<![CDATA[Ara Andorra - Anna Punsoda]]> 10 <![CDATA[Les lleis de la neocolònia]]>

Assalto l'IES Guissona a la una, quan els púbers són a l'aula i a la sala de professors només hi ha cinc herois ullerosos que corregeixen o posen notes. "És que últimament quan hi ha una baixa tarden deu dies a enviar-nos un substitut i alguns fan guàrdies", m'explica una mestra amb els ulls clavats a un dossier. L'edifici central de l'institut sembla una fàbrica de la DDR. Les parets són d'aquell maó gris amb què es fan les granges, i per si no fos prou han volgut compensar-ho pintant les portes de les aules ara verdes, ara d'un color groc pollet. El s mòduls on fan batxillerat, que estan instal·lats en un costat d'un pati cimentat, tampoc són suites del Palace. L'entorn seria llastimós si no fos per la diligència i la simpatia dels mestres de l'únic centre de secundària que hi ha a la Meca del bistec i del fuet.

]]> <![CDATA[I tant si podem... rabejar-nos-hi]]> Apoc a poc però a un ritme constant els militants d'ICV van arribant a l'Hotel Catalonia Berna. A dos quarts d'onze deuen ser més d'un centenar que xerren animadament en grups petits mentre beuen aigües. Hi ha força xicotets d'aquests que ronden la quarantena. Moltes noies amb vestits de colorets i arracades artesanals i molts nois esprimatxats, barbamecs i amb jersei de ratlles. També hi ha els clàssics professors de filosofia mig calbs amb les mans a les butxaques i amb cara d'eterns preocupats. No hi veig ni globus ni banderes de cap mena, i no és per falta de causes entre els militants.

]]> <![CDATA[Tots som empresaris]]>

Exèrcits d'iPhones saluden el candidat de CiU en una sala emmoquetada del Princesa Sofía. Entre els emprenedors hi veig molts més nois que noies, més Dockers que vestits jaqueta, més joia elegant que ossos del Tous. Hi veig algunes garses perfumades que no saps si tenen trenta o cinquanta anys i alguns panxuts amb armilla i quatre pèls tirats enrere.

]]> <![CDATA[El conseller dels pobres i el locutor que no li cal demanar el vot]]>

Quan entro a l'Ateneu de Sant Boi em sembla que em trasllado virtualment al Tanatori de les Corts: 150 jubilats seuen a l'auditori de l'edifici capcots i silenciosos. Ni senyeres, ni música, ni caramels. Només veig quatre globus a l'escenari i un únic focus de llum per al faristol. Estic a punt de senyar-me i començar a repartir condols quan aterra a l'escenari Josep Llop, un diputat de CiU invident, que gairebé cau i s'obre el cap a les escales. Després de donar les gràcies a la dona del president de l'Ateneu perquè aquest matí ha netejat la sala per a tots nosaltres, Llop dedica deu minuts a presentar els pobles del Baix Llobregat com el paradigma de la integració. Però res, sembla que ser paradigmàtics no motiva gaire els jubilats, que estan a punt de caure en un son col·lectiu fins que s'alça el locutor Justo Molinero i es posen aplaudir com bojos.

]]> <![CDATA[De Sant Vicenç al món i 'olé']]>

A17 km de Barcelona, envoltada d'urbs controlades pels Celestinos Corbacho de torn, hi resisteix la vila republicana, sostenible, catalanista i democristiana de Sant Vicenç dels Horts. El poble que regenta l'alcalde Oriol Junqueras és el somni eròtic de qualsevol catalanista de centre: al consistori el grup del líder d'ERC fa pinya amb CiU i ICV contra el PP i el PSC. La sala de plens és tan petita que només hi cap una taula en forma de c per a l'alcalde i els vint regidors, i algunes cadires de plàstic horribles per als jubilats que deuen assistir regularment als espectacles.

