La gran novetat de la riuada històrica que va desbordar ahir els carrers de Barcelona no va ser la xifra monumental de manifestants, ni tan sols l'increïble ventall d'edats i classes socials que s'hi van veure. La sorpresa va ser la concreció absoluta de les reivindicacions que s'hi van sentir. Els intents d'aigualir el missatge que havien presidit les hores prèvies a la manifestació, les manipulacions d'última hora per intentar sembrar confusió, van passar ahir a millor vida. L'11 de setembre del 2012 és el dia solemne en què aquest país va deixar de ser ambigu. S'han acabat els subterfugis, les excuses i les mitges veritats i els qui han jugat fins a última hora al joc caducat de la puta i la Ramoneta avui ja no poden sortir a la foto. Una massa impressionant de centenars de milers de persones va emetre ahir un missatge tan nítid que es pot resumir en una sola paraula: independència. És cert, no va ser un missatge vinculant i ahir ningú no va anar a les urnes. Però els partits polítics ja no poden fer com aquell 10 de juliol en què van amagar el cap sota l'ala i es van presentar a les següents eleccions amb un gran i anacrònic "Ara no toca". L'11-S ha posat uns deures molt clars, que diuen així: el model actual està esgotat, i facin el favor de tenir en compte en el programa electoral de les properes i imminents eleccions un full de ruta que sigui fidel al que ahir vam demanar.

La manifestació de l'11-S és ja un èxit rotund abans de celebrar-se. Més enllà dels centenars de milers de persones que de ben segur que ompliran els carrers de Barcelona dimarts vinent, l'autèntic triomf ha estat condicionar totalment la política catalana actual. Abans de celebrar-se, l'11-S ja és molt més que una manifestació: és el mirall on es reflecteixen les contradiccions, pors i tensions dels partits majoritaris de Catalunya. No és cap casualitat que la tallada de caps al PSC s'hagi produït a una setmana escassa de l'11-S, perquè la direcció sabia molt bé fins a quin punt la manifestació l'interpel·la, l'incomoda i li fa passar el tràngol d'haver de tornar a acampar explícitament en aquest desert inhòspit que hi ha entre el sobiranisme creixent del poble català i l'unionisme de Ferraz.

Els iogurts desnatats són aparentment impecables. Tenen el mateix gust que l'original, desprenen una olor semblant, tenen un color idèntic i omplen la panxa. Amb el temps, un pot arribar a oblidar que entre el natural i el desnatat hi ha, de fet, un abisme, tant, que són, de fet, dos iogurts totalment diferents, que no tenen res a veure l'un amb l'altre.

El més fascinant de qualsevol Barça-Madrid és que obliga tots dos equips a deixar les ambigüitats i posar les cartes sobre la taula. El partit estrany i esquizofrènic de dimecres passat deixa lloc a la interpretació lliure i serà un terreny adobat tant per als pessimistes recalcitrants com per als optimistes més irreductibles. Trïi el seu grup preferit i vagi directament a alimentar les seves altes o baixes passions.

Un any més el Barça va tornar a flirtejar amb la tragèdia al Reyno de Navarra. Fins que va aparèixer el de sempre, de nom Leo Messi. Dos gols que serveixen per guanyar tres punts però no per amagar el joc preocupant del Barça, que va recordar perillosament l'equip que l'any passat va deixar escapar la Lliga aquí mateix, a Pamplona.

