10 Per si no sabessin a què dedicar el temps durant les vacances, tenen l'assaig de Francesc-Marc Álvaro, Els assassins de Franco. Ja va per la cinquena edició. Fa un retrat exacte de la generació que els primers anys setanta estava cridada a fer la revolució (soviètica, maoista, albanesa, macrobiòtica i, la més tremebunda, la del del teatre sense text) i la transició democràtica els va anorrear per dogmàtics, per biliosos i per pesats. Pontificaven dia i nit sobre la possessió dels mitjans de producció però tot indicava que no haurien sabut dur una ferreteria. També els dibuixa molt bé Ferran Toutain al capítol Joves compromesos de l'assaig Imitació de l'home, un llibre que es mereix que es disparin salves en el seu honor. Un canó, sisplau.

]]> Quan vostès em llegeixin, el comissari Toni Soler ja haurà explicat en roda de premsa els actes per commemorar la guerra del 1714 organitzats per l'Ajuntament de Barcelona. Sense tindre'n cap notícia, ja veig com va prenent forma la denúncia d'Alicia Sánchez-Camacho que el Tricentenari dividirà la societat catalana. En va acusar Mas dissabte i ho van radiar per Catalunya Informació. I, em fa mal el pàncrees admetre-ho, no li faltarà una mica raó.

]]> Per a un columnista és molt més agraït bastonejar, riure's o desdenyar aquells individus, partits o entitats que irritin els lectors, en un exercici amable d'articulisme falaguer. En el camp del prêt-à-porter periodístic, aquesta temporada preval una tendència d'aires clàssics consistent en la burla enjogassada o sagnant del polític popular, el menyspreu gratuït a Espanya i l'alegre carnassa independentista, de línies informals, combinada amb el seny pactista de costum, ideal per a còctels. No estan tan en voga l'autocrítica, l'exigència, la mirada rigorosa a la despesa pública i ja el que no es porta gens és la lloança desinteressada (en canvi la interessada viu un segle d'or, amb estilistes magistrals).

]]> Des de Sant Cugat del Vallès un lector que signa jomateix em convida a explicar la situació present a SGAE, atès que sóc membre de la Junta Directiva (d'un total de 39) i del Consell de Direcció (d'un total de 14). Per descomptat que atendré la petició amb molt de gust. Només un detall, a jomateix li hauria agraït que signés amb el seu nom i no encaputxat amb un pseudònim, perquè en dirigir-me a algú que porta passamuntanyes tinc la impressió que estic dialogant amb les FARC. Demà se celebrarà l'Assemblea General de SGAE a Madrid, amb el punt clau de l'aprovació dels comptes per part dels socis. Ja fa unes setmanes que corren rumors, acusacions, retrets, correus anònims (uns altres encaputxats; Adolfo Domínguez hauria d'obrir la Secció Passamuntanyes). L'objectiu a abatre és sempre el president Antón Reixa. Se'l fa responsable directe de totes i cadascuna de les decisions, quan moltes s'han votat per majoria en Consell o Junta. Quin pecat terrible hem comès? Mirar de combatre els falsos autors, els que signen obres sense haver-les ideat i que s'enduen uns guanys impressionants, i alhora eliminar l'escàndol de la música nocturna dels tarots, els bingos i semblants, aquells pianistes que toquen amb ulleres fumades en segon pla. D'aquesta manera beneficiem una immensa majoria de músics (compositors i lletristes) de televisió, mentre els afectats posen el crit al cel perquè ja no podran continuar tocant l'orgue d'aquesta canongia.

]]> Una vegada més algú ha denunciat la cultura del ha! ha! ha! que domina impunement la nostra cultura. Tot és barrila i frivolitat. I ja n'hi ha prou. Engegues el televisor i en lloc d'un debat amb professors universitaris et fan Polònia (aquest programa satíric és un dels problemes més greus que tenim, ens desprestigia arreu del món: en els congressos internacionals els convidats estrangers eviten entaular conversa amb els catalans).

]]> Per arribar a tenir una cultura sòlida, rica i complexa, cal escoltar molt la ràdio i veure molt la televisió. Procés, aquest, que exigeix una forta dedicació i per tant llegir en excés pot prendre'ns un temps preciós. Si són escèptics davant les meves paraules (o bé estan traient bromera per la boca), continuïn atents.

