10 La Clara puja a l'ascensor amb el dinar dins d'una bossa. Amanida de pollastre i una poma. Només que perdi un parell o tres de quilets d'aquí a l'estiu ja estarà contenta. Quan les portes es tanquen, prem amb força els dits que subjecten les nanses fins que se li posen ben blancs. És la tensió. L'ansietat. La gana. Ha passat tot el matí amb un cafè amb llet i una torrada. A aquestes hores es menjaria un bou amb banyes. Serra els llavis i s'imagina l'interior del tàper: només misèria. Hauria d'haver agafat alguna altra cosa de postres, un iogurt, un flam... No li arribarà ni a la primera dent. Ja es veu tota la tarda mastegant el llapis, com si estigués boja. I el més penós de tot aquest esforç és que el seu home, míster mitxelins, se n'enfot a la cara dia sí dia també. I si ella s'emprenya, perquè n'hi ha per emprenyar-se, ell encara ho espatlla més i li deixa anar que no cal que pateixi, que ja li agrada tal com està, que si fer règim vol dir estar de mala llet tot el punyetero dia s'ho pot ben estalviar. I el seu amant igual. O pitjor. Aquest diu que si s'aprima perd les formes i que a ell li agraden molt les seves formes. Cavernícola dels nassos…

]]> El marit de la Laura entra a l'ascensor sense deixar de xerrar. "I aquí no s'acaba. Ahir al vespre, va i em diu: «Hem de parlar»". "Hòstiaaa". "Això és el que jo vaig pensar. Hòstiaaa, ja l'hem cagat. Vaig intentar canviar de tema. Recordar-li l'arròs que hem de fer amb els seus pares aquest cap de setmana, que s'ha d'anar a comprar, etcètera, però res, aquest cop no va funcionar. La senyora volia parlar". "El diàleg a la parella és el pitjor que hi ha". "No cal que m'ho juris, però ja coneixes la Laura, quan se li fica una cosa al cap no l'hi treus ni dient-li que s'ha aprimat. Total, que la molt punyetera va i em deixa anar: «Josep, ¿creus que tu i jo som feliços?»" "No fotis que et va dir això". "Tal qual, i jo ja me la veia a sobre: pensió, pis de lloguer, nanos cada quinze dies, apunta't a una web d'aquestes de singles , vés a ballar salsa, a fer la ruta dels càtars, i tot per acabar tirant-te una paia que fa tres mesos no l'hauries tocat ni amb el pal de l'escombra. En dos segons em va passar per davant el panorama sencer". "¿I com te'n vas sortir?" "Amb astúcia, company. Li vaig dir, amb tota la contundència que vaig ser capaç, que no, que no érem feliços, que com a parella estàvem caient en picat en mans de la rutina, de la grisor més mediocre, del qui dia passa any empeny, sense al·licients, sense emocions, sense perspectives, que no entenia com el nostre matrimoni podia haver arribat a aquest estat tan deplorable i que l'única raó que trobava per explicar el fet que encara continuéssim junts era... txa-txaaan... que ens estimàvem, que ens estimàvem tant que això ens feia suportar la monotonia en què vivíem i ens feia tenir l'esperança certa que només seria una etapa, un capítol, i que aviat remuntaríem, perquè el que era evident és que si ni aquesta mala època ens havia destruït, això volia dir que no podíem viure l'un sense l'altre". "Collons, és genial". "I després d'aquest bonic discurs vam fer un clau que des de l'estiu passat a Segur de Calafell que no n'havíem fet un d'igual". "Nano, ets el meu ídol". "Gràcies, pots aplaudir".

