<![CDATA[Ara Andorra - Tian Riba]]> 10 <![CDATA[CE78 contra Sarah Connor]]> Any 2013. Després d'intentar devastar l'estat de les autonomies i de voler assimilar la població rebel, el llibre CE78, governat ara per una intel·ligència artificial que s'ha rebel·lat contra els savis que el van redactar com a llei de lleis amb l'objectiu que servís als ciutadans, està a punt de perdre la guerra contra la resistència humana liderada per John Connor. Per evitar-ho, Skynet envia al passat un Terminator amb l'aspecte d'un antic culturista d'origen austríac per recentralitzar tot el poder i fer renéixer el franquisme sociològic a còpia de lleis involutives. S'ha d'evitar que Sarah Connor tingui un fill que miri l' Info K i vulgui tornar a la democràcia el poder sobre el llibre magne, que ha agafat vida pròpia i que els que no volen perdre els seus privilegis en el sistema adoren com un vedell d'or.

]]> <![CDATA[Gurb voldria tornar a casa]]> Gurb, en forma de Marta Sánchez, arriba de l'espai i pregunta: què volen els catalans? Una consulta. I què volen preguntar? No ho saben. Aquí el pobre ja voldria marxar a casa. Però si a sobre li diem que no tenim urnes, no tenim cens i no tenim Sindicatura Electoral perquè els del dret a decidir no hem fet una llei electoral en 33 anys, es posaria a plorar. Sí, les urnes i tot el material per votar són del govern central, i està en dipòsit als ajuntaments. Cap problema. 8.130 urnes de metacrilat Easymax, a 84,49 euros la unitat -empresa Faberplast-, amb 18% de descompte si en compres més de 25, són 563.261 euros. La Sindicatura Electoral es pot accelerar. Però, i el cens? Si la consulta es fa amb la llei catalana i es vol que votin els ciutadans majors de 16 anys, els residents de països de la Unió Europea, més els d'Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa, i no col·labora ni l'Estat ni els ajuntaments, ¿es pot garantir una votació impecable?

]]> <![CDATA[El bon pastor Oriol i la paràbola de l'ovella esgarriada]]> "Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se n'hi esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada?" (Mateu 18:12). Sí. És la paràbola de l'ovella esgarriada, molt útil per explicar l'actual moment polític. Ara hi tornarem, però, de moment, deixem-la aquí i expliquem el context.

]]> <![CDATA[Qui és que vol un 6 d'octubre?]]> El 14 d'abril del 1931 els ciutadans que anaven Rambla amunt celebrant la República cridaven: "Visca Macià, mori Cambó". I com que només Jordi Pujol ha pogut desmentir Alcalá Zamora i ser alhora Bismarck i Bolívar, ara pot semblar que el problema és que Macià i Cambó són al mateix partit -llegiu federació-. A Duran el preocupa que el 2014, quan farà 80 anys de la decisió de Companys, hi hagi un altre 6 d'octubre, la proclamació de l'estat català que va acabar com el rosari de l'aurora. Però és que Mas, que pot ser indepe (o no) o fer plantades, però segueix sent d'ordre, tampoc ho vol. I Junqueras, que si d'alguna cosa sap és d'història, tampoc. Aquí els únics que volen una decisió poc calculada són tota la caterva de neolerrouxistes. I davant d'això cal més mètode i menys fressa.

]]> <![CDATA[Kevin Buell]]> ¿Us heu preguntat mai qui és el paio que li recull la guitarra a Bruce Springsteen quan corre cap al mig de l'escenari i la llança enlaire? ¿Us heu preguntat amb quin argument l'Europa Nobel de la pau justificaria que el 14 de setembre del 2014 els catalans no poguessin contestar "sí" o "no" a la pregunta "Catalunya hauria de ser un país independent?"i, en canvi, els escocesos ho poguessin fer quatre dies més tard? ¿Li interessa al club europeu en crisi llançar el missatge que només hi pot haver nous estats independents per la força de les armes? ¿Li interessa al Regne d'Espanya un trencament que l'obligui a pagar el deute sense l'ajut català? L'anomenada "teoria de jocs", de la qual el conseller Mas-Colell és el gran expert, diu que l'equilibri de Nash porta cap a un procés pactat. Però, si no, com indica el Consell Assessor, el camí tampoc té retorn. Qui recull la Telecaster del Boss és l'esforçat tècnic de guitarra Kevin Buell. Sense ell, no hi ha concert. I tots els Buell de Catalunya han decidit no només agafar la guitarra, sinó anar fins al front line i posar-se a tocar.

