesta etapa, si detecten debilitats, se’t mengen. I no ho penso permetre”.

]]> L’escàndol cibernètic està servit. Facebook ha reconegut que va alterar els murs -allà on es pengen els textos i les fotos de peus i paelles- dels usuaris per comprovar quines eren les seves reaccions. La subtil estratègia consistia a subministrar un excés de notícies positives o negatives per alterar les emocions de qui es trobés davant el monitor. Conclusió: si el seu Facebook era un patchwork dramàtic de nens malalts, conflictes bèl·lics i aforismes de Paulo Coelho, l’usuari es deprimia i la seva actitud a la xarxa esdevenia d’allò més ensopida. Si, per contra, havia estat sobreexposat a impactes positius i imatges de gent alegre -preferiblement amb poca roba-, li passava a l’inrevés i, de l’eufòria, era capaç de morrejar-se amb totes les vaques de Farmville.

]]> De debò que no ho faré mai més. Ahir va ser l’últim cop que vaig mirar Sálvame Deluxe. Ara sí que m’han ben espantat, amb aquest estudi de la Universitat de Navarra segons el qual veure més de tres hores diàries de televisió triplica el risc de mort prematura. Ho han comprovat fent un seguiment de més de 13.000 joves sans -sí, encara en queden- durant vuit anys. Al cel siguin aquells que no van arribar al final de la investigació perquè els seus hàbits sedentaris i l’afició a la petita pantalla eren incompatibles amb la vida.

]]> Ara que he estat coronat, confesso que m’estranya que hagin trigat tant a fer-ho. Modèstia a part, porto anys demostrant que sóc un paio preparadíssim per ocupar aquest lloc. Tant se val. Estic convençut que hi haurà un abans i un després de la meva proclamació a la història d’Espanya. De fet, ben mirat qualsevol esdeveniment té un abans i un després, especialment les favades. Però en el meu cas tot agafa una dimensió més transcendent. Des que vaig sortir de l’acadèmia, he estat cridat a l’altíssima responsabilitat que ara assumeixo. Esclar que el mèrit no és només de la formació que he rebut, no fotem. Hi ha coses que es porten a la sang i jo, de sempre, he tingut un do natural per destacar per sobre dels altres. Sóc un enviat del destí, un elegit per a la glòria, una benedicció per als espanyols.

]]> Les estrelles de l’espectacle saben que bona part del seu èxit rau a no abandonar mai la primera línia de l’actualitat. Més enllà de les seves qualitats artístiques, han de subministrar als mitjans prou polèmica, morbo i excentricitats per ocupar portades i esdevenir fenòmens globals. A la dècada dels 80, Michael Jackson -o la seva oficina de premsa- ho tenia claríssim. No passaven tres dies que el món no parlés d’alguna extravagància del cantant dels mitjons blancs. Quan no comprava l’esquelet de l’Home Elefant, es canviava la talla de les orelles o dormia en un bidó de dissolvent per deixar de ser tan afroamericà.

]]> Un aniversari sense bufar espelmes es fa estrany i dolorós. Per a la Tatiana Sisquella hauria estat imperdonable no complir amb aquest precepte en una de les festes que més li agradava celebrar cada 12 de juny. Ahir, en la tarda -calorosíssima, gairebé tropical- del trenta-sisè aniversari de la Tatiana, el seu marit, Joan Maria Pou, recordava la fal·lera de la Tati pels natalicis, tot llegint “Aniversari lliure”, la columna que ella escrivia a l’ARA l’11 de juny del 2011. Tres anys després, Un dia qualsevol. Articles (Columna), amb pròleg de Sílvia Soler, recopila de manera exhaustiva l’oasi de calma -com defineix la seva editora, Ester Pujol- que són per als lectors les columnes de la Tatiana Sisquella.

]]> Amb la mosca al nas després que CiU anunciés la seva abstenció en la votació de la llei d’abdicació que permetrà el relleu a la Corona espanyola, Mariano Rajoy ha instat la federació catalana a no fer política petita. No deixa de ser curiós que la petició vingui d’algú que no ha fet res gran, que governa des de la inacció i es limita a esperar que el temps i el metabolisme històric solucionin allò que ell és incapaç de resoldre. Rajoy, dominat per una estretor de mires patològica, interpreta qualsevol iniciativa que escapi de la seva diplomàcia d’estaquirot com una rebequeria fora de lloc i un símptoma de petitesa política. En una translació política de les teories freudianes, resulta prou evident que qui s’obsessiona a remarcar la menudesa de les polítiques dels altres és, habitualment, qui la té més petita -la política, esclar.