]]> La Núria puja a l'ascensor. És hora de baixar les escombraries. Darrerament, quan fa això, li ve al cap un record de Buenos Aires. Ja fa uns quants anys va fer-hi un viatge amb el seu home, que havia estrenat allà una obra de teatre. Era l'època del corralito . El govern argentí havia bloquejat els estalvis de tothom per evitar el col·lapse del sistema bancari i la paritat peso-dòlar els estava portant a un carreró sense sortida. No era senzill entendre com un país amb uns recursos immensos, amb una població preparada i emprenedora, havia arribat a aquell atzucac. Els argentins en culpaven els seus polítics, però no només, en culpaven també la cobdícia generalitzada. De fet, quan la Núria i el seu home van arribar a l'aeroport, un parell de dies abans, els havia rebut una pancarta que deia " Españoles ladrones ". Aerolíneas Argentinas havia caigut a mans de capital espanyol, que l'estava desmantellant i acomiadava gran part de la plantilla.

]]> Dues dones pugen a l'ascensor. L'una està embarassada, l'altra no. Segons ens ha il·luminat l'Alberto Ruiz-Gallardón, la primera és una dona autèntica perquè ha pogut exercir lliurement el seu dret a la maternitat. L'altra, no. O no encara. La seva autenticitat està en dubte, en quarantena, no es pot afirmar amb rotunditat que sigui una dona de debò, de veres, amb tots els ets i uts. "De quan estàs?", li demana l'eixorca a la fèrtil. "De sis mesos. És el primer. Tens fills, tu?" "Ui, no, jo no tinc ni nòvio". Ja ho tenim aquí. La típica excusa. Això, amics meus, no és decidir en llibertat, això és utilizar un subterfugi, perquè ja em diràs tu si li costaria gens a una mossa ben plantada com aquesta trobar un manso que se la fes els dies adequats. Nou de cada deu dentistes entrevistats s'oferirien com a voluntaris, això segur. "A mi em va costar decidir-me, no et pensis", replica la fructífera. Li va costar, d'acord, però ho va fer, i així ens ha demostrat a tots que la seva maquinària va a l'hora, que és una dona legítima, certificada, de pota negra. De l'erma no ho podem pas afirmar, perquè un artefacte, biològic o no, no pot rebre el segell de qualitat fins que no es posa a prova. Aquí no s'hi valen actes de fe. L'única evidència que una dona ha decidit en llibertat sobre la seva maternitat és l'embaràs. I portat fins al final, eh, fins que la criatura tregui el cap per l'entrecuix. Perquè, desenganyem-nos, l'avortament no és altra cosa que la demostració definitiva de la manca de llibertat a l'hora de decidir. Quina dona autèntica, certa, vertadera, pot triar perdre una criatura? Això no és exercir cap dret, això és una desgràcia i qui tria una desgràcia és evident que no ho fa en llibertat. "Que et vagi tot molt bé", s'acomiada la borda mentre abandona l'ascensor. Pobra noia… Bé, conservem l'esperança que allò del rellotge biològic funcioni també amb ella i se li pugui concedir algun dia l'Estatut de Dona Autèntica, expedit pel ministeri de Justícia, naturalment, que per a això hi és. No tenim cap dubte que, si el jorn arriba, el rebrà amb orgull.

]]> El Lluís puja a l'ascensor. Mai hauria pensat, fa només tres mesos, que es veuria així al mirall, vestit d'esport i amb els mugrons impregnats de vaselina. Fa només tres mesos es va quedar sense feina. La seva empresa va fer un ERO i li va tocar. A ell i a quaranta-sis més. L'endemà de plegar, sense rumb, amb una sensació de buidor angoixant, va passejar tot un matí pel carrer. Havia de fer alguna cosa. No només buscar una altra feina, que també, sinó alguna cosa més. Llavors, no sap ben bé d'on, li va venir al cap la idea. Quan li va dir a la seva dona, ella se'l va mirar una llarga estona, valorant quina era la millor resposta davant d'aquella bestiesa. Finalment, només va dir: "Hauré de fer-te un menjar especial, no?" El Lluís li va agafar les mans i va pensar, un cop més, que havia fet molta sort amb ella. No tenia gaire temps per preparar-se, però es va informar per internet i va iniciar un programa d'entrenament que li prometia poder acabar.

