L’inici de l’ofensiva de Moscou sobre Ucraïna el 24 de febrer a la matinada va provocar en molta gent una certa sensació de déjà vu. Les cues infinites de vehicles abandonant la capital, Kíiv, estacions de tren a vessar de gent, persones fugint a peu amb les poques pertinences que havien pogut arreplegar, comiats esgarrifosos... Estampes que començaven a capturar els milions d’ucraïnesos en camí cap a les fronteres del seu país, en una fugida massiva que s’ha convertit ben aviat en el principal èxode de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. La immensa majoria van arribar a les portes de països veïns de la Unió Europea com Polònia i Hongria, on el déjà vu es va transformar en un cert xoc. Països amb governs ultranacionalistes que durant anys han mantingut una política obertament combativa contra la rebuda de refugiats, sovint vulnerant el dret internacional, obrien ara els braços a l’arribada sobtada de centenars de milers d’ucraïnesos. I els missatges de suport incondicional de les autoritats coincidia amb les mostres de solidaritat d’una ciutadana que s’ha bolcat a rebre’ls i donar-los roba, preparar menjar, oferir allotjament o ajudar en trasllats.