<![CDATA[Ara Andorra - Joan Ramon Resina]]> 10 <![CDATA[La Detroit europea?]]>

No començaré desdint-me del que dic amb la frase Salvades totes les distàncies que calgui , un dels llocs comuns més buits de l'arsenal periodístic. Si tantes distàncies hi ha, valdria més deixar-ho córrer. Em guardaré, doncs, d'insinuar que Barcelona sigui la Detroit europea. La pregunta del títol ja la poden donar per contestada en negatiu. Però les catàstrofes de factura humana convé mirar-se-les amb circumspecció, i en vista de la fantasmització del que havia estat un empori industrial, preguntar-se si la Barcelona encastellada en el model que encara porta el seu nom no presenta símptomes d'exhauriment com els que aparegueren a Detroit ara fa quaranta anys.

]]> <![CDATA[Aquelarre de la llibertat]]> Davant la serenitat amb què els catalans retroben el gust per la llibertat, alguns espanyols van retrobant les seves tradicions més fosques. El mateix dia del Concert per la Llibertat llegíem un article sobre el florent negoci de la memorabilia feixista a Madrid. A aquests espanyols nostàlgics els delata el vocabulari, lligant-los "ònticament", com diria Heidegger, a l'Espanya negra que després els historiadors a sou d'Acadèmia i els polítics a sou de no se sap què s'esforcen a atribuir a conxorxes internacionals i sionismes maçònics.

]]> <![CDATA[Les regles del joc]]> De vegades mossegar-se la llengua és una virtut. Hi ha una pedagogia del silenci. Quatre dies després de rebre una esbroncada al Liceu, Felip de Borbó es va creure en l'obligació de replicar a l'alcalde de Girona quan aquest defensava el dret a decidir. El camí de l'infern està empedrat d'oportunitats perdudes. Quan Joan Carles I va enviar la infanta Cristina a Barcelona a compte de La Caixa, molts aplaudiren la política d'aproximació a les "nacionalitats històriques". I quan la infanta es va casar amb Iñaki Urgandarin, alguns van celebrar que així la monarquia es posava a la butxaca bascos i catalans. Sí, els catalans podem arribar a aquest grau de ximpleria. Però aquella reacció demostra fins a quin punt la monarquia ha malmès el crèdit que li atorgaven molts catalans amb la bona fe de qui és capaç de combregar amb les engrunes simbòliques del regnat. Per escatir on ha anat aquell crèdit n'hi ha prou de seguir les cròniques dels jutjats i les peripècies de la fiscalia. ¿Com podria aquesta dinastia reivindicar encara, sense enrojolar-se, el paper d'àrbitre de la convivència? I malgrat tot, Felip, hereu d'un estat i d'un grapat de títols pintorescos per un dret feudal divinitzat -que inclou, per cert, la moderníssima llei sàlica- li etziba al batlle electe de Girona que cal respectar les regles del joc.

]]> <![CDATA[El que auguren els sondejos]]> La demoscòpia no és fiable, perquè el futur no està subjecte a necessitat. Fem bé en desconfiar-ne en tant que eina predictiva, però és innegable que registra els moviments tectònics de l'opinió. El terratrèmol es produirà o no, però el gràfic pot ser una indicació acurada de l'equilibri de forces al subsòl.

]]> <![CDATA[Periodisme d'abans i d'ara]]> La setmana passada es va cloure a Stanford una sèrie de conferències sobre periodisme amb la voluntat d'acostar o contrastar, segons el cas, aquesta instància pragmàtica de poder amb una forma de discurs antigament puixant i avui socialment obsolet com és la literatura. Davant el poder dels mitjans de comunicació d'imposar una intimitat (pensaments, judicis, emocions i conviccions servits en xarxa), s'imposa una reflexió sobre la deontologia d'una professió que, considerada la matriu de la democràcia, s'ha autoatorgat el privilegi de la immunitat i en deriva el de la irresponsabilitat. Aquesta reflexió sobre els valors i les obligacions, a càrrec de Theodor Glasser i Mònica Terribas, la va suplementar Cuauhtemoc Garcia analitzant la supeditació de la informació a la propaganda durant els conflictes bèl·lics, mentre que Antoni Bassas i Robert Casas feien interessants exercicis comparatius entre la premsa de Madrid i la catalana en les seves tècniques respectives de construcció d'imaginaris socials. Les relacions entre periodisme i literatura, estrictament, les van abordar Xavier Pla i Albert Chillón. I és aquesta qüestió la que ara m'interessa en relació amb un sorprenent article-homenatge de David Miró als nous professionals ("Els millors periodistes", ARA, 22 de maig), que ell considera superiors als, segons ell mitificats, periodistes dels anys 30. Com que els morts no es poden defensar, desvalorar-los surt gratis. I com que ja no estan en situació de tornar cap favor, la gentilesa de sortir a trencar una llança en honor seu no paga la pena.