]]> <![CDATA[Perles i gomina contra el president de la Generalitat]]> Captiva, desarmada i un pèl acollonida pel desplegament policial, em planto a les set a la Llotja, l'immens palau de congressos que van construir a Lleida fa un parell d'anys i que és, com tot el que es fa aquí a Ponent, d'inspiració rural. Ja ho saben, aquells tons terrosos i dimensions bàrbares que et fan sentir petit i sol com Lleida a l'hivern, quan vas pels carrers sense trobar-te ni una ànima. Però avui la ciutat sembla una altra. Davant de la Llotja hi trobo cinquanta joves esperant joiosos el president d'Espanya… amb cassoles, xiulets i estelades. " Españoles, Franco ha vuelto" , crida un barbut entre aplaudiments. Després d'un llarg estira-i-arronsa amb els Mossos -que no em deixaven entrar al míting perquè m'havien pres per una separatista- aconsegueixo passar a dins, amb els senyors de bé.

]]> <![CDATA[Herois al servei d'un fantasma]]> Una burgeseta argentina s'enamora d'un activista i els dos fugen cap a l'Havana, l'estiu del 1966, per entrenar-se en guerrilles, unir-se al Che i propagar la Revolució. Realment, si Laura Alcoba s'hagués proposat buscar un argument més gastat per tramar la seva novel·la no l'hauria pogut trobar. Però per sort, Els passatgers de l''Anna C ' (La Magrana / Edhasa) no és cap mistificació revolucionària per a adolescents sinó un reportatge novel·lat basat en la biografia dels pares de l'autora, que ofereix aquell punt emocionant dels casos reals quan són interessants i es narren amb ponderació. Explicant els dos anys de catequesi política i militar que la Soledad i el Manuel van rebre a Cuba, Alcoba presenta la lògia guerrillera. I recuperant els mesos que sa mare va passar a l'Havana esperant que el Manuel tornés dels boscos fet un heroi, recrea com hi funcionaven les fàbriques, els hospitals, la moral sexual i la cultura. Tot plegat amb les arengues de Fidel Castro sonant de fons en una novel·la que té com a punt fort el format narratiu i com a punt feble el discurs pobríssim dels protagonistes.

]]> <![CDATA[El preu de la 'patrie']]>

Deu fer uns set anys que els diaris anaven plens de fotografies de cotxes en flames: els avalots viscuts als suburbis de les grans ciutats franceses, molts dels quals causats per joves nascuts en excolònies africanes de la República Francesa, plantejaven el fracàs de la integració i reactivaven els discursos més racistes. Amb L'art francès de la guerra , Alexis Jenni mira de copsar l'origen d'aquests nous conflictes posant en dansa dos francesos de generacions diferents: Victorien Salagnon, un vell militar que va combatre a la Resistència i a les guerres colonials d'Indoxina i d'Algèria, i un noi de trenta anys de classe mitjana, benintencionat, progressista i per descomptat antimilitarista, que creu que no té res a veure amb la vella França, bruta de sang. Mitjançant les llargues converses que mantindran a Lió i que ens narrarà el personatge jove, Alexis Jenni prova de demostrar que la història no fa salts, sinó que és racional i que ambdós francesos, en aparença de tarannà antagònic, són bàsicament diferents per les circumstàncies viscudes.

]]> <![CDATA[Amor sàdic a Terra Santa]]>

A La caixa negra, 40 cartes es creuen entre un pis rònec de Jerusalem i un despatx de la Universitat de Chicago: al primer hi viu Ilana Sommo i a l'altre hi treballa el professor Gideon, el seu exmarit i un reputat politòleg. Per descongestionar la novel·la d'aquesta correspondència, Amos Oz (Jerusalem, 1939) hi incorpora altres cartes entre familiars, els telegrames entre Gideon i els seus advocats, informes sobre el segon marit de la Ilana encarregats pel professor i alguns apunts de la seva llibreta.