Molt aviat es compliran vint anys d'aquell moment dramàtic en què l'arquer Antonio Rebollo es disposava a tensar l'arc en què anaven dipositades totes les nostres il·lusions. En el moment en què la fletxa va passar per sobre del peveter i es va encendre la flama, molts vam veure com la nostra immensa felicitat quedava superada fins i tot per un sentiment de sorpresa: era la primera vegada a la vida que ens sortia alguna cosa bé de veritat. Era el nostre primer examen internacional, que a sobre vam aprovar amb matrícula d'honor. Tot va sortir tan rodó que les ciutats que han organitzat posteriorment els Jocs han anat a remolc de Barcelona i amb prou feines han pogut superar res del que aquí es va aconseguir. Per entendre aquell èxit, que va executar un gran equip capitanejat per Josep Miquel Abad i milers de voluntaris entregats, cal remuntar-se molt enrere. De fet, aquell triomf esclatant va ser possible gràcies al somni d'un sol home: Pasqual Maragall. Ell va ser el primer alcalde a voler els Jocs Olímpics no com una finalitat sinó tan sols com una excusa per catapultar Barcelona al cim del món. En el somni d'aquell alcalde hi havia la reinvenció d'una ciutat i el naixement d'un entusiasme imparable. Els barcelonins vam descobrir Barcelona, en una revelació col·lectiva segurament irrepetible: la ciutat es va descentralitzar, es va posar guapa i es va reinventar culminant una de les transformacions urbanístiques més espectaculars de la història recent d'Europa. De tots els invents de Maragall, el més imponent, i el que quedarà per sempre, va ser el del mar: de sobte vam descobrir que teníem platja, passeig marítim i fins i tot horitzó! Aquella Barcelona brillant, nova i optimista, que va néixer gràcies a una ment meravellosa, és la que encara ara vénen a buscar els milions de turistes que l'han convertit en una icona mundial de la bona vida. Aquests alemanys, francesos i americans que tanta nosa fan a alguns i que per cert salven la nostra economia, vénen cada setmana a Barcelona per continuar el somni que un dia va tenir Maragall.

Apartir d'avui no hi ha berenar. Això diu la circular que ahir es va enviar a totes les presons catalanes des de la direcció general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya. El departament justificava aquestes mesures per aconseguir, en nom de la crisi, un "ajust pressupostari". La mesura ve acompanyada d'una altra sorpresa: es restringeixen els àpats extraordinaris de Nadal i Cap d'Any en totes les presons. No se sap quina és la ment brillant que va tenir aquest atac de creativitat retalladora, ni s'ha fet pública la quantitat exacta que s'estalviarà, però suposant que els 10.513 presos que hi havia a Catalunya segons l'últim cens berenessin cada dia a l'improbable preu d'un euro per barba, al cap de l'any això suposaria 3.837.245 euros, que és la xifra que el geni de torn hauria decidit estalviar-se. No cal ni tan sols el sofisticat procediment de posar-se en la pell de l'altre per entendre quines són les conseqüències de suprimir el berenar en una presó: com es deu allargar el dia, que lenta que deu ser la pena, com deia el poema de Gabriel Ferrater, per les hores que se'n van.

Temps era temps, el dimarts era un dia màgic. A primera hora del matí, posàvem la ràdio amb l'esperança que no fallés a la cita ineludible, i així va ser que gràcies a l'Antoni Bassas i als seus esplèndids escuders Pere Portabella i Lluís Foix, la veu inconfusible i gastada de Francesc Sanuy s'elevava amb tota la seva potència per començar un d'aquells meravellosos circumloquis, ple de parèntesis, sorpreses i acotacions al marge, que van ser de fet l'única medecina efectiva que ens podíem autorecetar per sobreviure a les tenebres de l'aznarisme. Després va passar el que ja sap tothom i és profecia, i aquella tertúlia se la va endur el vent polític i financer de l'època. La veu de Sanuy ha estat deliberadament silenciada, fins al punt que ja només el poden gaudir amb regularitat els amics que no falten mai al petit reservat del Restaurant Lázaro, al carrer Aribau, on encara se'l sent de fons, com una banda sonora nostàlgica, acompanyat de la prodigiosa amanida de llenties de la Fina.