]]> No cal tenir cap noció de periodisme per deduir la que és, sobre el paper, una de les seves màximes premisses. Tret de casos excepcionals, el periodista mai hauria de ser el protagonista de la notícia. Sembla, però, que aquest precepte no li acaba de quedar clar a algun presumpte professional del sector. L’últim a tornar-ho a demostrar és Vitalii Sediuk, un periodista ucraïnès especialista a fer bretolades a les estrelles internacionals. Aquesta setmana l’han detingut i vetat a Hollywood per haver bufetejat Brad Pitt durant l’estrena de Maléfica. Una proesa més que suma al seu currículum, en el qual pot presumir d’haver-se posat sota les faldilles de l’actriu America Ferrera, haver-se morrejat amb Will Smith i haver grapejat el paquet de Leonardo DiCaprio. Per entendre’ns, Sediuk és el Jimmy Jump de les celebrities nord-americanes, sense barretina i encara amb menys gràcia.

]]> Avui m’ha preguntat si era veritat. Té nou anys, és el meu fill i no m’agrada explicar-li mentides. Més ben dit, no m’agrada dir-n’hi més de les convenients, com que l’any que ve el Barça guanyarà la Champions o que no em fa cap por un soroll estrany en la foscor de la nit. Al pati de l’escola, entre confidències, el seu millor amic li ha revelat com anava la història. Vol la confirmació oficial, ara que per a ell la veracitat de les coses encara passa pel que saben els pares.

]]> Quina sort que hi hagi gent com Arias Cañete. Homes de veritat, autèntics cavallers que saben com s’han de tractar les dones. El candidat europeu del PP li ha perdonat la vida en un debat televisiu a la seva homòloga del PSOE, Elena Valenciano. Ha estat tan galant que no ha volgut humiliar-la en públic amb el pes dels seus arguments. Hores després, Arias Cañete admetia que si hagués exhibit la seva superioritat intel·lectual contra Valenciano, l’haurien titllat de masclista. Amb declaracions així, que no pateixi. L’últim que molts pensaran d’ell és que sigui masclista. Hi ha altres adjectius que li escauen amb molta més precisió.

]]> Si caminéssim més, tot aniria millor. El desplaçament propulsat per les pròpies cames és un mitjà de transport econòmic i recomanat amb insistència per metges, tant del cos com del cap. En definitiva, caminar és saníssim tret que es faci per llocs perillosos com la via de l’AVE o entre els assistents d’una comunió a Terrassa. Ara, a més, una nova bondat se suma a l’activitat de moure’s a peu. Mentre cames i natges es tonifiquen alegrement, a cada passa que fa al caminant se li estimula la creativitat. Ves, doncs, que després d’una passejada algú no torni a casa i compongui una simfonia o trobi el bosó de Higgs a la caixa d’eines.

]]> Ens encanta escandalitzar-nos i, sortosament, en l’existència 2.0 cada dia ens en donen un bon motiu. Avui, l’argument de la polèmica a les xarxes és l’anunci que ha produït Desigual amb motiu del Dia de la Mare. A una noia estupenda se li desperta un sobtat instint maternal i punxa preservatius per assolir el seu objectiu. Quina frivolitat! Quina provocació! Quines ganes de tornar a veure l’espot i, de passada, quines ganes d’anar a comprar el vestidet de la futura mare en algun establiment de la multinacional catalana. Posarem el tuit al cel, compartirem l’anunci amb comentaris ofesos i tot perquè l’endemà ningú se’n recordi. Passades vint-i-quatre hores, una nova controvèrsia global ocuparà les nostres gigues.

]]> Recordo l’últim cop que vaig veure el meu bon amic Gabo. Visitava la capital catalana per parlar de no sé què d’Iberoamèrica i vam quedar per veure’ns en una tranquil·la placeta de Sarrià. Com havíem fet tants cops de joves, ens vam asseure sobre el respatller d’un banc per compartir una bossa de pipes. I mentre escopíem clofolles a discreció i ens en fotíem de tothom que passava, en Gabo va anar desgranat reflexions que ara se’m revelen com el testament de la nostra profunda amistat.

]]>