“La infantesa és l’època més llarga de la vida”, deia Ana María Matute, potser perquè ella va ser capaç, com pocs escriptors i escriptores, de transmetre’ns la imatge del món en què vivim des de la mirada de la infantesa. Potser això és el que anomenem innocència. Sí, ella, la seva literatura, partien de la innocència, no només quan parlaven dels records que la memòria havia acumulat, sinó igualment quan, sempre amb mirada de nena, extreia de la realitat la màgia del que és inversemblant o la cruesa i les amargures del món en què vivim.

El meu pare explicava que a la presó de Barcelona als anys quaranta cada matí els presoners havien de cantar el Cara al sol com era habitual a les escoles, als camps de futbol i en molts altres llocs. Els presoners que eren presos polítics i, per tant, defensors de la República, la democràcia i la llibertat, cantaven amb manifesta desgana fins que arribaven a l'estrofa: " Volverán banderas victoriosas / al paso alegre de la paz / y traerán prendidas cinco rosas / las flechas de mi haz. / Volverá a reír la primavera, que por cielo, tierra y mar se espera… " Llavors el to s'animava i les veus poderoses eren plenes d'esperança en una victòria que per a ells no va arribar mai, perquè quan quasi quaranta anys més tard va ser el moment de la recuperació democràtica, la República per la qual havien lluitat i patit, va ser deixada en una via morta on encara és.

Crèiem que la Justícia era la salvaguarda dels nostres conflictes i que només ella aclariria els dubtes sobre aspectes morbosos i sinistres de la vida quotidiana, social i política. La Justícia i les seves conclusions eren respectades pels ciutadans, no només perquè no ens quedava més remei sinó sobretot com a manifestació del que era de llei i del que no ho era. Sabíem que hi havia errors i en certs règims o situacions coneixíem una vessant de la Justícia no gaire independent. Excepcions, dèiem.

En un viatge que vaig fer a Síria, vaig quedar molt sorpresa quan a la porta dels Dos Lleons de la fortalesa d'Alep vaig descobrir un sarcòfag cobert de draps verds on s'endevinaven encara les lletres del nom Al Jdor i a sota San Jorg. Va ser el guia qui em va explicar què significaven les dues inscripcions, desvelant-me una de les tradicions o llegendes en què es fonamenta aquest misteriós personatge que anomenen Sant Jordi.

Qui ha dit que els que fa anys cridaven "No a la guerra" ara defensen la intervenció de l'anomenada coalició contra Líbia? El fet que només Izquierda Unida i Bloque Nacionalista Galego hi hagin votat en contra no vol pas dir que tot el país estigui a favor del que han votat els seus representants al Parlament de l'Estat. Ni que ho estigui amb la resolució de les Nacions Unides que autoritza l'acció de guerra de la coalició que vol presidir Sarkozy -dalt d'un vaixell de guerra a la manera d'un nou Napoleó-. Sí, es un argument, però les Nacions Unides no sempre l'encerten, recordem si no els cinc milions de vacunes contra la grip A que una de les seves organitzacions, l'OMS, ens va fer adquirir basant-se en un error d'informadors o de fabricants, o ves a saber de qui, de les quals no se'n varen fer servir ni un trist 9%. Lula da Silva, que ha condemnat l'agressió militar, diu: "Si les Nacions Unides tinguessin una representació del segle XXI i no del segle XX, en lloc d'enviar-hi un avió a bombardejar hi haurien enviat el secretari general a conversar".

Amb tanta informació sobre política econòmica que ens arriba, quan ens parlen de la crisi als ciutadans ens trontolla tota l'estructura mental i no acabem d'entendre què està passant. Entenem, esclar, el que volen dir quan parlen de reduir el dèficit; quan insisteixen que la reforma laboral disminuirà les despeses del govern; que cal que gastem el que tenim i el que no tenim per activar l'economia, i més coses encara. Però totes aquestes possibles solucions són contradictòries entre si. Perquè, ben mirat, ¿com se suposa que poden gastar diners els perjudicats per la reforma laboral i l'atur? O bé, ¿com pot ser que els bancs i les entitats financeres que han provocat el desastre rebin diners dels governs i, a sobre, presumeixin del que cobren i del que guanyen mentre que els que paguen la crisi són els que treballen, els que no evadeixen impostos, els que els han reduït el sou, els que ja no tenen feina, els que pateixen la reducció dels drets que s'havien guanyat amb dècades de lluita? Més encara, ¿com s'entén que ni el Banc d'Espanya, ni el Banc Europeu, ni el Banc Mundial, ni el Fons Monetari Internacional, que no paren de donar consells com si tinguessin la ciència infusa, no haguessin previst la crisi que ens ha caigut al damunt?