<![CDATA[Ara Andorra - Biel Mesquida]]> 10 <![CDATA[Memorabília santjordiera]]> L'escriptor és un solitari. Viu molt de temps en la solitud del seu obrador on fila el text. L'escriptura és sempre una solitud insoluble al contacte amb els altres. Per això he cregut que per escriure bé cal la vocació d'un heroi quotidià o l'audàcia d'un foll. Però aquesta solitud originària es trenca quan l'escriptor ha de promocionar a les totes el seu llibre. I el Dia del Llibre, Sant Jordi, ha de fer l'ullastre esbrancat. Una recordança santjordiera va començar amb una entrevista a la plaça de Catalunya amb Antoni Bassas, vaig trobar com una aparició l'amic Pep Guardiola, un Sant Jordi de carn i ossos, en un bar de la Rambla, vaig fer un estriptis per a la meva estimada Donna Leon en una terrassa d'hotel i vaig signar molt. Millor impossible.

]]> <![CDATA[Poesia de la lluita pels mots]]>

Era quasi mitjanit del divendres 25 de maig quan vaig sortir de ca nostra amarat d'eufòries. L'eufòria del triomf del Barça en aquell camp on bascos i catalans estaven agermanats, que fou un comiat saborosíssim per a l'amic Pep Guardiola. I l'eufòria d'anar a un bell acte d'una lluita cultural que corr pels pobles de Mallorca com un vent civilitzador: llegir vint-i-quatre hores seguides en defensa de la llengua catalana i en contra de la política lingüística el govern Bauzá. Mentre caminava pels carrers de Santa Maria del Camí pensava en el títol d'aquesta campanya: Enllaçats per la paraula . En arribar a la biblioteca de Cas Metge Rei ja vaig veure un llaç gegantí amb les quatre barres que ha esdevingut el símbol dels lluitadors pel català i que ocupava tot el frontis de la façana. A l'interior de la biblioteca hi havia una gentada de tota casta i condició entre llibres i revistes.

]]> <![CDATA[Soliloqui davant la mar]]> Els neurocientífics ho diuen a les clares: allò que defineix el nostre cervell és que està sempre en un canvi constant. Això que anomenam identitat és un miratge. No som mai iguals a nosaltres mateixos perquè el nostre cervell no s'atura de mutar. Cal ser conscients que el nostre cervell és el fruit dels nostres actes, la qual cosa ens fa responsables. Tot és qüestió de voluntat. Quan l'exercim ens convertim en allò que som. Els humans tenim la capacitat d'adaptar-nos. La intel·ligència és la capacitat d'adaptació i ser intel·ligent consisteix en el fet de no tancar-te a altres experiències, altres cultures, altres idees, altres mons.

]]> <![CDATA[Un far dins la nit fosca]]> Quan la soft corrupcion sobrevola les nostres societats amb l'espantall de la crisi que recorre el món; quan en les dar reres municipals de l'Estat espanyol la dreta ha fet matx arreu arreu; quan al País Valencià un PP amb molts d'imputats a les llistes ha tret una majoria absoluta en les autonòmiques; quan a les Illes Balears un PP sense cap imputat a les llistes (n'hi ha alguns a la presó i nombrosos que esperen judici, entre els quals destaca Jaume Matas) aconsegueix 35 escons al Parlament; quan comences a sentir parlar de desaparició del decret de mínims d'educació (decret per a la regulació de l'ús i de l'ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears) i de llibertat d'elecció de la llengua escolar per a la família, i dels llibres de l'ensenyament escrits amb les modalitats mallorquines, menorquines i eivissenques, etc., et pega un rodament de cap i tot es torna confusió i depressió.

