10 EL PAÍS VALENCIÀ és terra de negociants, llestos que busquen el negoci ràpid i productiu abans que els guanys sostinguts i a llarg termini d'una empresa (un amic meu, empresari responsable, els anomena artistes ). És cert que tenim empresaris de marca mundial com ara Porcelanosa o Mercadona, entre d'altres. No gaires perquè quan el moment era propici per canviar l'estructura social del país (el PSOE local ho va intentar; a cadascú el que és d'ell), va arribar el Partit Popular de Rita a l'ajuntament de la capital, i posteriorment Edu Zaplana a la Generalitat, i la rajola i la compravenda van romandre entre nosaltres per quedar-se, bandejant, d'aquesta manera, la possibilitat que les xicotetes i mitjanes empreses tingueren el terreny adobat per fer un salt qualitatiu.

]]> RETIRAR-SE de qualsevol ofici on s'ha assolit l'èxit deu ser complicat. Hi ha retorns per qüestions econòmiques que s'entenen des de la comprensió. Tanmateix n'hi ha d'altres d'innecessaris que potser responen a una manca de ridícul, a un orgull gratuït o a l'ego. En el món de la boxa, per posar un exemple gràfic, els retorns han estat gravíssims per a la salut. El millor de tots els temps en aquest esport, Muhammad Ali (Cassius Clay), féu uns quants combats que el deixaren KO per a la vida. Gay Talese, en el seu llibre El silencio del héroe , ho narra de manera esplèndida en el reportatge "Ali en La Habana". Commovedor i ben explicat el moment en què Fidel Castro el saluda. Ali vol fer un moviment per correspondre'l però no pot. Minuts després, quan Castro es troba en un altre lloc de la sala, el boxejador alça una mà, simulant un uppercut , i tot seguit avisen el líder cubà.

]]> TOTS ELS ANYS, AL MESde juny, pregunte a Victòria Roselló, la nostra dona de l'oratge a Canal 9 (per ara), quin estiu tindrem. La calor m'espanta; no suporte la calor extrema. Així que, Carles Capdevila (fan d'allò que en diuen bon temps ), per a mi els pronòstics de la cadena Chaîne Météo que diuen que potser tindrem un any sense estiu trobe que són una notícia fabulosa, malgrat que el nostre home del temps a l'ARA, Miquel Bernis, igual que Victòria, són prudents en el sentit que les prediccions a llarg termini no són fiables. De fet, aquesta setmana que avui acaba hem tingut oratge d'estiu (racional).

]]> PAPERETA COMPLICADAper a Compromís en les pròximes eleccions europees. Una coalició amb Esquerra Republicana o Convergència (sense Unió) li portarà problemes dins i fora. A l'exterior s'encarregarà el Partit Popular d'acusar-los d'aliança catalanista. Fa temps que s'observen dues coses. Una: el PP no té un programa atractiu per als electors, de manera que recorrerà a l'argument suat, però encara en bona part exitós, de l'anticatalanisme, i encara ho farà amb més gust perquè té Compromís en el punt de mira. I dues: a dins, la composició política dels tres partits ja és un problema per fer qualsevol coalició.

]]> EM POSE EN LA PELL de qualsevol president o directiu del Barça i entenc que es miren amb cura les despeses i els ingressos. Som l'únic club del món que té un munt de seccions i gairebé totes competint al més alt nivell. A diferència del Madrid, que només té un club de futbol i un equip de bàsquet, el Barça ha de mantindre un grapat de seccions i volem que totes guanyen la Copa d'Europa o la Champions, al marge de mantindre un planter enorme de futbolistes que crea un problema de quantitat qualitativa.

]]> ELLES ORDENEN EL CAOSsense saber que el teu caos és l'ordre. Parle de les dones de la neteja. La que ve a casa és una màquina. Perfecció germànica. És la primera que tinc que entén el seu ofici com una vocació i no solament com un mitjà per guanyar-se la vida. És puntual i resolutiva, respectuosa i discreta. Però, com gairebé totes, té un criteri inalterable de l'ordre. Com que van a diferents cases, els resulta més fàcil no haver de memoritzar les dèries de cadascú i tiren al recte. Jo en tinc dues, de dèries; una d'elles ben estranya i per això perdurable en la memòria. Veureu: a l'interior de la porta de casa, a l'entraeta, deixe al terra objectes que em recorden què he de comprar: l'envàs de la crema d'afaitar, per exemple; o bé un paperet escrit amb alguna consulta que he de fer. És una fórmula infal·lible, que, per singular, ella no oblida. És la meua segona agenda, li dic al personal que m'assenyala que m'ha "caigut" un paperet.

