10 L'estiu és un estat d'ànim. A més d e la calor, les migdiades i els mosquits, l'estiu significa sobretot un canvi d'actitud davant la vida; la vida que tots tenim durant l'any i que consisteix a aixecar-se d'hora, anar a treballar i preocupar-se per intentar complir amb el que ens marca l'agenda. Som milions de formigues obedients i disciplinades que repetim cada dia els mateixos moviments dins del formiguer gegant que és aquest planeta on vivim. Però llavors, i sense que ens en adonem, els dies es comencen a allargar, pugen les temperatures i la roba ens fa nosa. L'estiu i les vacances esdevenen un premi en forma de revolució organitzada que transforma els nostres hàbits durant unes setmanes en què, sense voler-ho, tenim temps per pensar sobre temes transcendents com ara: qui som?, què fem?, què volíem fer?, etc.

]]> De tant en tant quedem per sopar amb una parella de coneguts amb qui vam estar a punt de fer el salt a la categoria de l'amistat. Són aquest tipus de relacions que a vegades sorgeixen entre dues parelles, i que sovint depenen de massa variables perquè puguin tirar endavant i ascendir a la primera divisió dels amics. Comences sense més, et trobes, surts a sopar, fas coses amb els nens, i de cop et trobes contestant e-mails i SMS a les portes d'una relació. Llavors has de prendre una decisió. ¿Anàvem de debò, o era tan sols un assumpte passatger? En aquest cas la cosa no va anar a més i ara tot s'ha reduït a un sopar anual per fer veure que ens caiem superbé. Les raons per les quals et sents a gust amb una altra parella són quasi sempre una qüestió de detalls.

]]> Confesso, ja d'entrada, que jo també he estat tota la setmana indignat per coses que a un li passen en la gestió del seu dia a dia, per assumptes que algun amic mosquejat m'ha explicat, i per diversos temes d'actualitat que un llegeix a la premsa, escolta a la ràdio, o en algun dels molts canals de comunicació que existeixen en el món virtual de la xarxa. En definitiva, una setmana intensa, en la qual vas acumulant una mena de mala llet col·lectiva i que t'acaba esborrant el somriure de la cara. Per això, vaig anar apuntant en la meva llibreta de l'ARA, una llarga llista d'observacions i temes sobre els quals vomitar la meva indignació.

]]> Estimats lectors: estic decidit a engegar una campanya antituristes que eradiqui, si més no del meu barri (Gràcia), la presencia d'aquesta malaltia que s'ha anat apoderant de la nostra ciutat. No tinc, aviso ja d'entrada, capacitat intel·lectual per rebatre a aquells que em vulguin convèncer dels milions d'euros i de llocs de treball que això del turisme ens aporta. Però estic segur que, si ens ho proposéssim, podríem trobar altres maneres d'organitzar-nos per intentar que tothom tingués una feina com cal, sense que haguem de convertir la ciutat en un zoo.

]]> En temps de crisi és inevitable que moltes coses canviïn, i això, per si algú no ho sabia, a banda de ser terapèutic, és el que fa possible que seguim convivint en aquest planeta. Apareixen nous costums, actituds, modes i maneres de fer les coses. Les persones es transformen i tot el que semblava que seria impossible que passés, de cop és el més normal. Els professors ja no fumen a les escoles, les dones poden votar, els homosexuals casar-se, està prohibit embrutar els rius i definitivament està molt mal vist pegar a la teva senyora. La vida que compartim, per sort, millora amb el pas del temps i acaba posant en evidència a totes les ments conservadores, retrògrades i intolerants que lluiten contra el canvi per petit o gran que sigui.

]]> Fa un parell de dies, tot just després de dinar, vaig anar al cine. És un luxe que em regalo de tant en tant. Escapar-me al cine, i sobretot fer-ho quan menys ho espero. Em sorprenc a mi mateix i em sento un revolucionari igual que quan feia campana a l'institut. Sóc conscient que a les quatre de la tarda hauria d'estar treballant, o recollint els meus fills a l'escola, o discutint amb el lampista, o fent la compra al súper, però en comptes de tot això me'n vaig anar al cine. Es tracta d'un gest instintiu, un impuls del meu inconscient, que vetlla per la meva salut mental. Una mena d'alarma interna que s'activa quan fa massa temps que un s'ho pren tot massa seriosament i sempre fa el que ha de fer, diu el que ha de dir i paga el que toca pagar.

