10 En aquests moments difícils, quan se'l qüestiona, suposo que jo dono suport al rei. I només ho suposo perquè no sabria com valorar la seva feina. Quan observes una peça que té una utilitat, pots dir de seguida si fa o no fa allò per al qual està feta. En canvi, el rei no fa res i, esclar, això el blinda. Com jutjar-lo? La seva és una funció decorativa -o simbòlica, si voleu-. Em recorda un gat que tenia. Tota la seva feina era viure a cos de rei. En arribar a casa me'l trobava escarxofat al sofà. Quina vida, pensava. I quina vida la d'en Joan Carles I, és per treure's el barret, perquè no ho tenia fàcil.

]]> Dimarts la borsa espanyola perdia un 3% i la prima de risc creuava la ratlla dels 400 punts. Ahir la situació era descrita amb titulars catastrofistes. Avui, però, amb una mica més de distància, comencem a veure els matisos irònics del drama. I és així que descobrim palplantada al mig de l'escenari la figura allargassada del president espanyol, que sempre ha tingut l'aspecte de majordom.

]]> Era un costum català ben establert que les grans operacions immobiliàries estiguessin justificades per un gran projecte patriòtic. Parlo, per exemple, dels Jocs Olímpics, que van servir per construir el Port Olímpic i el barri de la Vila Olímpica; o del Fòrum de les Cultures, que va servir per urbanitzar la desembocadura del riu Besòs i l'avinguda Diagonal fins al mar. Si de les pedres n'hem fet pans, dels totxos n'hem volgut fer autoestima. Construir el país ha estat una expressió al mateix temps metafòrica i literal. Així va semblar, en un altre àmbit, que el fèrtil teatre català no seria perdurable fins que no s'encarnés en l'edifici espectacular del TNC. O també, des de fa més d'un segle, aquesta tossuderia d'unir pedra i esperit queda il·lustrada en la tenaç construcció del temple de la Sagrada Família. No sabria dir si en altres llocs del món aquesta dèria nostra és tan accentuada, però aquí, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, un camió formigonera ha de ser més que un camió formigonera.

]]> Aquests dies fa fred i fa calor. Observes com es vesteix la gent i entens que les coses no són mai clares. He vist una noia que duia samarreta sense mànigues i mitges. De cintura en amunt buscava l'estiu. De cintura en avall era prudent. Tot és una mica confós i la lectura del diari contribueix a sumar perplexitat. Malgrat l'esforç constant de deixar les coses ben explicades, les coses acaben fent allò que volen. Quan m'assec a escriure l'article procuro explicar una visió coherent. Però l'acabo i m'aixeco i fins la setmana següent no torno a sentir la necessitat d'entendre res. I trobo que això és mentir, veig que volent aclarir les coses les acabo exagerant.

]]> Atrenc d'alba, quan tenim vint anys i la vida adulta tot just s'enceta, quan cal començar a prendre decisions, es troben cara a cara la Llibertat i la Prudència. És un duel a mort. Qui guiarà la nostra vida? ¿Serem valents i ens deixarem dur per la fe en nosaltres mateixos? ¿O serem humils i apostarem sense risc? La Prudència ens aconsella encarar la vida sense fer gaires experiments. La Llibertat ens demana que inventem, que saltem sense mirar si hi ha xarxa. Quan repasso la meva generació, els nascuts entre els 60 i 70, constato que vam deixar-nos guiar massa per la Prudència. I potser ja està bé, però, vist amb perspectiva, si no vam gosar arriscar-nos més va ser perquè en aquell duel algú va fer trampa.

]]> Sembla fet expressament. Resulta que mentre els sindicats espanyols es fan els milhomes i inflen el pit per organitzar una vaga general, a Suïssa els sindicats fan campanya en favor de sis setmanes de vacances i els suïssos, que són gent assenyada i saben que el 88% de les seves empreses tenen menys de deu treballadors, decideixen en referèndum que no, que amb les quatre setmanes de vacances pagades ja passen.

