Prou de discursos mourinhistes que recorden poderosament els del PP de l'Aznar i la seva actuació en l'11-M, negant l'evidència i sense baixar del burro. Prou dels que tenen el morro de fer el gest de robar davant les càmeres mentre obliden que l'any anterior els van regalar una semifinal per error arbitral amb un gol que sí que classificava l'equip contrari. Dels comentaristes esportius en general i dels que no dissimulen els seus colors en cadenes estatals, en particular. Dels debats per parlar de tot l'anterior a les ràdios i les televisions. Dels que celebren la mort de Bin Laden com si es tractés de guanyar un títol esportiu, per molt terrorista que hagi estat. De les petardes televisives i els seus tertulians que es guarneixen de gala creient que tenen classe per comentar el casament reial. De la campanya electoral que acaba de començar. De les enquestes d'intenció de vot.

La columna d'avui la vull dedicar a un tipus que conec des de fa anys i que m'agrada. Es diu Carles Flavià, però tots l'anomenem pel seu cognom. És totalment casual que aquestes línies apareguin el Diumenge de Resurrecció, encara que la coincidència m'agradi. No és que el nostre personatge hagués desaparegut i ara torni a reaparèixer, no. El Flavià sempre ha estat aquí. Però potser des del seu inoblidable programa Qualsevol nit pot sortir sol no havia tornat a trobar el seu lloc, encara que no hagi deixat de prodigar-se per diferents cadenes de televisió. El Flavià ha tornat a Barcelona Televisió. Ho fa amb un programa d'entrevistes que s'anomena Jo que sé i que ja fa uns mesos que dura. La veritat és que quan m'ho va dir, vaig pensar que l'entrevista era un gènere que no feia per a ell, però vaig callar. Afortunadament, la meva intuïció de vegades s'equivoca completament. Perquè he de dir que, per mi, el Flavià ha trobat el seu mitjà ideal. I més que una entrevista habitual, el que practica és la conversa.

Quan es publiqui aquesta columna ja sabrem el resultat del primer enfrontament entre el Barça i el Madrid. O bé estarem esmorzant tranquil·lament, llegint tota la premsa esportiva que haurem trobat al quiosc i escoltant fins i tot Radio Marca, o bé estarem amb el culet apretadet esperant a veure què passa dimecres. Mai relaxats, és el que té ser culer. I això que en Pep Guardiola ens ha fet bastant addictes a la felicitat, però no ens enganyem, 4 clàssics en 18 dies és massa. Que l'hi diguin a l'afició blaugrana, patidora de mena. Ens espera un mes d'abril d'infart. Es necessiten títols per certificar una bona temporada.

Els psicòlegs són personatges que donen molt de joc en la ficció. Un gran expert en el tema és Woody Allen, que els fa aparèixer en les seves pel·lícules per ridiculitzar les fòbies d'algun dels seus personatges. És tant l'èxit d'aquests personatges que fins i tot Toni Soprano s'asseu al seu divan. Però és possible fer una sèrie sobre les sessions d'un psicoterapeuta amb els seus pacients, sense fer comèdia i que, a més, t'enganxi? Doncs sí, és possible. I no només això, sinó que és la millor ficció que s'està fent ara mateix per televisió, sota el segell de la productora HBO. La sèrie es diu In treatment , està basada en una altra sèrie original jueva i la seva adaptació i coordinació la signa Rodrigo García, fill de García Márquez, però amb trajectòria pròpia i prometedora.

D' adolescent tenia un grup d'estiueig en què hi havia una noia a qui anomenàvem l' opusina perquè la seva família era de l'Opus Dei. Un estiu, ella va desaparèixer de sobte. Els seus germans ens van dir que havia marxat de campaments, cosa que ens va estranyar perquè no ens havia comentat res. Aviat vam saber la veritat. La seva mare l'havia portat a Londres a avortar, fet que sempre van negar i amagar, evidentment. És un record que m'ha vingut al cap aquests dies amb tot el rebombori del pare Manel.