]]> L'aficionat del Barça puja a l'ascensor. Només aquí, en la solitud de la cabina, permet als seus pensaments que gosin plantejar una minúscula escletxa de vacil·lació cap a la figura d'en Pep. Perquè ell l'admira, indiscutiblement. L'ha fet gaudir del futbol com mai a la seva vida. Sap que aquest joc de tiralínies, aquest futbol xarxa, net, aquest Barça 2.0, neix només de la seva convicció. Se sent legítimament orgullós quan el sent a les rodes de premsa, amb tants idiomes, sempre amb paraules respectuoses. L'estima, en una paraula, de la mateixa manera que l'estima tothom. I l'hi han demostrat per activa i per passiva, donant-li medalles i medallons... Llavors, per què, es pregunta, ens fa gruar tant. No creu que sigui per diners. Segur que la directiva li ofereix l'oro i el moro. Potser desitja nous reptes més enllà i no sap com dir-ho. O qui sap si, llest com és, endevina el futur i albira que tard o d'hora aquest idil·li amb el món sencer iniciarà el seu declivi, i es vol sentir lliure per fer la bossa i dir adéu lleuger d'equipatge. Qui ho sap. Sigui quina sigui la raó, ara, en la solitud de la cabina, s'adona que comença a estar tip de sentir a tothom pregant-li que es quedi, des de la plantilla sencera, un a un, fins a tots els articulistes i opinadors, passant per la grada completa.

]]> Ananda Marchildon puja a l'ascensor. És una model neerlandesa. Va guanyar el premi Holland Next Top Model del 2008. Després, però, les agències Elite i Mastermodel li van retirar el guardó perquè les normes indicaven que els malucs no podien fer més de 90 centímetres de rotllana. Medicions posteriors van mostrar que havia arribat als 94. L'Ananda va denunciar els convocants al·legant que en rebre la concessió el seu perímetre ja era de 92 centímetres i, per tant, superava el límit. Si llavors no la van excloure, després tampoc no ho podien fer. El jutge li ha donat la raó.

]]> L'estudiant puja a l'ascensor. Porta uns quants dies manifestant-se. L'excusa són les retallades a l'ensenyament però es manifesta per moltes altres coses. Per tot en general. Per totes les petites estafes que només són mostres a escala de la gran estafa. Està fins als nassos de la cultura de l'esforç, del si tu vols pots, de l'estudia i prepara't perquè així podràs viure en una societat d'arquitectes, advocats i enginyers aeronàutics on tothom serà ric gràcies a la seva excelsa formació. Doncs resulta que ara no es fan cases i els arquitectes s'han de menjar els mocs, que els advocats no cobren ni el torn d'ofici i els enginyers piquen codis per un sou de merda. I les coses per als que vénen darrere encara són pitjors. I l'única solució que li donen és més formació: només els millors sobreviuran. I així va allargant la seva vida d'estudiant fins a límits obscens, ajornant el gran pas un any rere l'altre, esperant debades que el món per un cop giri amb un cert sentit... A prendre pel sac, esclar que sí, a llançar rajoles del passeig de Gràcia com si fossin sabates contra el cap d'en Bush. No és civilitzat, d'acord, no és el que s'espera de persones amb estudis, d'acord, no està ben vist i et converteixes en un brètol, d'acord, però... I què? Quina alternativa li han deixat? ¿Com vols tenir milers de paios ja granadets i llestos per la vida tancats a casa dels pares mirant la tele? A més, amb la merda de programes que fan. Estan tips de veure reportatges dels collons de joves emprenedors que se'n surten. De què van? A qui volen prendre el número? No, no pot més, per això s'ha plantat al mig del carrer i ha tallat el trànsit, algú ha de tallar el trànsit d'una puta vegada perquè deixin de passar cotxes d'un cop i algú s'aturi. L'estudiant està tan emprenyat que escopiria a les closques pelades dels cretins. Ha passat la nit sencera tancat al rectorat discutint quin ha de ser el proper pas de les mobilitzacions... Ara, però, és a l'ascensor de casa. Ha hagut de deixar els companys perquè si no el temps se li tirarà a sobre. Aquesta setmana té exàmens.