]]> <![CDATA[Com Jimi Hendrix]]> Va dir Sun Tzu: "Una victòria ràpida és el principal objectiu de la guerra. Si la victòria triga a arribar, les armes perden tall i la moral decau". Els diferents governs espanyols han fet servir sempre aquesta filosofia que el general xinès ja va preveure fa 25 segles. Esgotar l'enemic. La tramitació de l'Estatut va ser eterna. La negociació de l'actual finançament, un autèntic avorriment. I com que el catalanisme es dedica a debatre sobre si mateix dia sí dia també, acabem convertits en l'Encantat de Begues. Ara, si Mr. Burns Montoro pensa fer el mateix amb la revisió del model, haurà de tenir en compte que, ja que avui anem de concert, una majoria demoscòpica ha decidit trencar amb el frame antic. Com quan Jimi Hendrix, un negre, va tocar amb la guitarra elèctrica The star-spangled banner a Woodstock.

]]> <![CDATA[14, 15, 16]]> Què votarem a les eleccions municipals del 2015 a Barcelona? ¿L'alcalde de la capital d'un nou estat d'Europa? En política, cada dia és una eternitat, però en el context en què ens ha tocat viure, en aquest camí incert que es va estrenar l'Onze de Setembre del 2012, encara més. CiU i ERC han pactat una consulta d'autodeterminació per al 2014. I si aquesta consulta es fa o no es fa, qui la guanya i, si no es fa, per què no es fa, serà tan o més important com els candidats i les candidatures que es presentin a les eleccions municipals. A la joia de la corona -o de la república- i a Sant Jaume de Frontanyà. Unes eleccions locals sempre depenen de factors domèstics, però a les del 15 hi pot pesar, com mai, el fet nacional. Perquè no es pot descartar que, amb les europees del 14 i les catalanes del 16, facin un trio plebiscitari.

]]> <![CDATA[L'escorpí i la granota]]> Aquest és el quadre: una contrareforma educativa digna de l' una, grande y libre com a reacció a la rebel·lió catalana i un ofec econòmic pervers que fa passar per salvador un Madrit -artefacte polític acabat en t - que fa tres dècades que drena, en bonança o en crisi, el 8% de la riquesa catalana. Les classes populars i mitjanes nostrades s'han afartat de ser una mamella i que, a sobre, les escarneixin. Després de la Transició es va imposar el model de Castella. D'aquí plora la criatura. I ara hi ha qui s'esgargamella demanant diàleg. Però com passava a la faula de l'escorpí i la granota, aquesta Espanya de matriu castellana no pot evitar la picada encara que s'enfonsi. És la seva naturalesa. Diàleg? El Don Pelayo del bigoti impossible somia en la reconquesta...

]]> <![CDATA[En un moment donat]]> Diàleg i enfrontament són dues rectes situades en un mateix pla que, com deia el filòsof holandès, en un moment donat, es creuaran. La situació és tan complexa que és evident que cal diàleg en el mentrestant . I no és cap símptoma de feblesa que Mas i Rajoy i Montoro i Mas-Colell negociïn el dèficit. Però aquesta recta del diàleg es creuarà un dia amb el conjunt infinit de punts que formen la recta de la confrontació. La que prohibeix a Catalunya fer política. La que genera una tensió entre constitucionalisme i democràcia. La que divideix la llengua de manera grotesca. I sembla inevitable que el creuament sigui un punt de trencament amb l' statu quo vigent. I, malgrat tot, la recta del diàleg i la de la confrontació seguiran el seu camí. Perquè caldrà seguir parlant per negociar el repartiment d'actius i passius.

]]> <![CDATA[El PIB del Baix Llobregat]]> Només hi ha una persona que tingui més pànic a les serps que Indiana Jones. I no és arqueòleg. És un dirigent de CDC que té la capacitat de recordar els somnis. I que la nit de l'1 al 2 de novembre va somiar en serps. Es va llevar suat i va fer una cerca al Google. "Algú t'està traint", va llegir. Aquell dia el líder democratacristià del sud d'Europa va donar per bones algunes de les plagues que caurien sobre un nou estat català. L'anomenat procés va començar a trontollar. I des del 25-N se l'ha volgut enterrar. Però el mort disfruta de molt bona salut i en aquest punt de la història la pedagogia ha de ser portes endins. ¿Saben tots els habitants del Baix Llobregat que tot el PIB que genera la seva comarca en un any se'n va a Espanya i no torna?