]]> <![CDATA[Acció exterior acadèmica]]> Per prendre possessió del càrrec, els ambaixadors han d'acreditar-se al país de destí. Acreditar-se no és tan sols presentar les credencials que habiliten la persona; també és establir la legitimitat del govern emissor. Quan Roger Albinyana es queixa que se li tanquen les portes, constata que no és a ell a qui les tanquen sinó al seu govern. La diplomàcia es regeix per uns protocols inalterables, i en aquest terreny Espanya troba facilitats per vetar Catalunya. La Generalitat s'enfronta a una limitació estructural i, doncs, de difícil esmena. La diplomàcia que Catalunya voldria exercir a través d'invents com les oficines exteriors o el Diplocat és una diplomàcia manquée , una quasi diplomàcia. Té l'inconvenient de no basar-se en la reciprocitat i ser, en conseqüència, inacreditable. Si el senyor Albinyana és rebut, posem per cas, pel cònsol dels Estats Units a Barcelona, no ho serà d'ofici. Al marge de les simpaties que pugui generar la hipotètica trobada, no en pot transcendir res de políticament aplicable. I si en lloc de ser atès per un cònsol que té present el context local i els deures de cortesia que se'n deriven, el senyor Albinyana demanés audiència al departament d'estat del qual depèn el consolat, es trobaria no ja amb un cop de porta sinó amb un penjament del telèfon educat però concloent.

]]> <![CDATA[Metàfores i moviment]]> Un cop Madrid va entendre que l'independentisme català no era un bluf, va mobilitzar els aparells de l'Estat en sentit contrari. També s'han mobilitzat, valgui la paradoxa, els interessos immobilistes catalans. Però com que res roman immutable, el preu de congelar el present és que aquests sectors esdevenen cada cop més reaccionaris. És el que ha passat amb l'estat que va sorgir de la Transició i, com que l'estat no existiria sense un ampli consens ciutadà, és també el que ha passat amb una gran part de la societat espanyola. El que semblava i era un progrés respecte de la dictadura ha esdevingut un esforç maldestre per conservar una monarquia corcada i reforçar un centralisme caduc. La democràcia, a hores d'ara, és un parrac sense cap més funció que tapar les vergonyes d'Espanya.

]]> <![CDATA[Èxode]]> Alguns lectors recordaran aquell llargmetratge d'Otto Preminger basat en el bestseller de Leon Uris. Tracta de l'evasió de refugiats jueus detinguts en un camp a Xipre. Les autoritats britàniques, per aplacar els àrabs, impedeixen la immigració jueva a Palestina i retenen centenars de refugiats en condicions dramàtiques a l'illa. Els jueus són presoners, però els anglesos mantenen la ficció de respectar l'autoritat jueva a l'interior del camp. El Mossad Le'Aliyah Bet, una branca de la Haganah dedicada a promoure la immigració il·legal a Palestina, organitza l'evasió de sis-cents refugiats. Al film, l'agent de la Haganah, Ari Ben Canaan, representat per Paul Newman, porta a terme el pla d'evasió als nassos de l'oficialitat britànica, convençuda que els supervivents dels camps nazis seran reconduïts a Alemanya. Al moment de salpar el vaixell Èxode amb rumb a Haifa, les autoritats descobreixen l'engany i es disposen a abordar-lo. Si no ho fan és perquè Ari amenaça de fer-lo explotar, cosa que impactaria en la imatge del govern britànic en un moment en què la qüestió jueva és el centre de l'atenció a les Nacions Unides. En aquestes condicions els anglesos no s'atreveixen a emprar la violència, però comuniquen al vaixell que el bloquejaran al port, cosa que el convertirà en un camp de refugiats flotant. Ofereixen transportar a l'illa tothom que hi vulgui tornar. Mentrestant, subministraran aliments i medicines al vaixell detingut. La imatge britànica queda salvada, de moment, i la situació dels refugiats agreujada. De sobte, s'adonen que s'han ficat dins d'una ratera.

]]> <![CDATA[Ombres de tripartit]]> Un fantasma recorre Espanya, el fantasma de l'independentisme. Realitats fins ara incommovibles i certeses aparentment inqüestionables trontollen, mentre que conviccions abans silenciades i realitats marginades s'obren camí. Tot el que era sòlid es gasifica a gran velocitat.