]]> DE TANT EN TANT VAIGa l'estació Joaquín Sorolla (en castellà, per favor) o bé perquè viatge o perquè espere viatgers procedents de Catalunya, generalment de Barcelona. Aquests, sovint, es queden embadalits de la bellesa del recinte. Molt maca, sí. Tot seguit de dur-los o explicar-los que al fons del passadís, per on s'ix (és dura, la forma verbal valenciana de surt, oi?) a la parada dels taxis, hi ha una orxateria que fa orxata valenciana artesanal (una dècada enrere em vaig assabentar que s'importava orxata d'un país africà, que ara no recorde quin); de dir-los, i tinc de testimoni Jordi Margarit, que és la millor orxata que he provat, els assenyale els trens d'alta velocitat que van a Madrid, que en són cinc o sis, però almenys quatre estan estacionats perquè en sobren.

]]> UN GRAPAT DE TEMPS que no veia una estampa entranyable i solidària en època de crisi: un esmorzar de Paco, company meu de dominó, amb Muchachín, vuitanta anys i escaig, solter que viu a la residència de la tercera edat de Sedaví (que l'han fumigat dues voltes, que jo sàpiga), supose que a canvi de la pensió de merda que cobra per haver cotitzat més de cinquanta anys. Un matís, però: ací, esmorzar en diem de l'àpat que fem després del desdejuni, sobre les deu del matí.

]]> L'any dos mil convergiren en la meua persona un seguit de problemes, alguns greus, que em llevaren la son. En el curs d'un mes em vingueren tots al mateix temps. En definitiva, allò tan suat que ara en diuen la tempesta perfecta. Si sempre he dormit poc, aleshores amb prou feines dormia un parell d'hores o tres. No tinc tirada als medicaments, però hi havia dies que el cap semblava que m'esclataria. Així doncs, pastilla per al mal de cap per poder treballar. Amb tot, passaven les setmanes i no hi havia manera de dormir com Déu mana i la salut exigeix. Tenia l'ansietat més aguditzada que de costum.

]]> ARA QUE L'ORATGE ho permet tenen lloc tertúlies matineres o nocturnes a la plaça del poble. A mi, la gent que té l'opinió mediatitzada m'interessa. Formen part, també, del meu cicle vital. De vegades, de la colla que ens reunim l'únic que està actiu laboralment sóc jo. La resta són jubilats i aturats. Un d'ells ja no cobra de l'atur i cada dia, durant un parell d'hores, s'allarga a empreses, bars i restaurants per demanar si necessiten un empleat per fer el que siga, amb el salari que vulguen. Ha estat i és un bon fuster. Té cinquanta-cinc anys. S'ha reciclat i ara també és cuiner, però no troba res. Em pregunte què serà d'aquesta gent, com s'ho faran en el futur, com s'ho fan en el present.

]]> JO VINC D'UNA FAMÍLIA de llauradors. Els economistes valencians d'abans en deien, dels que eren com la meua família, classe mitjana agrària. Era una classe social estranya, d'influència social però justeta d'economia. Luxes pocs i vicis cap. Amb tot, érem privilegiats si miraves al voltant. Treballaven normal, amb èpoques de molta feina (plantar l'arròs, birbar-lo, collir-lo, cremar el rostoll...) i altres de més hores al casinet que al bancal.

]]> SI L'ARA I EL RÈGIM de Kim Jong-un es posaren d'acord xalaria com un porc en un bassal de fang viatjant a Corea del Nord per fer un reportatge, diguem-ne turístic, d'aquell país tan hermètic. Capdevila, no cal que em pagues; em sent pagat amb la il·lusió que tinc pel tema. Les despeses, això sí, a mitges (despeses vitals: em sembla que no hi trobaré antres de gaudi). Fins i tot podria aportar idees per si algun dia (algun dia) Catalunya és sobirana. No sóc gaire de menjar exòtic. Així doncs, la factura serà barata. Poca broma, m'hi jugaria la pell. Pyongyang té els míssils orientats cap a les bases de l'exèrcit dels Estats Units i Corea del Sud. No em preocupa la resposta del contraatac, sinó la desconfiança amb els artillers de Kim Jong-un, dels quals no m'estranyaria que hagen fabricat, sense saber-ho, armes amb efecte bumerang.