]]> Sense cap mena de dubte, fer-se gran és un tema molt delicat. No fa encara ni un segle la gent s'acostumava a morir abans, i llestos. Ara no. Ara costa molt morir-se i, mentrestant, intentem dissimular fent veure que hi seguim veient de prop i que no ens fa mal l'esquena cada vegada que buidem el maleter del cotxe. Per acabar-ho de complicar, fer-se gran no està de moda i ni la TV, ni el cinema, ni les modes hi ajuden. És antiestètic i sovint et sents fora de lloc. Se t'acut entrar una nit a fer una copa al bar on acostumaves a anar-hi fa anys, i quan ho fas, per un instant es fa el silenci i tot d'ulls joves et miren amb incomoditat i molta compassió. T'asseus en un racó somrient com un idiota i repasses els pírcings de la penya. Perquè no ens detectin, ens seguim vestint amb pantalons curts i xancletes i les dones es fan cues com la Pippi Langstrump mentre ensenyen el melic.

]]> Ja fa uns anys, recordo que al final d'un sopar que estava sent especialment agitat i ple d'apassionades discussions, vaig intentar canviar de tema i recuperar el bon humor. Tots els meus amics se'm van quedar mirant, sorpresos que no m'ho estigués passant pipa enmig de tanta agressivitat verbal. És que m'avorreixo, vaig dir per justificar-me. T'avorreixes, va puntualitzar un dels meus amics, perquè a tu no t'agrada discutir. I per això fas les pel·lícules que fas, va afegir un altre. Pensatiu, no vaig saber com contraatacar i vaig estar força temps trist i preocupat, mentre assumia que la raó de tot plegat devia ser que jo era un covard.

]]> Tinc una parella d'amics hiperactius. Són d'aquest tipus de persones que admiro perquè dediquen desinteressadament el temps i l'energia a canviar les coses, ja sigui des de l'associació de pares de l'escola o com a voluntaris en alguna ONG. Jo amb prou feines compleixo amb el meu dia a dia i em sento acomplexat i un egoista sempre que em truquen per fer-me partícip de l'última iniciativa per millorar la vida al planeta.

]]> He passat la Setmana Santa a Madrid. Vam agafar l'AVE amb els meus fills amb l'excusa de poder estar uns dies amb la seva mare, que hi està instal·lada fent teatre. Aquesta era la raó principal, però reconec que també tenia ganes de tornar-hi per poder estar uns dies tranquil·lament a la ciutat. Ja no me'n recordava que en sóc un gran fan. Per com és, per la seva historia, pels amics que hi tinc i per molts records que m'hi vinculen.

]]> S' apropa un any més el dia Sant Jordi i com és habitual ja fa dies que ens estan bombardejant amb les darreres novetats, els títols imprescindibles de la temporada i algun nou autor a descobrir. Tots ens llançarem sobre les parades sense tenir clar quin llibre comprar-nos i ens deixarem guiar per l'instint, l'encant d'alguna venedora o l'encert d'una portada diferent. I com acostuma també a passar cada any, abandonarem el llibre sobre alguna prestatgeria després d'haver-ne llegit tan sols les primeres vint pàgines.

]]> El meu amic R i la seva dona s'han comprat un pis amb terrassa, el somni de la seva vida. Una planta baixa per poder-hi posar quatre plantes, una taula, un parell de butaques i la barbacoa. L'altra nit hi vam estar sopant i tots vam coincidir que era una terrassa magnífica i plena d'encant. Llàstima, va dir arrufant el nas la meva amiga S quan ja marxàvem, d'aquesta olor de, sembla com si... d'on ve aquesta pudor? El meu amic va abaixar la vista i va xiuxiuejar: és culpa dels gats. Afectat, ens va explicar les visites nocturnes d'un grup de gats salvatges que es dedicaven a utilitzar la terrassa per muntar festes, practicar sexe, quedar-s'hi a dormir i, per descomptat, fer les seves necessitats en tots els racons del pati.

]]> Als matins sovint m'acostumo a trobar una amiga pel carrer i sempre que podem m'agrada fer un cafè amb ella. És material sensible, com dirien els meus companys guionistes. És una d'aquestes dones que, si jo fos un escriptor com cal, segur que m'inspiraria un personatge neuròtic i divertit com els de les pel·lis de Woody Allen.