Vols que la selecció espanyola guanyi o perdi? Provin de fer aquesta senzilla pregunta al seu entorn i veuran quina varietat de respostes, quina complexitat de reaccions, quin reguitzell de contradiccions. Els dos extrems ja els coneixem: els que volen que guanyi com sigui i els que volem que perdi sempre, que, per cert, tenim des de fa temps la sensació d'estar en franca minoria. Però els extrems no solen ser significatius. A Catalunya una majoria central i silenciosa expressa en públic i sobretot en privat respostes diferents i contradictòries a aquest dilema segons qui sigui l'interlocutor o la situació. Hi ha gent que tem confessar que vol que perdi, per por a passar per massa independentista davant de segons qui. Hi ha també la recança contrària, que és la de manifestar-se a favor de la roja , per por a passar per un unionista radical o un simpatitzant del PP. Però el millor de tots, i també el més habitual, és el que no sap què vol i canvia de parer dins del mateix partit i fins i tot dins d'una mateixa jugada: si marca Iniesta, se n'alegra, però quan veu la reacció dels locutors, es penedeix de la seva alegria inicial, que es transforma en ira, i viceversa. Tot plegat és d'una esquizofrènia sense precedents, que provoca situacions hilarants i impossibles d'explicar en qualsevol altre indret del món. No provin de raonar això a un francès o a un italià, és massa llarg i complicat. Tot això passa, cal dir-ho, en un moment en què la selecció ha millorat la seva imatge, gràcies bàsicament als jugadors i al sistema de joc que li ha regalat el Barça, i ha dissimulat una mica l'estampa patètica de Manolo el del Bombo. No es pot oblidar que la selecció espanyola de futbol, abans de dir-se la roja , era molt menys que una selecció, incapaç de competir amb el Barça i el Madrid, i estigmatitzada per la seva pròpia cutreria . Amb el sentiment de rebuig que persisteix potser hi té a veure que perviu encara ara, i dubtem que se'n vagi mai, una part d'aquella caspa, que recorda temps predemocràtics: com s'explica, si no, que Alemanya o Holanda visitessin Auschwitz abans d'aquesta Eurocopa i no ho fes Espanya, un país que en aquell moment col·laborava amb el règim nazi? Per molt que Xavi o Piqué hagin blanquejat amb el seu joc meravellós aquella antiga patxanga , a alguns ens costa molt empassar-nos tot el que representa i que ens ho passin per la cara d'aquesta manera tan espanyola, que consisteix, com va passar a la Transició, a fer veure que aquí no ha passat res. Perquè canviéssim d'opinió caldria algun gest més enllà d'apropiar-se del nostre sistema de joc: una visita a Auschwitz, un perdó, un recordatori o, simplement, que ens deixin tenir la nostra selecció. Algun senyal de país civilitzat, que, per cert, ja podem esperar asseguts.

El pitjor de la crisi financera no són els crèdits que no ens donen, sinó la confiança que ens han fet perdre. En aquest matrimoni tan antic entre el banc i els seus clients s'ha trencat alguna cosa molt profunda que no serà fàcil de restaurar. Pot ser que sigui perquè els bancs, més que unes oficines, són en aquests moments un símbol de la desfeta moral de tot un sistema. Pot ser perquè un dia ens vam despertar i el conte romàntic de les nostres caixes d'estalvis s'havia evaporat : de sobte apareixia l'antipàtic sufix bank al seu nom. Pot ser perquè no ens hem acabat de creure mai que tots aquests milers de milions de beneficis anunciats en impol·lutes juntes d'accionistes servissin per a alguna cosa més que per engreixar la butxaca d'una minoria. Pot ser simplement perquè enmig de la voràgine vam deixar de ser els seus clients per passar a ser els seus instruments. O potser és simplement perquè la grotesca imatge de Botín en bermudes i samarreta vermella ens arribava el mateix dia que ell, defensor a ultrança d'això que s'anomena mercat lliure, demanava a la UE que injectés 40.000 milions als bancs, és a dir, que una vegada més se socialitzessin les pèrdues.

Els grans debats comencen a vegades als llocs més petits. Abans que esclatés la polèmica, en una més que curiosa sessió del ple de l'Ajuntament de Barcelona de divendres passat, es va produir una d'aquelles situacions que sintetitzen a la perfecció què ens està passant. Ricard Gomà, d'ICV, va presentar una proposició que demanava que es cobrés l'impost de béns immobles (IBI) a l'Església catòlica i a la resta de confessions que tenen propietats immobiliàries. Segurament la proposició d'ICV no tenia intenció de prosperar sinó de recordar-nos a tots un fet realment extraordinari, un d'aquells privilegis vergonyosos que semblaria mentida si no fos perquè és veritat: l'Església manté l'exempció feudal de no pagar impostos pels seus edificis.

El cercle es tanca a la perfecció. L'era Guardiola es va acabar ahir tal com va començar, amb un partit resolt amb una eficàcia insultant i una imatge impecable. Com als vells temps, el Barça va deixar el partit liquidat en pocs minuts, amb una contundència i una facilitat que feia molts mesos que no vèiem: als 29 segons Messi va estar a punt de marcar després d'una conducció típica de la casa i l'Athletic ja no es va poder treure la por del cos.