<![CDATA[Ara Andorra - Salvador Martí]]> 10 <![CDATA[Ficar totes les protestes al mateix sac és un error]]>

Des dels recents aldarulls del Brasil i Turquia (i amb la perspectiva dels precedents d'Ocupa Wall Street, el 15-M i la Primavera Àrab) força diaris han exposat que les protestes del segle XXI han adquirit una nova dimensió. Per alguns analistes la nova onada de mobilitzacions al carrer són un misteri perquè ningú sap quan i com comencen ni com acaben, no tenen líders ni demandes susceptibles de ser negociades amb les autoritats i, sobretot, perquè no hi ha cap organització (partidària o sindical) al darrere que pugui canalitzar el flux de la protesta.

]]> <![CDATA[Pels pèls]]> La nit de diumenge va ser de neguit. D'ençà que van tancar les urnes i es va començar l'escrutini fins a mitjanit ningú tenia notícies i, en eleccions com les de Veneçuela, el silenci és un missatge molt clar, perquè quan els governants veuen que guanyen, ràpidament ho comuniquen als quatre vents. Però diumenge no va ser així. Malgrat tots els recursos institucionals i simbòlics de què va disposar Maduro i el poc temps que va tenir l'oposició per organitzar-se, la ciutadania s'ha dividit en dues parts quasi idèntiques respecte a la voluntat de continuar el projecte bolivarià. La inflació, la baixa productivitat, la dependència total del petroli i la politització de les institucions han passat factura a Maduro que, pels pèls, ha guanyat. El repte, però, no ha fet res més que començar. ¿Podrà resoldre Maduro amb gestió el que Chávez arreglava amb carisma?

]]> <![CDATA[El llegat regional del 'comandante']]> La mort de Chávez no ha deixat impassible a ningú, ni als ciutadans ni als mandataris. Tothom ha dit la seva a l'hora d'expressar el seu condol. Però els que més han mostrat el seu sentiment han estat la majoria dels líders llatinoamericans: des de Mujica fins a Dilma, passant per Bachelet, De Kirchner, Lula i Santos. Òbviament n'hi ha que tant se'ls en fot, com és el cas de Fox, Piñera, Lobo i Franco. També cal dir que per als mandataris dels països de l'ALBA (Correa, Morales, Ortega i els Castro) la mort del líder veneçolà té, a més d'una dimensió de pèrdua personal, una de política i econòmica. Però, més enllà de raons particulars, cal dir que sense els esforços de Chávez la regió no hauria tingut el protagonisme i l'autonomia internacional que ha adquirit, ni els projectes polítics de l'esquerra regional haurien tingut una dimensió social tan profunda.

]]> <![CDATA[El dilema de mantenir viu el chavisme]]> Hugo Chávez va ser un personatge de llarg recorregut en la política veneçolana. Es va donar a conèixer l'any 1989 arran dels aldarulls -coneguts com el caracazo - que van assolar la capital a conseqüència de l'aplicació d'un paquet de mesures recomanades pel Fons Monetari Internacional, que suposaven una pujada de preus dels productes de primera necessitat.

]]> <![CDATA[Renovació o revenja?]]> Elba Esther Gordillo, la maestra , havia estat una important dirigent del PRI (fins que va abandonar-lo per crear un partit nou, el PANAL) i des dels anys 90 controlava amb mà de ferro el Sindicato Nacional de Trabajadores de la Educación. Se l'acusa d'enriquiment il·lícit i blanqueig de capital, però les raons de l'operació van molt més enllà. La maestra controlava des d'inicis dels 90 l'educació pública a través del seu sindicat i també podia fer decantar resultats electorals amb els vots del PANAL, que venia al millor postor (com va fer el 2006). Durant la darrera dècada, sota els governs conservadors del PAN, va ser protegida i premiada. Ara, quan el seu vell partit (el PRI) ha tornat al govern, no ha tolerat que una vella coneguda acumulés tant de poder.

]]> <![CDATA[Les raons d'una victòria àmplia]]> A l'Equador ningú dubta de la reelecció de Correa. L'actual president ja va guanyar el 2006 i va revalidar el seu mandat el 2009. I avui ho tornarà a fer amb una majoria -fins i tot- més gran. Com és possible? En gran mesura, per tres raons. Correa representa una estabilitat que feia dècades que no existia al país. La seva administració ha aconseguit donar poder a l'estat per recaptar, invertir i regular. I el seu govern ha fet una gran despesa en infraestructures, educació o sanitat, a la vegada que ha dignificat el bé comú. Així ha guanyat el suport dels estrats populars i també -de forma creixent- de les classes mitjanes. Amb tot, no tothom li dóna suport. La majoria de les elits el rebutgen pel nou poder que ha adquirit l'estat, un sector d'intel·lectuals l'acusen d'autoritari i egòlatra, les organitzacions indígenes el veuen com un centralista, i un sector empobrit del comerç informal s'hi oposa. Amb tot, aquests sectors no són majoritaris, ni tenen un candidat ni una proposta unitària ni coherent.

]]> <![CDATA[Un desenllaç incert]]> El govern veneçolà va confirmar dimarts que Chávez no serà avui a Caracas. Fins llavors ningú sabia si el silenci de les autoritats perseguia un cop d'efecte. Però si no hi havia notícies és perquè eren dolentes: l'estat de salut del president electe deu ser crític. Davant d'aquest escenari, quin pot ser el desenllaç? Segons la Constitució, el president interí hauria de ser el president de l'Assemblea Nacional i s'haurien de convocar eleccions. Però aquesta via ha quedat descartada gràcies a la majoria absoluta del Partit Socialista Unit de Veneçuela en el legislatiu, que ja ha aconseguit l'aval del Suprem per fer els canvis legals per esperar la convalescència de Chávez. El més probable és que el desenllaç estigui dictat pel tacticisme governamental i per la capacitat de l'oposició de desafiar les autoritats al carrer.

]]> <![CDATA[El sexenni del malson]]> Felipe Calderón va arribar al poder arran d'unes eleccions tan ajustades com sospitoses. Segons les dades oficials, va guanyar amb una diferència del 0,36% dels vots enfront de López Obrador, líder de l'esquerra, en uns comicis plens d'irregularitats. Amb aquests antecedents, l'inici del seu mandat es va caracteritzar per protestes multitudinàries en contra seu. Calderón va respondre traient els militars al carrer amb l'excusa de la lluita contra el narcotràfic, tot i que tothom va interpretar-ho com una estratègia de control social. Més enllà d'aquesta decisió, que encara ningú sap què ha aportat, la resta de mesures del sexenni s'han caracteritzat per seguir fil per randa les polítiques de governs anteriors: receptes neoliberals i residualització de prestacions. En resum: sis anys per oblidar, plens de sang i mediocritat.

]]>