]]> <![CDATA[Mont-real m'ha enamorat]]> Quan vaig rebre la invitació de l'Académie des Lettres du Québec per assistir a la 39 Rencontre Internationale d'Écrivains vaig tenir una gran alegria. Els motius eren ben senzills: som francòfon, som lluitador pels drets i la independència del Québec dins el Canadà, som lluitador per la literatura. I les finalitats d'aquesta acadèmia d'escriptors, fundada el 1944 per Victor Barbeau i un grup de lletraferits, són servir i defensar la llengua francesa, la cultura d'expressió francesa i el lloc de la literatura en la nostra societat.

]]> <![CDATA[Bellesa i primavera convulses]]> Potser fa dos-cents anys un escriptor català hauria pogut començar un article dedicat a l'estació en què la natura esclata de flors i de fruits sense fer-se ressò de cap problema de més enfora que els del seu redol casolà, nacional. Però ara, en l'època glocal, trob que això no és possible de cap manera. Un Lector complaent em diu: també et podries tancar dins la teva torre d'ivori i passar de tot. Sí, podria passar del terratrèmol i del tsunami del Japó. Podria passar del desastre nuclear que no s'atura de Fukushima. Podria passar de la guerra civil de Gaddafi i dels insurgents libis. I dels refugiats i morts de Lampedusa, i de la dona número devuit d'enguany assassinada a l'Estat espanyol, i etcètera. Podria passar de tot i que les meves paraules amarades de la bellesa del nostre paisatge (també en vies de destrucció) donassin al Lector una marina calidoscòpica o un pleinair rusiñolià embaumat de perfums.

]]> <![CDATA[Mallorca, laboratori per a novel·les]]> Havia decidit no tornar a ajuntar en un temps el nom de l'illa i la corrupció. No és possible. Suara mateix, mentre m'afaitava escoltant les notícies, ho acab de sentir: la policia judicial, amb el fiscal anticorrupció, escorcolla des de primera hora del matí els locals de la seu d'Unió Mallorquina de Palma a la recerca de proves: presumpta contractació a l'Ajuntament de Palma de persones d'UM que es dedicaven a feines del partit, presumpte finançament irregular del partit i, per afegitó, presumpta captació, també irregular, de vots.

]]> <![CDATA[Villaronga: només imatges]]> Crea la imatge abans del mot; inventa la història sense cap diàleg; conta engalzant visions: així vaig veure com funcionava n'Agustí en aquella primeria dels anys 70 quan ens coneguérem i ell feia el curtmetratge Anta mujer (1976). Des d'un bell començament ho vaig saber: era un narrador cinematogràfic literalment i en tots els sentits. Em contà que de petit ja s'havia muntat un cinema personal amb llanternes, dibuixos i capses. Allò volia dir que les imatges li sortien del cap com a un altre li surten les paraules, i amb aquestes imatges bastia tot un univers tan propi que et feia exclamar: no hi ha ningú que vegi les coses com ell. Quan vaig col·laborar com a extra a Al Mayurca (1979), en unes pedreres de marès abandonades devers Muro (Mallorca), vaig poder confirmar allò que sabia: era un director de cine que duia tot un món dins el seu cervell, que havia guionitzat i storiborditzat , i que ara convertia en personatges de carn i ossos dins una escenografia feta a mida per poder-lo filmar i després muntar perquè al final en sortís una pel·lícula.

]]> <![CDATA[Pudor d'arrencat i corrupció]]> Què mires? El Pla de Mallorca? Les terres de call vermell sembrades d'ametlerar, garroverar, vinya i sementers de blat i civada? No t'ho pensaves, que trobaries això? T'havien contat que la destrucció només afectava la vorera de mar, el litoral illenc ple d'hotels i urbanitzacions. Et pensaves que l'interior de l'illa era verjo. Que encara trobaries uns pobles de betlemet plens de pagesos que conreen la terra dels seus avantpassats com si el temps s'hagués aturat en una societat bucòlica. Que les possessions del camp serien aquelles cases magnífiques amb fonaments de l'avior, en què els amos i els senyors conviurien en estat de gràcia.

]]>