]]> <![CDATA[El 'charme' no tan discret d'un dictador]]> En política l'equanimitat és un bé escàs. De vegades per caràcter i d'altres per la pròpia situació dins l'arc que va de la marginalitat al privilegi, sentim una repugnància invencible per certes persones. Si escrutem aquest sentiment veurem que sovint el que ens ofèn no són tant les persones mateix com el que representen. L'antipatia invencible que sentim pels polítics d'un color determinat no és tan espontània com ens agrada creure quan pretenem justificar-la amb judicis ad hominem . En realitat és el color ideològic i no els trets personals de l'enemic el que ens motiva a envestir-lo. M'hi ha fet pensar l'exagerada discrepància en la valoració pòstuma d'Hugo Chávez arran del seu traspàs. Un nou Bolívar pels uns, un exemplar més del proverbial Tirano Banderas pels altres, el mínim que es pot dir és que no ha deixat ningú indiferent. Pocs fora de l'Amèrica Llatina han recordat que la popularitat de Chávez, orquestrada o no, tenia un fonament en la seva política de protegir la població dels ranchos , les barraques que la pobresa, majoritàriament indígena i negra, havia aixecat a l'extraradi de Caracas. D'altres, indiferents a les polítiques socials, han posat l'accent en el "populisme" i el control dels mitjans, menys subtil que en altres estats capaços d'obviar el personalisme del poder. Chávez certament no tenia res de subtil, però tampoc no ho són gaire els qui el desen al calaix dels genocides. És evident que no ha estat o no ha pogut ser un polític liberal, però la seva notorietat no prové d'una política especialment repressiva sinó del fet d'haver-se enfrontat als poderosos càrtels del petroli. La seva carrera internacional comença el 2001 fent votar al Congrés una llei d'hidrocarburs que deixava a les grans companyies petroleres solament el 70 per cent dels beneficis. Aquesta "coacció" a la llibertat del mercat li va valer aleshores que el reverend Pat Robertson proposés seriosament el seu assassinat per la CIA.

]]> <![CDATA[En què parlarà Astèrix?]]> Feia setmanes que la crisi europea del deute semblava apaivagada. Grècia havia caigut de les notícies, les primes de risc espanyola i italiana havien baixat espectacularment, l'euro s'havia situat en nivells de fa un any, a l'horitzó s'intuïa l'inici de la recuperació econòmica. I d'un cop els italians estripen la baralla gentilmente . Als italians la història els ha maltractat tant o més que als espanyols, però els revessos no els han tornat aspres ni els han fet perdre les formes. I és que l'italià és un poble bàsicament culte. Amb la mateixa ironia amb què projecta Cicciolina al Parlament o Berlusconi a la presidència, tria un comediant per liderar l'oposició en una Europa en què el Nord dispara sobre el Sud amb la Grossa Bertha de la moneda única. L'euro, que alguns incauts prengueren per una cucanya per pujar al nivell dels alemanys en quatre dies, ha resultat més relliscós del que semblava, i de baixada molts s'hi deixen la pell. Reapareix amb cruesa la diferència entre el Nord i el Sud, que reprèn el color de folklore de tota la vida: museus, cançó napolitana, gelati i pizzes a Itàlia; flamenc, paella, platja, toros i prostíbul a Ibèria. I anar esperant la propina. Els italians s'ho prenen amb humor. Al capdavall no han deixat mai de produir filòsofs i el cinisme és una actitud filosòfica tan digna com qualsevol altra. Per això fa estrany que un italià intel·ligent com Umberto Eco respongui al sacseig "postpolític" del seu país amb un article tan alarmista com Un Astèrix europeu? (ARA, 2 de març).

]]> <![CDATA[Què s'hi juga Espanya?]]> Si deixem de banda la caiguda de la monarquia el 1931 i la Guerra Civil del 36-39, que són, històricament, esdeveniments d'una altra galàxia, no s'havia produït un desprestigi tan gran de l'Estat i la classe política d'ençà que l'esquadra de l'almirall Cervera fou batuda per l'americana i el Tractat de París posà Espanya a la seva alçada real.

