Una realitat. Moltes vides amb experiències similars, parelles que van viure recordant la cançó de Joan Manuel Serrat Paraules d'amor i que van veure truncades les seves il·lusions i esperances per una dictadura cruel, encara que ara alguns historiadors pretenguin suavitzar-la. David Escamilla, inquiet activista cultural, escriptor i periodista, ha volgut dibuixar els protagonistes d'aquella cançó, que, de fet, representen el conjunt de la societat catalana al llarg dels últims 42 anys, des del 1967, quan Serrat feia el seu primer concert al Palau de la Música, fins al 2009. Una època que ara, en el context de la greu crisi econòmica que patim, s'està idealitzant perquè va comportar una gran transformació social i econòmica.

La satisfacció s'aconsegueix quan un està convençut que la feina feta té un valor, més enllà dels guanys econòmics obtinguts. Quan l'esforç emprat es valora i el producte que s'ofereix acaba guanyant la confiança del client. El sociòleg Richard Sennett, autor de llibres com El artesano o La corrosión del carácter , intenta demostrar, i és molt eficaç amb els seus arguments, que la prosperitat que ha generat l'economia occidental no produeix, en canvi, una gran satisfacció a causa de les feines precàries i de l'abús dels contractes temporals. L'empresari Jordi Gallés (Barcelona, 1972) ho sap molt bé, perquè ell, la tercera generació al capdavant d'Europastry, ha aconseguit la fórmula de l'èxit si fem cas a Sennett. Gallés se segueix considerant "un forner", un artesà, que fa el pa de tota la vida per als seus clients, i que inverteix -i aquí apareix l'empresari conscient dels nous temps- fins a 10 milions d'euros cada any en innovació.

Les frases fetes i els tòpics són sempre una sortida fàcil. Són efectives, però calen més explicacions. El Banc Central Europeu, que dirigeix l'italià Mario Draghi, no ha defugit els seus compromisos i intenta resoldre la greu crisi del deute de països com Espanya. Però el BCE no vol, ni pot, per ara, sortir de la camisa de força en què està empresonat: el seu objectiu segueix sent controlar la inflació. I és que, i ara ve la idea que es repeteix contínuament, el BCE es va dissenyar seguint les indicacions d'Alemanya i ja sabem que els alemanys no volen ni pensar en una inflació desbocada, que desperta tots els seus fantasmes del passat.

Avui dilluns és el dia. Geir Haarde (Reykjavík, 1951), exprimer ministre islandès entre el 2006 i el 2009, coneixerà avui la decisió d'un tribunal especial sobre delictes públics creat el 1905, però que mai fins ara no s'havia utilitzat. El Parlament islandès va aprovar el 2010 obrir un procés contra Haarde a través d'aquest tribunal per negligència en la seva gestió i per no haver fet "prou" per evitar la crisi financera que va acabar ensorrant el país.

Els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, temen des de l'inici de les mobilitzacions en contra de la reforma laboral, que va derivar en la vaga general del 29 de març, perdre el seu paper d'interlocutors socials. Amb la majoria absoluta del PP, i forçat contínuament pels mercats, que no tenen la seguretat que Espanya pugui sortir-se'n sense necessitar l'ajuda dels seus socis europeus, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no sembla que pugui ni vulgui escoltar els sindicats. Però UGT i CCOO ofereixen ara un gran consens social i polític que permeti la reactivació econòmica.

Els responsables de les entitats financeres fan càlculs i defineixen les seves estratègies. Tenen informació. Des de l'executiu fins al director d'oficina. Saben com estan evolucionant els seus clients, com pateixen la greu crisi econòmica i en què estan reduint despesa. I el que facin en els pròxims mesos tindrà importants conseqüències per al conjunt de l'estat espanyol. Fonts financeres indiquen que es pot dibuixar una gran línia divisòria entre zones geogràfiques que mantinguin el seu potencial de creixement, que tinguin futur, més enllà de la conjuntura i de la crisi del deute i les que difícilment podran sobreviure si les inversions públiques desapareixen per complet.

L'anècdota és molt il·lustrativa de la mentalitat alemanya, de les seves pors i del que Alemanya espera d'Europa. Jean Pisani-Ferry, director del think tank europeu Bruegel, veu necessari escriure el llibre El despertar de los demonios (Antoni Bosch Editor) després d'inaugurar l'assemblea anual del Frankreich-Zentrum de la Universitat de Friburg el desembre del 2011. Però ens situem al juliol, sis mesos abans. Els organitzadors volen saber què dirà Pisani-Ferry, li comuniquen el que n'esperen. Volen saber quina és la "veritable qüestió" ( wirkliche Frage ), seguint aquell esperit tan alemany, gairebé metafísic, que tan bé explica el biògraf de Heidegger, Rüdiger Safranski.

El sentit comú i la lògica econòmica donarien la raó al president del govern espanyol, Mariano Rajoy. En una situació de recessió econòmica, complir l'exigència de la Comissió Europea de reduir el dèficit del 8,5% -tancat el 2011- al 4,4% el 2012 comportaria un esforç titànic que la societat espanyola no podria tolerar. Rajoy havia donat senyals que no compliria amb el pacte al qual va arribar l'anterior govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero amb la Comissió Europea i que compromet Espanya, al marge del partit que sigui al govern. El ministre d'Economia del govern espanyol, Luis de Guindos, ha estat setmanes difonen un doble missatge que explica ara la decisió de Rajoy de fixar el 5,8% de dèficit per al 2012: Espanya està fent reformes severes, com la reforma laboral, que seria "extremadament agressiva" (com va anunciar a Brussel·les dies abans de la seva aprovació), i la situació econòmica ha canviat molt i exigeix canvis.