]]> Ara que m'he d'estar d'algunes coses; ara que la crisi i l'edat m'han anat fent perdre costums que semblaven sagrats, com anar al cinema o a sopar amb amics; ara que la vida tendeix dolçament a la simplificació, em sorprèn que encara em faci feliç una cosa com comprar llibres. Just fa una estona, assegut al sol, n'estava llegint un de petit. L'ha escrit un autor que no coneix ningú, el publica una editorial modesta i, a més, no és de narrativa. Difícilment, doncs, el trobareu ressenyat. Té una portada preciosa, un tacte gustós i un text ferm i suggerent que parla de tres personatges que no tenen res a veure mútuament. El primer és Diògenes de Sinope, un filòsof grec peculiar. Un provocador, en diríem avui; una mena de suma d'activista més pallasso. El segon és l'holandès errant, el protagonista de l'òpera de Wagner, condemnat a navegar sol per sempre més, en un vaixell fantasma. I el tercer és... -no ho dic-. El cas és que el llibre ( El gos cosmopolita i dos espècimens més . Raül Garrigasait. Editorial A Contra Vent. 16 euros i mig) m'ha fet sentir una joia especial.

]]> Es compleixen cinquanta anys de l'aparició d'un objecte modest i entranyable, avui ja desaparegut: el casset. Fins no fa gaire encara van sobreviure tenaçment aquells expositors de les benzineres. El vinil ha tornat, els cassettes no, ni se'ls espera. De tant en tant en trobes un i, quan l'agafes, et decep veure que és de goma, que és la funda d'un iPhone. L'efemèride coincideix amb la celebració a Barcelona del Mobile World Congress, que ha vingut a desplegar un grandiós retaule d'electrònica rococó. Recordo quan encara topaves amb algú que t'explicava que passava de tenir mòbil. Avui, meravellats pel que poden fer, ningú no gosa menystenir-los. El més petit dels enginys ens promet poders universals i la xarxa fa realitat un nou jo, inventa un iHumanisme.

]]> En un diari es parla sovint de la mort. A les pàgines d'internacional la mort es despatxa a l'engròs, a desenes o centenars. En l'extrem oposat del diari, a les pàgines de cultura, de la mort d'un personatge significat se'n parla amb reverència i sabó. Entremig hi ha les pàgines de societat, en què la mort se'ns explica de manera més directa i corprenedora. Dic això perquè han coincidit quatre notícies que m'han produït emocions diverses.

]]> La llei ha canviat i tots els assalariats fan càlculs i mediten com els afecta la cosa. I és que la reforma laboral està feta pensant més en la gent ocupada que no en els aturats. La seva prioritat no és crear llocs de treball, sinó fer més productius els que ja existeixen. Aquesta és la realitat. La discussió sobre si la nova llei crearà o destruirà ocupació és absurda, perquè justament en crearà destruint-ne. La seva finalitat és fer que les empreses substitueixin els mals treballadors per altres de bons. És criticable? A qui perjudica que un mal treballador sigui acomiadat? Perjudica el mal treballador, esclar. I a qui beneficia? Beneficia l'empresa, als altres treballadors de la mateixa empresa i també a algú que és a l'atur i que vol demostrar que és un bon treballador.

]]> Amb pocs dies de diferència han mort dos catalans il·lustres: Fabián Estapé i Antoni Tàpies, un economista influent i un pintor extraordinari, i costa imaginar dues personalitats més diverses en la seva projecció pública. Tàpies va ser sempre un personatge críptic. Qui sap si per timidesa, escepticisme, prudència, humilitat, mandra, esnobisme o legítima misantropia, però sembla clar que mai no es va sentir còmode sent el centre d'atenció. No jutjo la seva simpatia. Estapé tampoc no solia ser simpàtic i més aviat actuava amb la impertinència condescendent de qui té la certesa de saber-ho tot. Era el seu personatge i era un plaer escoltar-lo.

]]> És a punt de començar una pel·lícula titulada Rajoy . Aviat sabrem de quina fusta està fet el personatge que trobem cada dia en obrir el diari. L'anterior, un tal Zapatero, va resultar un trampós, i vam quedar tips de números d'aprenent de mag en què tothom veia el truc menys ell.