]]> Pablo La Parra puja a l'ascensor. Va ple. Amb un somriure educat demana que li facin una mica d'espai per poder entrar. El Pablo ha sortit als diaris després d'haver rebut el Premi al Rendiment Acadèmic Universitari de mans del president Alberto Fabra. Hi ha sortit no tant pel premi com perquè va gosar interpel·lar la màxima autoritat per l'actuació de la policia en les recents manifestacions d'estudiants. El Pablo és llicenciat en història de l'art i prepara el doctorat a la Universitat Pompeu Fabra. Ha recollit tots els premis al bon estudiant que es fan i es desfan: matrícules d'honor, premi nacional de batxillerat, número u de totes les promocions...

]]> El jubilat puja a l'ascensor amb la seva dona. Des fa setmanes que només parlen de diners. El raconet que els assegurava la tranquil·litat i que tenien dipositat a la caixa des de sempre s'ha convertit en una boleta que apareix i desapareix, que canvia de forma i de color, passant d'un gobelet a un altre. A cada moviment, senten paraules que cada cop entenen menys. La seva boleta, que de primer es deia "termini fix", amb un hàbil moviment s'ha convertit en "participació preferent" i, gairebé sense temps per pair el canvi, un altre gir l'ha transformat en "obligació subordinada" i "obligació convertible en accions". I encara belluga... El jubilat té la sensació que, a cada gest, la seva boleta és més petita i ja s'ha perdut intentant seguir els seus ràpids moviments. El triler li diu que no pateixi, que ell sap sota quin gobelet la té i allà la guardarà durant molts i molts anys, que ell sap el que fa. I tant que ho sap.

]]> Té 20 anys i ara puja a l'ascensor de casa amb una decisió presa: ho dirà als pares. És un noi atractiu, d'una bellesa atlètica. Estudia primer d'arquitectura, juga a handbol i la seva vida ha fet un tomb definitiu aquesta setmana passada. Fa sis dies que hi pensa i no veu altra solució que encarar-ho amb resignació i valentia. Tot ve d'un mes i mig enrere. Va anar a una festa i hi va conèixer una noia preciosa, una mica més gran que ell. Van riure, van beure, van ballar i van acabar a una habitació del pis de dalt. Va ser un clau ràpid, explosiu, apassionat. Un bon clau, en definitiva. Des de llavors no s'havien tornat a veure. Ell va aconseguir el seu número de mòbil però no es va decidir mai a trucar-li. La setmana passada va ser la noia qui li va trucar. Van quedar en un bar del Born i ella li va confessar que estava embarassada i que -i aquí hi ha la mare dels ous- volia tenir-lo. Va parlar-li d'unes fermes conviccions que li feien impossible avortar. Ell va mirar de convèncer-la amb tots els arguments al seu abast. Li va dir que la seva relació va ser un moment d'escalfament i prou, que encara era molt jove, que vivia dels seus pares, que no tenia diners, que tenia plans, que volia anar a estudiar a l'estranger, que no volia tenir un fill, vaja. Però no va servir de res, ella va reiterar que el tindria, que ja l'aniria informant de l'evolució de l'embaràs i que quan nasqués ja es tornarien a trobar per resoldre les qüestions legals i pràctiques.

