El mateix president Jordi Pujol va explicar en primera persona una anècdota que va viure temps enrere i que podria haver viscut perfectament aquests dies. Parlant amb uns professors universitaris que havien anat a una manifestació amb el lema "Una altra Europa és possible", Pujol els va demanar que li expliquessin què podia ser aquesta altra Europa i com es podia construir. Van respondre que no ho sabien, però que això no era cosa d'ells sinó dels polítics, que ells simplement volien expressar la insatisfacció que els produïa l'Europa actual. Jordi Pujol els va respondre: "Escoltin, vostès viuen molt còmodament, els polítics no poden viure tan còmodament: els polítics han de prendre decisions, s'han de comprometre i han de córrer el risc d'equivocar-se".

Dissabte va ser un dia trist. Xavier García Albiol s'ha convertit en l'alcalde de la tercera ciutat més important del principat, i ho ha fet amb la complicitat del principal partit del país. Malauradament no va servir de res la Carta oberta a Artur Mas, en què més de dues-centes personalitats del país denunciaven que el PP posa en perill la cohesió de la societat catalana i recordaven que García Albiol està sent investigat per la fiscalia com a possible responsable d'un delicte d'incitació a l'odi racial. Dissabte els 4 regidors de CiU a l'Ajuntament de Badalona van permetre, amb el suport de la direcció nacional del seu partit, que es consumés el que segurament per a molts badalonins és un autèntic malson.

Com passa en el futbol, les eleccions tenen uns rituals previs i posteriors que són gairebé tant o més importants que el partit. L'avantmatx electoral ha de comptar amb la desqualificació política entre adversaris, el degoteig d'enquestes d'intenció de vot i el debat sobre el lamentable minutatge dels informatius durant la campanya. I en les hores posteriors el moment àlgid de la nit electoral ha de comptar amb la ronda de declaracions dels diferents partits proclamant-se vencedors, perquè ja se sap que no hi ha res més subjectiu i interpretable que els números.

Seguirem sent provincians. El debat territorial que durant els últims vuit anys ha ocupat debats parlamentaris, hores de tertúlies, articles d'opinió i taules rodones a cada comarca del país ha quedat en un no-res des que, aquesta setmana passada, el govern de la Generalitat va modificar la llei de vegueries per no haver-la d'aplicar després de les eleccions municipals de diumenge, tal com estava previst.

Fa mes de tres mesos que l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) està en una situació de paràlisi. Des de la sobtada mort del seu director, David Martínez Madero, el 21 de gener passat, l'Oficina està sense ningú al capdavant, i això ha aturat, desgraciadament, el seu funcionament.

Demanem a TV3 que sigui líder. I que sigui líder fent programes de qualitat, educatius i d'interès general, just al contrari de la teleporqueria que ofereixen les privades que lideren l'audiència a les Espanyes. I també li demanem que reinverteixi en les productores del sector audiovisual per ajudar el teixit industrial català. I que sigui una eina de construcció nacional i d'enfortiment de la llengua. I que sigui pionera en l'oferta de serveis a la carta a internet perquè les pràctiques de consum televisiu de la població estan canviant. I que actuï de motor per a la creació del mercat de consumidors en català. I que no oblidi mai que és un servei públic; que sigui plural i rigorosa. I mentre li demanem tot això li retallem més de 30 milions d'euros del pressupost, justament en el moment que els ingressos en publicitat són més baixos que mai. Mònica Terribas és molt bona, però li estem demanant que faci miracles.

Tothom que ha voltat pel món i s'ha trobat en la penosa situació d'haver de fer monòlegs de llargada considerable per respondre a la simple pregunta " Where are you from? " ha arribat a la conclusió que n'hi ha prou a dir "Barcelona". No hauria de ser així, però, per ara, al món Barcelona és Catalunya. Ja sigui gràcies a Gaudí, al Barça, als Jocs del 92 o a Woody Allen, gairebé tothom coneix Barcelona i sap situar-la al mapa. I molts ja saben que no és només una regió d'Espanya.

La catàstrofe del Japó ha fet que passessin desapercebudes algunes informacions que haurien fet córrer tinta en època de normalitat informativa. Com l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió que es va fer pública fa pocs dies i que qüestiona la idea de "terra d'acollida" que sempre ha estat -o havia estat- Catalunya.

El nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, no ho tindrà fàcil. I no pas perquè hagi de treballar en un equip de convergents i amb la incomprensió de molts dels seus companys socialistes, sinó perquè hereta una conselleria amb un pressupost reduïdíssim (l'1 per cent del pressupost global de la Generalitat) difícil d'augmentar en uns temps en què les polítiques socials són la prioritat de qualsevol govern. Mascarell troba una conselleria de pressupost escarransit i de projectes ambiciosos dissenyats pel conseller Tresserras, que, després de quatre anys al capdavant del departament, deixa un llistó difícil d'igualar i un balanç que ha merescut els elogis del sector.

Fins ara sempre havia estat un club exclusiu reservat als homes: Pujol, Barrera, Rigol, Maragall, Montilla, Benach. Ara, per primera vegada, una dona ha entrat al club selecte de les màximes autoritats del país i s'ha convertit en la primera dona Molt Honorable de la història de Catalunya. És una bona notícia que ens hauria d'avergonyir que fos, entrat el segle XXI, precisament això: notícia.