]]> Tinc un amic que acaba d'arribar d'un llarg viatge pel sud d'Àsia i com sempre que torna d'alguna de les seves aventures, necessita compartir el que ha viscut. No pot evitar descriure'ns la pobresa i tota la llista de tragèdies que li toca veure per la seva feina i sovint acostuma a fer un comentari que cada vegada que el sento em fa pensar i m'incomoda: moure's pel món és estar en contacte constantment amb realitats molt més dures i menys confortables que la nostra, però (i llavors és quan deixa anar la seva reflexió) allà la gent somriu. Tot el dia i a tota hora, i aquí no, o molt poc. Heu agafat el metro al matí? Heu fet cua en un súper? Us heu fixat en la gent gran deambulant pel carrer sola i espantada? I en les cares dels que estan aturats als semàfors o dels que t'atenen en una sucursal bancària o en qualsevol oficina? Fins i tot els cambrers quan et prenen nota sembla que estiguin enfadats i et facin un favor.

]]> Sense cap mena de dubte un dels grans invents de la humanitat són els hotels. Sobretot perquè en un hotel tots ens sentim, en certa manera, una altra persona. Caminem, mirem, parlem i dormim diferent de com ho fem a casa nostra. A més, acostumen a estar en edificis formidables, acollidors i plens d'històries que el temps va acumulant dins de les seves habitacions. Tinc la sort que un amic hi treballa i sempre que coincidim li demano que m'expliqui la darrera anècdota o alguna confidència escandalosa sobre alguna celebritat. L'altre dia ho va fer i m'ha donat permís per compartir-la si no dic el nom de la protagonista. Tan sols puc afegir que es tracta d'una dona de més de quaranta anys, nascuda a la península Ibèrica, de professió liberal i força coneguda.

]]> Un dels meus millors amics creu que s'ha enamorat. Diu d'ella que no és gaire guapa, ni gaire divertida, ni té res que la faci especialment interessant ni tampoc comparteixen els mateixos gustos a l'hora d'anar al cine o d'escollir restaurant. I doncs?, li vam preguntar l'altra nit mentre ens ho explicava. El que m'enamora d'ella es que és superpuntual. Ens va fer riure el to entre emocionat i convençut amb què va dir aquestes paraules.

]]> L'altra nit em van tirar un globus ple d'aigua des d'un tercer pis. A mi i als meus amics. Estàvem fumant al carrer, a la porta d'un bar i el veí en qüestió, una de les moltes víctimes de la nova llei antitabac, va decidir que ja en tenia prou. Una cosa és aguantar el soroll del trànsit, els motors dels aires condicionats, el gos o la televisió d'un veí, i una altra sentir les converses i els riures de quatre noctàmbuls.

]]> Fa quatre anys em vaig comprar un ordinador portàtil. Un Mac. No hi ha color, em va assegurar el venedor. Després de dues dècades de pertànyer a la classe mitjana amb el miserable PC de torn, potser sí que havia arribat el moment de fer el pas i d'evolucionar. Sovint em passava, quan anava de festivals amb les meves pel·lícules, que seia al hall d'un hotel al costat d'algun altre director que es distreia fardant amb el seu Mac portàtil mentre la gent més moderna i interessant se li acostava amb qualsevol excusa. A mi no. Jo sempre em quedava sol amb la llibreta entre les mans.

]]> Fa un parell de setmanes, vaig escriure una columna sobre la meva barberia explicant una anècdota que m'havia succeït. Alguns dies més tard, em vaig trobar amb una amiga pel carrer i després de posar-nos al dia de les coses importants, em va comentar que l'havia llegit i vam seguir parlant i compartint anècdotes sobre el món de les perruqueries i l'estètica.

]]> So pant l'altra dia amb un grup d'amics, un em va comentar que m'havia llegit un parell de vegades en aquesta nova activitat meva de columnista. Normalment estic acostumat a rebre crítiques i a sentir opinions sobre les pel·lícules que he fet, però no m'havia passat mai encara amb les meves columnes. Altres amics s'hi van afegir de seguida i en qüestió de minuts tota la taula debatia, no tan sols sobre les meves virtuts i defectes com a opinador periodístic, sinó també sobre l'essència mateixa d'aquesta professió i el sentit d'espais com el d'aquesta contraportada. Alguns es manifestaven a favor d'una premsa centrada exclusivament en la seva funció informativa, objectiva i minuciosa en el relat dels fets, i d'altres preferien llegir l'opinió dels columnistes i sobretot estar-hi d'acord. Això era el que més els reconfortava.

]]>