]]> <![CDATA[Generals sense galons]]> Per més que onegi bandera blanca per anar a buscar provisions, la Guerra de Secessió continua, i hi haurà víctimes. I, sigui just o no, Oriol Pujol n'és una. I no perquè l'haguem d'embolicar amb la bandera, sinó perquè, en aquest procés, a Catalunya se li demanarà, i li demanarem, un plus d'exemplaritat. OPF és una peça simbòlica com a membre del clan Kennedy nostrat de la nostra particular reialesa. I per això no en té prou enretirant-se. La política, ho sap el patriarca, és cruel. I els seus ritmes, ho hem vist amb Bustos, no són els de la justícia. El partit que ha de liderar el procés no pot estar debilitat amb un comandament provisional. Els generals han de tenir autoritat sobre la infanteria. I els Rull, Corominas o Turull han d'estar investits dels galons necessaris.

]]> <![CDATA[Una lliçó al Dos Cavalls groc]]> Quan Josep Rull anava a la Facultat de Dret de la UAB, en el trajecte d'anada i tornada des de Terrassa en un Citroën Dos Cavalls groc, posava un casset dels Dire Straits i escoltava, dia sí, dia també, Sultans of Swing . Una cançó que descriu una banda de rock que, davant de la incomprensió dels parroquians, toca ritmes de jazz, dixie i honky-tonk en un petit bar. Mark Knopfler hi dibuixa un col·lectiu de músics en què tothom fa la seva feina. Una banda que, si fos un partit, voldria ser un catch-all party , un grup fronterer amb multitud de gèneres. Encara que de manera inconscient, el jove Rull del Dos Cavalls groc va entendre ben aviat la importància del col·lectiu i de la vocació majoritària. I, escoltant un grup que treia el nom d'una situació econòmica difícil, es va fer socialdemòcrata. Va entendre que el ritme i el tempo són claus en qualsevol activitat humana. I així ha anat fent carrera des de la JNC fins a la secretaria d'organització de CDC. Per què hauria d'accelerar ara si ja és a la línia de sortida?

]]> <![CDATA[El joc del gallina]]> James Dean i Corey Allen participen a Rebel sense causa al joc del gallina. Dos cotxes van a gran velocitat cap a un precipici i el primer que salta del vehicle, perd. És un joc de pressió psicològica perquè l'altre es faci enrere, que la teoria de jocs descriu per a tota negociació. Val per a Alemanya i Grècia amb el rescat o per a demòcrates i republicans amb l' abisme fiscal . Fins ara, el PSC i el PSOE no s'hi han atrevit per por de caure tots pel barranc. Però ara Navarro i Rubalcaba van a tot drap i aquest cop el rebel amb causa de Terrassa té clar qui serà el gallina i que els socialistes espanyols seran els primers a proposar el pacte a la bavaresa, temorosos de perdre-hi més. I els esverats com Guerra han de recuperar el clàssic: Dean salta abans, però a Allen se li enganxa la jaqueta a la maneta de la porta i es clava una nata letal.

]]> <![CDATA[Comencin per Mato i Wert]]> El principi de subsidiarietat que defensa la UE diu que qualsevol afer ha de ser resolt per l'autoritat més pròxima al problema. Que cal una reforma de les administracions de l'Estat, no ho dubta ningú. Però que comenci pel món local gairebé criminalitzant-lo amb la demagògia dels sous i, sobretot, saltant-se el principi d'acostar els serveis als ciutadans és un despropòsit. El que necessiten els municipis és un finançament millor i no treure'ls competències que no es puguin pagar. Perquè acabarà passant que els ajuntaments, que és el primer lloc on va la gent quan té un problema, faran el mateix empesos per la realitat, encara amb menys diners. Pel PP, tota reforma és sinònim de centralització. De municipis a diputacions i d'autonomies a l'Estat. Volen reforçar el principi una competència, una administració ? Tanquin els ministeris de Sanitat i d'Educació i Cultura. Estalviaran 6.000 milions i, mirin, es trauran de sobre el problema Mato, i Wert podrà tornar a fer de tertulià.

]]> <![CDATA[El dret a decidir de Rajoy]]> Amb quina autoritat moral podran demanar a partir d'ara sacrificis als ciutadans un president sota l'ombra de ser un defraudador i un ministre d'Hisenda que no diu tota la veritat sobre l'amnistia fiscal? Així com el rei ha de triar entre el seu regnat o la monarquia, Mariano Rajoy té el dret, i el deure, de decidir entre la seva presidència i la democràcia. Espanya té una crisi institucional de magnituds bíbliques i, si no hi ha una destrucció creativa des de dins, Rajoy només ha de fer una ullada a la història i a la Itàlia de la Tangentopoli per saber com acaben les crisis sistèmiques. Aquesta vegada el tancredisme no servirà. Artur Mas ja ho ha vist. No hi ha projecte polític sense la confiança de la societat. El sobiranisme s'ha d'apuntar a la regeneració política. I, aquesta vegada, la regeneració ha de ser Catalunya endins.