]]> <![CDATA[Enamorar-se i altres ridiculeses]]> Declamen Pablo Neruda al llit, juguen a endevinar les formes dels núvols i tenen per refugi secret una roca vora el mar: els amants de Cada dia, cada hora fan tot el que han de fer els púbers enamorats dels manuals, amb la diferència que a ells la conya se'ls allarga fins passada la cinquantena. A la seva primera novel·la Natasa Dragnic ens ven el melodrama de dues "ànimes bessones" que van haver-se d'acomiadar en acabar l'escola bressol, que van passar quinze anys sense saber res l'un de l'altre però intuint que s'esperaven i que un vespre van coincidir a París, on van "estimar-se" -"Els cossos enganxats. Suats. Cansats. Famolencs. Insaciables"- i on van començar un vals pesadíssim d'apropaments i separacions.

]]> <![CDATA[Un miracle anomenat 'tradició']]> Jaume Vallcorba troba previsible que Catalunya donés un Verdaguer com França va donar un Mistral, però se sorprèn que la tradició romanticota del XIX no acabés amb Maragall i que, tot d'una, es fes el miracle dels noucentistes, que haurien apropat la cultura provinciana a Europa en topar-se amb un Prat de la Riba comprensiu. El nostre editor sap molt bé que en la història de la literatura i del pensament no hi ha mai tots d'una ; que no hi ha Curiositat sense Estudis Universitaris Catalans. Sap que Prat no va comprendre els intel·lectuals sinó que va establir-hi una simbiosi total, perquè de fet fins al 36 la cultura va ser el camp en què la política catalana va tenir la corda més llarga: ens va costar molt mancomunar les diputacions però en canvi la Bernat Metge, la Llibreria Catalònia o la Revista de Catalunya van tirar endavant en temps de Primo de Rivera.

]]> <![CDATA[Quan un mas s'ensorra]]> Sempre que parlem de qui ja no hi és i a qui encara estimem, tots tirem d'idealització i de sensibleria: per això vaig començar amb recel Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya . Però segurament perquè els autors saben bé que la vida en aquells terrers no era idíl·lica, els trenta relats publicats a Edicions Sidillà són una mescla original i gens afectada de geografia literària, històries anònimes i antropologia catalana. I entengui's catalana com un deix del caràcter, com un cert aire de família, per això l'obra col·lectiva inclou pobles de la Catalunya Nord i de la Franja, perquè la divisió territorial no és ben bé una ciència exacta; com també inclou barris arrasats de Barcelona, perquè la destrucció no és rural ni urbana sinó la crossa més gastada de les civilitzacions.

]]> <![CDATA['El que cal dir']]> E l que cal dir no és cap prèdica de sant Vicenç Ferrer sinó l'últim poema de Günter Grass, en el qual critica el dret d'Israel a atacar objectius militars de l'Iran per suposar que aquest país fabrica la bomba atòmica. És normal que rebre un Nobel et permeti creure't amb autoritat per parlar de tot i més, però potser no ho és que la premsa li cedeixi tribunes per sermonejar-nos líricament sobre aquests temes. No voldria qüestionar la sagrada llicència creativa però diria que la nuclearització de l'Iran no és el millor motiu per barrejar-hi sentiments ni per resoldre-hi fantasmes del passat, que una cosa és rimar sobre l'aimia i l'altra sobre la bomba nuclear.

]]> <![CDATA[L'ombra de Vidal-Quadras]]> En saber-se que el vicepresident del consell de govern de la CCMA seria el popular Armand Querol el galliner catalanista va esvalotar-se. I amb raó, primera perquè el nombre de consellers s'ha reduït de dotze a sis, i Querol, que s'autodefineix com a 'vidalquadrista', hi tindrà força importància. I després perquè CiU, repartint-se el consell només amb el PSC i el PP, tornarà a ser l'únic cerber nacionalista dels nostres mitjans públics com a l'inici del pujolisme.

]]> <![CDATA[No som independents]]> Fatigat de patriotismes, el Bernat Dedéu ens suplicava des del diari Avui que durant uns dies abandonéssim l'estelada. Segons el filòsof, si ignorem les botes d'Espanya descobrirem que ja som independents perquè tenim una bona cultura que ens aguanta, encara que el poble prefereixi no veure-ho perquè li sigui més fàcil bramar en assemblees i manifestacions.