]]> <![CDATA[Crisi de model i humanitats]]> Si la crisi del "model Barcelona" ha acabat posant al descobert les febleses de tota la societat, com afirmava Miquel Puig dissabte passat, és perquè, a desgrat dels líftings i la fotogènia mediterrània, la seva "estructura profunda" era el model desarrollista dels anys 60, guarnit, aquest cop, de retòrica cosmoesquerrana. A la base del "boom" hi havia, una altra vegada, la construcció i l'hostaleria, impulsades ara també per la immigració massiva de personal poc qualificat, imprescindible -deien els entesos- per assegurar les pensions dels autòctons. Resultat? Un atur del 25% que afecta especialment aquest col·lectiu, la dilapidació de llocs de treball de valor afegit i l'èxode de joves preparats per inserir-se en una economia basada en la producció i el coneixement. Cap altra ciutat ha viscut tant de temps de la fantasia olímpica, oblidant que el diner no és un valor en ell mateix sinó la mesura comuna dels valors, la vara que ens permet posar en diàleg l'esforç i les necessitats. Com un adob mal aplicat, el flux de capital financer ha cremat escrúpols de tota mena, o sigui les arrels de la vida social, i el reflux descobreix un desert de ciment, vides arruïnades i institucions podrides. Però la política no és l'únic que està corcat. L'urbanisme i l'arquitectura són un desastre irreparable. Un grapat d'icones signades dissimulen centenars de milers de capses de dormir comercialitzades a preus de fantasia que han acabat escanyant moltes famílies, però han servit per blanquejar milions i finançar les festes majors, públiques i privades, d'alguns polítics municipals. Tot el que abastava el model s'ha tornat indigerible: un comerç de preus extractius i servei al client vexatori; transports públics abandonats al vandalisme i encarits en consonància; una ciutat vella presa pel turisme de samarreta i gelat. I val més callar sobre l'ensenyament, que és la mare dels ous, juntament amb la mal anomenada cultura de l'oci . Res d'això és efecte de la crisi; en tot cas n'és un símptoma i en complica la sortida.

]]> <![CDATA[Líders i liderats]]> Que hi ha persones amb una capacitat innata de liderar és indiscutible. En tota situació, per més desestructurada que estigui, indefectiblement apareix algú que energitza els altres amb la seva voluntat i genera un camp de forces. Aquest individu personalment pot agradar més o menys, però no se'n pot qüestionar el lideratge. Si la voluntat no hi és o resulta feble, no sembla lògic atribuir-ho a la tebiesa de la mobilització. Perquè, si bé el lideratge floreix en situacions de màxima perplexitat, per quallar en una eficiència qualsevol exigeix capacitat de decisió, intensitat de convicció i sentit de l'oportunitat. Si fem taula rasa de les simpaties de cadascú i ens atenem als resultats del 25-N, em sembla impossible regatejar a Oriol Juqueras aquelles tres condicions. Venint d'on venia, la seva reconducció d'ERC ha estat una exhibició de bon sentit polític.

]]> <![CDATA[L'altra dimensió]]> La inextricabilitat de projecte nacional i projecte social, amb què el president Mas va respondre a la cantarella de Pere Navarro, podria semblar una visió estereoscòpica davant la mirada bòrnia del PSC. En efecte, com destriar societat i nació quan hi ha una sinonímia tàcita entre els dos conceptes? La societat americana, la francesa, ¿què són si no l'abstracció d'allò que des d'un vessant històric es coneix com els Estats Units, França, etc.? Social no s'oposa a nacional sinó a individual . En anglès, de relacionar-se amb altres se'n diu socialitzar , i el màxim perímetre de la socialització universalment compartida ha estat i segueix sent la nació. La disjuntiva del PSC és una manera d'entabanar els incauts per passar de contraban un projecte nacional -d'una altra nació, no cal dir-ho- dins una retòrica social programàticament contrària als interessos catalans.

]]> <![CDATA[Solstici d'hivern: demà el dia s'allarga]]> Aquest Nadal ens ha portat l'obsequi d'un lideratge. El rebem ara, perquè fa un mes encara no havia estat posat a prova, com cal que ho siguin els lideratges. I ens l'entreguen la difamació, les amenaces, la temptació d'abandonar, l'oportunisme d'algun soci deslleial, fins i tot la traïdoria d'un mitjà de comunicació que en qüestió d'hores va passar de promoure a desestabilitzar el seu lideratge. Sols el lideratge que supera un bateig de foc és un vertader lideratge. I Mas l'ha confirmat, incinerant l'ambigüitat amb què menà la campanya electoral quan la vigília de la investidura declarà amb transparència de matí gebrat que l'objectiu de la nova legislatura és fer de Catalunya una nació lliure entre les nacions lliures del món. Fins i tot els més exigents en matèria de llenguatge (el dimoni estima la polisèmia) hem de reconèixer que, si el president no ha pronunciat encara el mot independència , ha pronunciat en canvi el mot venerable de llibertat . I no de qualsevol llibertat sinó de la que portarà Catalunya a l'ONU i al club, més selecte encara, de les nacions que s'han dotat d'un règim normatiu de drets inalienables. Enrere queden mesdames Puta et Ramoneta, les demoiselles d'Avignon d'una etapa en què els catalans hem col·laborat al propi anorreament, com si el mercadeig amb la dignitat de l'ésser fos una virtut o un tret d'identitat.