]]> <![CDATA[Pedagogia a casa]]> Projecte nacional i social van units. Ha estat sempre divisa del catalanisme, però CiU ho va oblidar durant la campanya, per tapar les retallades. Ara Mas té al davant una feina hercúlia. Fer entendre que cal passar d'un estat amb esclerosi, hostil i grotesc a un nou estat més democràtic, amb més benestar i una política regenerada. I fer-ho entendre amb les tisores a la mà -i el dubte raonable de si Europa sencera pot mantenir el welfare state - és tan difícil com que Espanya entengui els versos d'Espriu que sempre ha obviat: "Els homes no poden ser si no són lliures". Però en aquest racó de món tenim un motiu per a l'esperança que no tenen altres: construir aquest nou estat. I només amb la minoria determinant que fa de nervi de la societat no n'hi ha prou. La cèlebre pedagogia, ara, ha de ser Catalunya endins.

]]> <![CDATA[Un nou estat amb diàleg entre el 15-M i l''establishment' patri]]>

Al llibre Per què els països fracassen? , els economistes Daron Acemoglu i Jim Robinson anomenen "elits extractives" els grups que segresten l'economia d'un país en benefici propi. I l'assagista César Molinas ha assenyalat la classe política com l'elit extractiva d'Espanya. Molinas en troba l'origen en un sistema de llistes tancades, que també regeix a Catalunya i que ha creat una classe professional que ha fet de la política un modus vivendi de milers de persones que alternen càrrecs oficials i càrrecs a empreses, fundacions i organismes públics.

]]> <![CDATA['Catalan style']]> Encara que la suma dels vots diu que el 25-N va ser un aval als partidaris del dret a decidir i, fins tot, a la independència, els catalans vam tenir la capacitat de desinflar nosaltres mateixos el momentum de l'Onze de Setembre amb la nostra dèria de ser uns perepunyetes, que és el que ens defineix de veritat, i votar per tal que els partits es vigilin els uns als altres en aquest procés, posant els ous en diferents cistells. Però amb aquesta decisió sobirana correm el risc de debilitar-nos portes endins si, mentre que a Madrid actuen sense miraments i tenen clar l'objectiu a abatre, a Barcelona malgastem energies discutint sobre la data d'una consulta que ja sabem que no deixaran fer, en lloc d'acordar com fer-la. I ja sospitem que la baralla sobre la pregunta que se sotmetrà a referèndum serà de les que fan època.

]]> <![CDATA[Cavall de Troia]]> Artur Mas semblava en estat de gràcia des de l'11 de setembre fins que, pocs dies abans de la campanya, el seu soci Josep Antoni Duran i Lleida va dir allò de "És gairebé impossible que Catalunya s'independitzi dins la UE". O que no hi ha una majoria social a favor de la independència. O que el que li cal a Catalunya és un estatus especial i prou. I, esclar, a cada míting de CiU els assistents li cantaven al democristià, amb ganes de mofa, "in-inde-independència". I ara ve la venjança. Ara Duran fa un jo ja ho deia . Va ser ell el primer que va ajudar al transvasament de vots cap a ERC, però ara Unió treu pit i s'atreveix a desautoritzar la política d'aliances del líder de la federació i president del seu govern. El Cambó de la Franja s'ha convertit en un cavall de Troia que pot fer encallar el procés cap a la consulta i l'estat propi.

]]> <![CDATA[Els quatre triomfs d'Alícia]]> Si el PP ha guanyat les eleccions més importants de la història es veurà els pròxims mesos. Quan se sàpiga si ha aconseguit, o no, bloquejar el procés del dret a decidir. Però, d'entrada, s'apunta un èxit quàdruple. L'estratègia de la por i l'ús de les clavegueres de l'Estat han debilitat el momentum . Tensant la campanya ha fet créixer ERC afeblint CiU. Amb el discurs identitari de què renega ha fet oblidar les retallades. I ha resistit l'augment de Ciutadans. Haver aconseguit el seu millor resultat té una part de lògica. Si es convoquen unes eleccions de caire plebiscitari en què semblava que es jugava la independència, el més lògic era que capitalitzés el no, tenint en compte la dicotomia Mas-Rajoy en què, sovint, s'ha mogut la campanya. Ara bé, fins i tot en aquest context, el PP té un sostre... i és la quarta força.

]]>