]]> ENCARA NO HE COMPRAT el famós llibre de Frases cèlebres , però sóc dels que subratllen una frase o un paràgraf d'una novel·la o un llibre d'assaig; ho faig o bé per una qüestió d'estètica literària o bé perquè m'interessa el raonament. Quan l'estètica i el raonament coincideixen celebre la frase.

]]> Deu fer a la ratlla de dos anys i mig que conec Cristian Segura. Fou a Palma, en un restaurant, en el dinar previ al lliurament del premi Ramon Llull que tindria lloc a la nit, en un sopar (en dies així, de tanta gresca gastronòmica, em pose content). Vaig arribar-hi tard, per culpa horària de l'avió, i em feren seure a la taula d'autoritats, polítiques i del Grup 62. Dos seients a la meua esquerra hi havia un paio amb la cara d'haver-se cruspit mig quilo de Trankimazin. L'individu en qüestió contava, amb una franquesa sorprenent, bestieses personals. Vaig pensar, aquest tio és tan imprudent com jo, però jo no explicaré les animalades que vaig dir tot i la cara de circumstàncies que feia Ester Pujol.

]]> El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

]]> SI PETROS MÀRKARIS no fóra un novel·lista grec de gènere negre que explica, per damunt, sense aprofundir gaire, la crisi econòmica d'aquell país, seria tan dolent com ho és fins i tot narrant la crisi econòmica grega, per damunt i sense aprofundir. Succeeix que Grècia, com l'estat espanyol, té una marca literària que és interessant per als lectors, com ho fou la Barcelona olímpica per altres motius. València també té marca . Abans anaves pel món i ens coneixien per la paella i les Falles, ara per la corrupció. El problema és que no pots explicar el que ja ha eixit als diaris, sinó la rebotiga, la persona o persones que estan darrere l'escenari, els que ho saben tot i tenen ganes de contar-ho. I, a més a més, que es refien de tu.

]]> AQUESTA CANTARELLA del Barça de "nosaltres no renunciem a la nostra filosofia de joc" s'hauria de revisar quan convé. M'agrada molt, aquesta filosofia. Disfrute, de veritat, com mai no ho hauria imaginat (i ja són molts anys imaginant). Però hi ha equips com el Chelsea, el Milan i el Madrid, entre d'altres, que just per voler jugar un bon futbol se n'aprofiten.

]]> En un dels dinars marcats amb data habitual que faig amb Ferran Montesa s'hi afegeix L.M., un amic comú, xicotet empresari que està passant-les magres per honest, que es dedica a allò que nosaltres en diem ferratge per als mobles, que la normativa lingüística no accepta. Diguem-ne, doncs, ornaments de metall per a mobles i potser superarem la prova. L.M. s'ha quedat amb dos treballadors, tot intentant resistir perquè tots dos treballen en l'empreseta vora trenta anys. Anirien al carrer amb cinquanta anys i escaig, i l'esperança, també, que es gire el vent econòmic.

]]> EN UNA DE LES SEUES cartes del dissabte Albert Om parlava del llibre Antoni Farrés, tal com l'hem conegut . No conec el treball que s'ha escrit sobre l'home que durant anys fou l'alcalde de Sabadell, però sí la seua honestedat, que em comentaven amics catalans.

]]> Els okupes del Cinema America Okupato estaven ben organitzats i el barri els ho agraïa. Gent d'aquella que en diem, i no sé per què, normal visitava l'exposició i xarrava amb ells de fets quotidians, cosa que m'indicava que la convivència fluïa correctament. I això vaig fer jo també, fluir pel Trastevere després d'acomiadar-me de la colla bo i fent una explicació breu de la circumstància política de Catalunya des del punt de vista de la CUP, per mostrar-me simpàtic.

]]>