]]> Ella i el seu amic alemany pugen a l'ascensor. Fa estona que parlen de la situació europea. Ella intenta esbrinar què tenen els alemanys per haver esdevingut líders del continent. Després de ser derrotats en grans guerres, després d'haver de reconstruir el país diverses vegades, després de viure dividits molts anys i d'una reunificació caríssima, encara són els únics que tenen prou quartos per ajudar tothom. Com s'ho fan? La resposta del seu amic alemany ha estat tan senzilla que no ho pot ser més: "Els alemanys sabem en què hem de gastar i en què no". I li ha posat com a exemple un fet paradoxal. Alemanya deixa anar una immensa quantitat de diners en cultura. En centenars de ciutats equiparables a Vic o a Tortosa hi ha companyies estables de teatre i d'òpera, orquestres professionals, companyies de dansa, museus amb col·leccions d'alt nivell... Tot, evidentment, finançat amb fons públics. Això representa unes despeses monumentals per a totes les administracions germàniques i, amb una visió a curt termini, sembla que haurien de ser considerades supèrflues i prescindibles. Doncs no, per al seu amic alemany són tot el contrari, són la demostració que ell i els seus compatriotes saben en què han de gastar: "Ens hem adonat que si un país inverteix en la seva creativitat cultural, si acostuma els seus ciutadans a gaudir-ne, aquesta creativitat s'estén a tots els àmbits de l'economia i ens fa més competitius". Fot-li. Potser cal ser alemany per pensar d'aquesta manera.

]]> La Marta té vint-i-sis anys. Ha acabat infermeria però no troba una feina estable. Suplències i poca cosa més. Ara puja a l'ascensor per assistir a una reunió informativa de les autoritats sanitàries de Kotka, una petita ciutat de la regió de Satakunta, a Finlàndia. Allà els calen infermers, preveuen moltes jubilacions per a l'any que ve i no hi ha prou professionals finesos per substituir-les. Estan fent una campanya en diversos països per captar joves que vulguin anar-hi a treballar. Ofereixen 2.772 euros al mes. És tot el que sap, per ara.

]]> El funcionari puja a l'ascensor. Està emprenyat. Sembla que només ells han de carregar amb tots els sacrificis: els redueixen el sou, els fumen els complements, no contracten ningú... Sí, ja ho ha entès això de l'austeritat, que no hi ha més remei, que els polítics van gastar molt més del que teníem i ara toquen vaques magres. Però hi ha alguna cosa que no lliga. El funcionari coneix força polítics i no tots són estúpids, al contrari, la majoria són gent honesta i preparada. No entén com és que van gestionar-ho tot tan malament. I més sabent com sap que comptaven amb gent de talent que els assessorava, grans economistes. De fet, ara que ho pensa, són els mateixos economistes que avui els assessoren a l'hora de les retallades. Abans aconseguien recursos inacabables, convidaven a gastar-los i, d'un dia per l'altre, comminen a estalviar. És estrany. Si avui veuen tan clar que allò d'abans era insostenible, com és que ho van fomentar amb tanta alegria? El cas és que els assessors ara manen més que mai. Són els únics que tenen la clau de la salvació. Tenen el poder. Fins i tot Zapatero, el president més esquerranós de la democràcia, va haver de renegar de tot el que havia defensat i rendir-se a complir les seves ordres fil per randa, encara que sabia que això significava la seva mort política. I és que ara els tecnòcrates manen molt. Ens van regalar milions perquè ens compréssim tots els capricis i, després, ens anuncien que el desastre és a dues passes i que només ells poden evitar-lo. I així han pres el poder. El poder de debò. En alguns països com Itàlia i Grècia, directament, fent fora els polítics que van guanyar les eleccions. Però, d'on van sortir tots aquells diners que ens van deixar gastar? Com els van aconseguir? El funcionari ha llegit que el màxim creditor d'Espanya en aquesta difícil època és la Xina. Quan tothom s'arronsava a l'hora de comprar deute espanyol, la Xina deixava anar calés a mans plenes. Si no fos perquè aquestes coses només passen a les pel·lícules, semblaria tot plegat una estratègia del Doctor No per dominar el món. O de Fu Manxú.