]]> "Jo pensava «Ara li donaràs un bon cel, ara estarà bé». Perquè la veies que estava agonitzant i després jo l'ajudava a morir", he sentit per Catalunya Informació que ha declarat Joan Vila, l'acusat d'onze assassinats a La Caritat d'Olot. Ell mateix sospesava qui agonitzava i qui no, quan potser només malvivien amb dolors forts i no es valien per ells mateixos. Almenys espero que estiguessin prostrats en un llit, no és lògic donar un bon cel a un individu que se'n va cada migdia a prendre's un whisky a la cocteleria de la cantonada.

]]> Cada matí, a Catalunya Ràdio, hi radien un anunci d'una agència de viatges d'uns grans magatzems que vostès coneixen bé. No cal dir-ne el nom. Es van fundar a Madrid el 1940 i ara estan present a moltes ciutats de la Península. També a Lisboa i a Porto, però no a Logronyo. Com que en aquests moments hi ha un lector de Cerdanyola que es pensa que és el Sepu, ha de saber que el Sepu va tancar el 2002.

]]> Dilluns em vaig il·lustrar amb opinions de dotze creadors, en aquest rotatiu, sobre les línies vermelles de la cultura. Tornem-hi amb les línies vermelles. A la meva escola, la línia vermella estava dibuixada al terra de la classe de música, en forma ovalada, i els nens la resseguíem al compàs del piano que tocava la senyoreta Fina. Per potenciar el sentit del ritme, l'equilibri i anar practicant per quan d'adults ens escapéssim de la Model. Si sorties de la línia, ja per una psicomotricitat deficient o perquè feies el ruc amb ganes, et castigaven sense cultura (la musical, si més no). Allò sí que era una línia vermella.

]]> D'entre els que abans, tot fullejant el diari de bon matí, donàvem un cop d'ull a l'horòscop, som molts els que ho hem substituït per la frase del dia de l'Any Espriu que es publica a la segona plana de l'Ara i radien també per Catalunya Ràdio. Vegem la frase espriuenca del dia d'ahir: "Les actituds mentals obcecades donen pas sense trigança a fets sense remei". Només s'hi ha d'afegir: "Obre't a nous horitzons". O bé: "Un mal dia per als canvis". També em va cridar l'atenció aquesta altra frase del dia, publicada el 12 d'abril: "Aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d'alba", que és una manera poètica i subtil de dir "Coneixeràs l'home dels teus somnis". No és gaire distant, el to, ja que sovint els horòscops estan redactats per poetes encoberts que pugnen per donar a conèixer la seva obra poètica a través dels dotze signes del Zodíac.

]]> Sempre que es pregunta què és el primer que mires en algú, molts diuen les mans, com Raimon i les manicures diplomades. D'altres, els ulls, el somriure o la manera de caminar. Amb aquests últims hi coincideixo força, el caminar diu molt de nosaltres, sobretot quan entrem al bingo a mig matí. Encara que no és el caminar el primer que miro en un altre: el primer que li miro és la nòmina.

]]> Després de la guerra, els empresaris de restauració d'Hercegovina van crear una festa anual, el Dia de la Pizza, per difondre aquest plat entre els seus conciutadans. Cada 19 de maig, les pizzeries hercegovines, sobretot a Mostar i a Konjic, munten parades al carrer, les guarneixen amb banderes i hi exhibeixen unes pizzes esplèndides per vendre-les, ja sigui a talls o a quarts, mitges o senceres. Pels altaveus se senten tot el dia gangas , reras i okjvicas , tonades populars del país, i a les places hi ha homes i dones que ballen danses tradicionals amb un tall de pizza a la mà (també s'observa un increment notable de vendes de llevataques).

]]> Per més que ho intento, em resisteixo a considerar Jordi Pujol un símbol de Catalunya equiparable a l'escut, la bandera, la muntanya serrada o el setrill de Rafel Marquina. No vull que ningú sigui tractat com un símbol del meu país. Ni Pep Guardiola ni Àngels Gonyalons.