]]> <![CDATA[Ombres i llums del pacte]]> Un dels grans exponents de la psicoanàlisi, Carl-Gustav Jung, introduí el concepte de l'ombra, aquella part de la psique que la consciència rebutja i projecta sobre un objecte odiat. Moltes de les rancúnies que sentim per determinades persones, diu Jung, són projeccions, fruit de la nostra immaduresa. El progrés psíquic passa per reconèixer que som portadors del mal que hi ha en el món. Potser els semblarà una barbaritat, però la idea defensada per Jung implica que José María Aznar i el ministre Wert formen part d'un escenari psíquic que els catalans sostenim amb unes dicotomies molt còmodes per a la nostra autoimatge, però que ens fan presoners d'una dialèctica intolerable. Superar aquesta fantasmagoria i progressar cap a la maduresa democràtica exigiria afrontar la part que ens correspon en l'aflorament d'aquesta realitat ingrata i, un cop reconeguda en nosaltres l'arrel de l'autoritarisme i la irresponsabilitat, dominar-la per superar-ne els efectes incontrolats.

]]> <![CDATA[Resultats raonables]]> Electritzades per l'aposta al tot o res (o majoria excepcional o resignació) d'una banda, i de l'altra per l'intervencionisme histèric que va dels manifestos "conciliadors" de l'esquerra espanyola fins a la brutícia de les clavegueres del Partit Popular, passant pel guinyol de Tejero i la partida de la porra que el ministre de l'Interior va enviar a les urnes, al final les eleccions van acabar en anticlímax i amb resultats raonables. Si alguna sorpresa hi va haver és que el PP aconseguís traslladar al govern català tota la responsabilitat de les retallades, fent oblidar a centenars de milers d'electors que és aquest partit qui, des de l'Estat i amb majoria absoluta, decideix tant els impostos que graven l'economia catalana com les partides pressupostàries, escandalosament desproporcionades a l'esforç fiscal. Que a sobre hagi sortit indemne de la campanya més immoral des del restabliment de la democràcia, permet avaluar el grau de cinisme o, en el millor dels casos, d'ignorància que pateix el seu segment de l'electorat. Amb la hipòtesi del cinisme no hi ha res a fer tret de partionar el territori moral i traçar una línia vermella infranquejable: la que CiU ha traspassat durant la legislatura passada triant el PP com a soci preferent. En la segona hipòtesi, cal fer un esforç superlatiu per educar la part educable d'aquest electorat, ajudant-lo a esvair la por a les tenebres exteriors amb què la propaganda ha esmussat els brots de consciència de moltes persones, fent-los oblidar que l'infern no és a fora sinó que és l'Espanya del PP.

]]> <![CDATA[Carta als intel·lectuals espanyols]]> Hauria volgut titular aquest article Carta a un amic espanyol , en referència a uns coneguts textos d'Albert Camus; però entre els intel·lectuals i adherits que heu signat el manifest d' El País no n'hi ha cap que un català pugui sincerament anomenar amic. Costa entendre l'oportunitat d'aquest document, que ni tan sols s'adreça a aquells que feu finta d'estimar a fi de perllongar una cohabitació que ha esdevingut insuportable. També per vosaltres, car l'afecte que ens advereu de manera tan sobtada com inconcreta us dispensa d'atendre les raons de la nostra impaciència, eludint la vostra responsabilitat mitjançant la vostra sordesa.

]]> <![CDATA[Meditació en autobús]]> Els dies que agafo l'autobús per anar a la feina baixo a la plaça del 18 de Juny del 1940, a tocar del Boulevard del Montparnasse. En aquella data, la crida del general De Gaulle a la França lliure qüestionant l' estat propi fruit de l'armistici fou un esclat en la nit dels cors. La crida es produeix en el moment més abaltidor de la nació i retruny en el buit institucional. Feia quatre dies que els alemanys eren a París. L'ensorrament de la línia Maginot i la retirada dels exèrcits francès i anglès no justificaven cap esperança. Per a la majoria, De Gaulle era un desconegut que exhortava França en nom de la França. En aquelles circumstàncies, el 18 de juny era d'una rauxa indescriptible, fruit d'un càlcul que als nostres hiperassenyats comentaristes els semblaria intolerable, però que De Gaulle considerava garantit per la història -magnífica i inqüestionable- de França.

]]>