]]> Els dos germans pugen a l'ascensor en silenci. Acaben de deixar la seva mare a la residència. Fins ara vivia sola però cada cop estava més dèbil. Cada matí tenia una senyora que anava a ajudar-la però fa un mes, a la matinada, va caure del llit i no es va poder aixecar. Va estar a terra quatre hores fins que la noia va arribar. La cosa ja no podia continuar així. Ella mateixa els ho ha demanat. No vol ser una càrrega. No vol molestar. Ells tenen les seves famílies, la seva vida. Llogaran el pis de la mare i amb el lloguer i la pensió podran pagar la residència. És la millor solució. Tots hi estan d'acord. La mare compartirà habitació amb una senyora de Reus que té una mica d'Alzheimer. La directora els ha assegurat que té bon caràcter. A les nits li han d'apujar les barreres del llit perquè sempre vol llevar-se però ara li donen una pastilla i està més tranquil·la. Han ajudat la mare a col·locar les seves coses a l'armari però s'han hagut de tornar a endur part de la roba perquè no hi cabia tot. Ella el primer que ha fet és posar sobre la tauleta de nit la foto que li van regalar l'any passat amb tots els néts. Quan s'han acomiadat, ella els ha dit que no pateixin, que estarà bé. Ells li han promès que l'aniran a veure tot sovint. Cada dia, si poden. La mare els ha repetit que no cal, que vinguin quan puguin, que se'n fa càrrec. La residència no està malament. Té un pati per passejar i prendre la fresca i tot està molt net. D'avis hi ha de tot. Des dels que van del llit a la cadira de rodes i ja no parlen fins als que estan prou bé i juguen al dòmino i fan activitats. Els dos germans tenen un nus a la gola, però. No és fàcil deixar la mare allà. Més tenint en compte que ella, de cap, està bé. Van parlar de tenir-la a casa de l'un o l'altre però tots treballen i els xavals van a escola. Estaria sola moltes hores i haurien de llogar algú igualment. Aquí se sentirà més acompanyada. Els dos germans sabien que tard o d'hora aquest moment havia d'arribar però això no els estalvia la sensació que l'estan abandonant.

]]> "Mama, Déu existeix?" Quan el seu fill de set anys li fa una pregunta com aquesta a l'ascensor el primer que pensa és que els nens de set anys d'avui en dia reben massa informacions -la seva tutora del col·le, que és una noieta com pija , en diu inputs -. Vés a saber què haurà vist per la tele o què els haurà explicat la mestra perquè tingui aquesta mena de neguits. Ara, que potser és el nen mateix, perquè la mare ja ha hagut de contestar a altres preguntes d'aquest nivell, sobretot des que es va separar i ja no pot ni vol dir-li allò de pregunta-l'hi al teu pare. Anteriors qüestions de la criatura han estat, recentment: què és un orgasme; per què els negres són negres; mama, coneixes algun nazi; o si el fet que ja no hi hagi plantes a casa és culpa del canvi climàtic. A aquesta última li va contestar que sí, perquè no volia dir-li que des de la separació ja no li fa il·lusió cuidar les plantes de la terrassa, que tenir flors a casa és un signe d'alegria i encara no ha sabut trobar la manera de tornar a estar alegre, que ara les flors les deu plantar la barjaula mamelluda xucladora que viu amb son pare... Però no li va dir res d'això, no, li va dir que sí, que era el clima, i ara el nen pensa que l'escalfament global ha matat els geranis. De fet no anirà gaire errat, ha estat un escalfament, particular del seu exmarit i no global, però escalfament al capdavall... "Mama". El nen reclama resposta. Déu existeix? No en té ni punyetera idea, però no pensa dir que no ho sap perquè el nen encara li agafarà més mania, es pensarà que és burra, que moltes vegades ja li ha enganxat una mirada així, amb el cap tort, com dient "mama, ets burra", i quan el seu pare era a casa tant li feia, però ara no. Ara ella també ha de saber respondre amb solvència els dubtes filosòfics del crio.