]]> Tenia previst veure l'última pel·lícula de Clint Eastwood, J. Edgar , que explica la vida de qui, durant cinquanta anys, va dirigir l'FBI i justament l'FBI ha tancat Megaupload i no la podré veure. No recordo cap altre moment en què una agència federal hagi condicionat de manera tan efectiva què faré aquest vespre, abans de dormir. Veure cinema de franc a casa és avui més difícil, però això tampoc no és cap tragèdia.

]]> Embarrancada, ajaguda sobre estribord, tenim una dantesca metàfora d'Europa. Si la història recent dels Estats Units, les seves pors i obsessions, es poden resumir en les imatges corprenedores de la caiguda de les Torres Bessones; si el declivi de l'antiga URSS va tenir aquella icona apocalíptica de Txernòbil, em temo que quan els historiadors publiquin llibres sobre aquest tros d'història europea que ens ha tocat viure, posaran a la portada la foto patètica, gairebé ridícula, del Costa Concordia . Avui Europa és això.

]]> Fa feliç llegir la notícia que el president espanyol enceta mandat fent el contrari d'allò que havia promès: apujar impostos. Ja tenim la primera coincidència entre Rajoy i Zapatero. També va ser un plaer veure el socialista fent allò que jurava que no faria mai. Però, ¿què hi ha darrere d'aquest goig tèrbol que sentim quan un polític es nega a si mateix?

]]> Deixar-ho escrit en un article no és la manera de dir aquestes coses, de dir a qualsevol que llegeixi el diari que, si encara no en té, que faci el pas de tenir un fill. Avui, vigília de Reis, és un bon dia per decidir-ho, per fer-se aquest regal. Pel que sé, un no pot fer-se un regal millor.

]]> Ara tens una estona per llegir aquestes línies. És un temps breu. Les paraules aniran desfilant fins a l'últim punt, com han anat passant els dies del 2011, que ha sumat un paràgraf més en cada una de les nostres biografies. Què hi hem après? Què hi hem perdut? Qui l'ha escrit? El canvi d'any és sempre un moment pertorbador. Els diaris i les teles presenten resums dels fets principals i el món sencer sembla quedar empaquetat per ser desat damunt l'armari. Començarà un any i continuarem llegint el diari pel gust de veure-les venir i veure-les passar de llarg. La vida és un viatge per autopista que no acaba mai. Avancem per una línia de fuga que es perllonga fins a l'horitzó. De tant en tant, però, en els canvis d'any, ens girem i mirem el temps viscut. Llavors observem amb més claredat que hem traçat una trajectòria corba i entenem que no anem enlloc, que estem tornant.

]]> Qualsevol amb una mínima experiència laboral ha passat pel tràngol de plegar. No és agradable. A vegades plegues d'una feina per culpa teva, altres cops no. Però l'orgull sempre queda ferit. En diaris, teles i ràdios, de tant en tant, veiem gent que no pot evitar la temptació de marxar posant-ho tot a parir. Plegar amb un cop de porta és humà però resulta decebedor quan ho veus fer a gent intel·ligent.

]]> "Bon Solstici d'Hivern", m'han desitjat, i l'expressió em fa pensar en el costum que tenen les coses sagrades d'aixecar-se sobre altres coses sagrades. Jerusalem és això. Però l'exemple més recent el trobem a Barcelona, a la plaça Catalunya. El lloc fundacional del moviment dels indignats ha estat profanat per una extensió de gel artificial, instal·lada amb l'objectiu de produir joia gràcies al mecanisme elemental de lliscar. Al Sinaí dels indignats, la canalla hi patina. És un bon contrast. En tinc altres.

]]> Aprofitem les darreres setmanes del 2011 i aviat tornarem a fer una llista de bons propòsits. Sigui quina sigui la situació laboral de cadascú, segur que per Cap d'Any molts bons propòsits tindran a veure amb l'economia. Si en anys anteriors aquests solien implicar una despesa -apuntar-se a un gimnàs, estudiar anglès, treure's el carnet-, enguany ens esforçarem a formular-ne que impliquin menys despesa. Per fer menys dolorós aquest esforç, podem fixar-nos en un parell de qüestions científiques.

]]>