]]> Encara no he aconseguit cordar-me la sabata esquerra (l'estupor m'ho impedeix) des del dia que vaig saber que la ràdio RCN i el canal de notícies NTN24 de Colòmbia van difondre la notícia d' El Mundo Today que deia: "La infanta Helena demana que la imputin com a la seva germana". El Mundo Today és una publicació electrònica humorística i alhora un programa de ràdio dominical a la Ser. No es perdin la tertúlia de Salaz i Orteu, sempre incidint en els debats més actuals i, com Salvador Espriu, dient la veritat sense repòs. Com Espriu i com els fanàtics, de fet.

]]> Tothom està d'acord que en els nostres dies la consciència de classe ha desaparegut, sobretot, hi afegeixo jo, entre els més benestants, que a la mínima pobregen, gemeguen, s'indignen o se'n van a viure a Bèlgica (quines ganes, també). Fins i tot aquell actor francès, un de grassó amb una bona nàpia, que en unes quantes pel·lícules interpreta el gal Obèlix, va demanar la nacionalitat russa només perquè hi tenen una fiscalitat menys exigent. Aquí seria com si Joel Joan es fes de la Rioja. Sort que arribat el moment el Consell Assessor per a la Transició Nacional ho impediria, com un sol home. Jo, amb aquest Consell, dormo més pla.

]]> L'efecte Tous l'hem de situar en el mateix rang de l'efecte badoc, que és l'alentiment de la circulació en un punt concret causat per la curiositat dels conductors per alguna circumstància externa singular, com ara un accident de trànsit. El desembre del 2006, uns facinerosos van intentar entrar a la casa dels Tous de Sant Fruitós de Bages i Lluís Corominas, el gendre, va disparar sobre un dels intrusos. Un fenomen paral·lel es produeix en el món de la literatura. Entre els entesos es denomina amb el nom d'efecte Tous. Si més no, entre dos entesos que jo conec.

]]> Ja que hi som, la setmana passada va sortir escollit Jorge Mario Bergoglio com a Summe Pontífex. Bergoglio, els mitjans ho pronuncien com el crit del gall dindi en zel quan és un cognom italià que es pronuncia Bergollo. Si a l'Argentina se senten autoritzats a dir-lo a la manera espanyola, jo tinc butlla per pronunciar a la catalana el cognom francès Chalaux (i seria Xalauix), l'irlandès O'Hara (i seria Oara) i l'anglès Tree (i seria Tree, amb una vocal doble, com si caigués per un abisme). A partir d'ara aquest serà un dels meus obis (hobbys, a la catalana).

]]> Per raons de feina, els últims temps he viatjat uns quants cops a Letònia; una complicada operació comercial m'ha dut a Riga. De resultes d'això, m'he iniciat en l'estudi del letó amb un manual molt bàsic i uns discos d'Idiomas Vivientes que diuen insistentment: " Repita conmigo ". Ara sóc capaç de pronunciar en un letó deficient unes idees una mica peculiars: el meu oncle juga a tennis, aquelles muntanyes són altes, el gos salta content. Em pregunto amb qui entaularé conversa.

]]> Se'm creuen els lligaments en veure amb quina mesquinesa camandulera han reaccionat els súbdits del Reialme d'Espanya amb tot això de l'amiga entranyable del rei Joan Carles, com ella mateixa s'ha presentat a ¡Hola! , la princesa Corinna més un cognom molt embolicat que no estic en condicions de teclejar perquè sóc en un túnel i no tinc accés a la xarxa.

]]> Ahir a la nit, tot mirant Àgora de TV3 a casa meva i amb una manta de quadres escocesos a la falda, vaig experimentar aquella paramnèsia més comunament coneguda sota el nom de déjà-entendu , que és un déjà-vu auditiu: sents algú dient unes paraules i t'assalta la sensació momentània que ja l'havies sentit dient el mateix anteriorment, en alguna altra ocasió que no pots acabar de concretar. És aquesta una pertorbació molt freqüent sentint les declaracions de la diputada Carme Chacón, que ella sola és garant de la unitat de la pàtria. No s'entén com l'Ajuntament d'Esplugues encara no l'ha fet filla predilecta i no li ha dedicat una estàtua eqüestre en una rotonda.

]]>