]]> "Hem de fer la llista". Ara que són a l'ascensor, ho aprofita per recordar-li al seu home que s'hi han de posar. Aquesta mania, la dona, sempre l'ha tinguda. Fa trenta-nou anys que són casats i mai han fallat. L'u de gener seuen a la taula de la cuina i escriuen en un paper un seguit de propòsits per a l'any que acaba de començar. Ella guarda el paper i l'any següent repassen el que han aconseguit i el que no, i en fan una de nova.

]]> "Han detingut un xaval de Saragossa per penjar la nova cançó de Madonna". Els informàtics fan aquest comentari mentre pugen a l'ascensor de la gran empresa de software. "Si l'han enganxat és que és un passerell". "Un pringat, segur".

]]> "Les tetes que portes, de quina marca són?" És una pregunta que fa a la seva millor amiga aprofitant la privacitat de l'ascensor, i la fa amb tota la solemnitat possible. Ha llegit que hi ha una marca de tetes francesa que es veu que rebenten tot sovint i, a més, les autoritats tenen sospites que poden afavorir l'aparició de càncers perquè hi ha unes quantes dones amb tetes d'aquesta marca que tenen tumors i coses. "Doncs no ho sé", respon l'amiga dels pits refets. "Saps si són... franceses?", insisteix ella. "Ara m'has mort. A mi em van dir que eren de les bones i pel que em van costar ho han de ser. Per què ho preguntes?" Ella no li dirà la veritat. No vol amoïnar-la. S'estima més dir-li una petita mentida que la porti allà on vol arribar: "És que estic pensant... Ja sé que això et sorprendrà perquè sempre t'he dit que... Però, vaja, estic pensant a posar-me'n unes, jo també, i com que tu estàs tan contenta, doncs m'agradaria triar la mateixa marca. Segur que a casa tens algun paper que ho diu". "Sí, suposo que ho puc esbrinar, però... No em puc creure que et vulguis fer els pits". "Bé, només ho estic pensant, eh".

]]> "Jo, això de la crisi, ho arreglaria de pressa..." Aquesta és d'aquella mena de frases que, tradicionalment, pots sentir en boca de taxistes amb protector de boletes al seient o de cambrers amb eixugamà a l'espatlla. Avui, però, qui la pronuncia a l'ascensor és el teu marit i ara està esperant amb ànsia que li donis peu per explicar-te els seus plans de salvació de l'economia occidental. Fa mandra, no ens enganyem, però tu, que coneixes aquests moments seus de lucidesa i en el fons te l'estimes, li dónes generosa aquest peu: "Ah, sí? I com ho arreglaries, carinyo?" "Molt fàcil -diu ell, engrescat-, la crisi és una crisi del deute. Sí o no?" I tu fas amb el cap que sí, que i tant que ho és. "Els particulars s'han endeutat, les empreses s'han endeutat, els bancs s'han endeutat, els estats s'han endeutat i ara ningú sap com pagar. Tot això són fets consumats. Ja ens hem gastat el que ens van deixar i, lògicament, ara ho hem de tornar, perquè si la gent no paga el que deu llavors sí que se'n va tot a fer punyetes. Em segueixes?" I tu esclar que el segueixes, fa vint-i-vuit anys que el segueixes... "La solució és senzilla, tan senzilla que sembla impossible que no se li hagi acudit a cap d'aquests cervells que no paren de garlar tot el dia. L'únic que cal fer, escolta'm bé, és viatjar enrere en el temps. Si només un sol home tornés, jo què sé, deu anys enrere, per poder avisar del que s'estava coent, de les subprime i tal, tot s'arreglaria. Reconec que seria car però teòricament és factible. Relativitat pura i dura. S'hauria de construir una nau que s'acostés a la velocitat de la llum, donés unes quantes voltes per l'univers i tornés a la Terra. Ja està. Els diners que aquesta acció estalviaria a l'economia mundial compensarien amb escreix totes les despeses".

]]>