]]> <![CDATA[Mamar en jardins noucentistes]]> Denunciar les turoperadores que promoguin la festa marrana i multar els hotelers que entaforin massa bàrbars a les habitacions: aquestes són les noves mesures de la Generalitat per eradicar el turisme de borratxera, dos pedaços que el bon català agraeix mentre es pregunta un any més per l'origen del problema.

]]> <![CDATA[Pitrams d'escuma]]> Ara fa un any que uns quants pares van vendre's les filles a la revista Vogue perquè les fotografiessin anunciant roba cara: tenien set anys i apareixien entre llençols de seda, amb les boques entreobertes, uns talons de pam i pintades com bagasses. Arran de l'esvalot que va causar aquella campanya publicitària, el govern de Sarkozy va comprometre's a frenar això que en diuen la hipersexualització de la infància. I finalment ens arriba l'informe del govern francès per mirar d'aturar-la, però arriba dos mesos abans de les eleccions presidencials, o sigui que quedarà aparcat, i arriba carregat de mesures absolutament desiguals. Perquè una cosa és prohibir els concursos de bellesa per a menors de setze anys -una mesura amb força suport popular- i l'altra és ressuscitar l'uniforme obligatori a la primària. Òbviament l'uniforme obrirà una disputatio infinita amb els socialistes i deixarà per resoldre problemes immediats, com que una empresa comercialitzi sostenidors amb pitram d'escuma per a nenes de set a deu anys i que s'hagin de mobilitzar les famílies perquè no hi ha cap normativa de l'administració que ho reguli.

]]> <![CDATA[Aquell partit de missaires]]> Si la Guerra Civil hagués estat una guerra entre dretes i esquerres, a Manuel Carrasco i Formiguera no l'haurien pelat. De fet, el dominic Antonio Carrión informava en un butlletí de propaganda franquista que d'acord, que Carrasco havia estat un catòlic exemplar, però que en morir havia cridat "Visca Catalunya lliure!" i que això ja demostrava que l'havien afusellat fonamentadament. És clar que a part d'aquesta prova a posteriori en tenien més, com que l'havien empresonat el 1923 per fotre's de l'exèrcit espanyol o que havia defensat la integritat de l'Estatut de Núria a les Corts, primer des d'Acció Catalana i després des d'Unió Democràtica de Catalunya. Per això abans que catòlic, per a ells Carrasco era un separatista català.

]]> <![CDATA[València: èpica, tragèdia, raons]]> És greu que s'escanyi l'ensenyament públic obligatori valencià i és una vergonya que es faci mentre tinguin al Govern més corruptes que polítics. Però no fotem: l'Espanya d'avui no és la de Companys ni la de Puig Antich, com es repeteix a les xarxes socials. De fet, tantes tesis i novel·les i pel·lícules sobre la guerra i la postguerra haurien d'ajudar-nos a distingir on som amb uns esquemes un pèl més elaborats. A intuir, per exemple, per què a les últimes autonòmiques valencianes uns imputats van arrasar amb 1.211.112 vots i Compromís només va treure'n 176.213. O per què la seva oposició socialista és més inútil que la d'Itàlia. O per què al País Valencià i a les Illes la dreta és més dreta i l'esquerra més esquerra que al Principat, on la qüestió nacional ens aglutina més al centre.

]]> <![CDATA[El ball del president]]> Tenim els patriotes d'ERC i d'ICV sulfurats perquè el president Mas treu pit nacionalista al FAZ i a Le Monde mentre CiU aprova els pressupostos de la Generalitat amb l'abstenció del PP. Bé, els últims anys aquests diaris només havien esmentat la tal Catalunya per la prohibició dels braus, els gols del Barça i el 10-J, destacant que l'aleshores president Montilla no volia unir-se a l'eslògan separatista d'Òmnium. O sigui que vist el paisatge, que Mas hi parli de l'asfíxia fiscal catalana i de la urgència per confederar-se amb Espanya deu ser un progrés.

]]>