10 Al principi, existia la Sang. La Sang estava amb la Paraula, i la Sang era la Paraula. Ella estava amb la Paraula al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix hi ha vingut sense ella. La Sang s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, el poble de la Paraula. Som el poble de la Sang que es va fer Paraula. Som la Paraula i som la Sang. Enllà del principi, la Sang. Dellà de la fi, la Sang. Entremig, la Paraula que existeix i que lluita. Sang en la carn, en el cel i en la terra. La Sang de l’home, la Sang dels Déus, a través de la Paraula. Per això la llengua és Sang. I també és Sang la terra.

]]> Una llengua requereix una permanència; i no faig al·lusió a un territori, ni tampoc a soles a una comunitat, sinó a dotar-la de la idea de símbol i joiell. No cal conformar-se amb l’ús quotidià i d’absoluta ubiqüitat d’un idioma, en registres alts i de cultura; cal situar-lo, sobretot, en un grau de valoració metalingüístic, per no dir mític: símbol i joiell.

]]> 'Nevermore'. Mai més. 'Neverland'. El país del mai més. Edgar Allan Poe i James M. Barrie escrivint per a no dir res, no per mancança de mots, sinó perquè no hi ha cap lloc on dir-ho. 'Neverland' no és el lloc de la mort, encara que ho sembli; tampoc és l’espai dels nens perduts, o d’aquells que no creixen. I un corb repeteix “nevermore”, com la raposa badalla: “Regna el caos”, en el film 'Anticrist' de Lars von Trier. S’adrecen més enllà de qualsevol territori, on no poden arribar ni les veus, ni les paraules, ni el que entenem per mort o per vida. Per això, ens silencien aquests termes. L’única alteritat s’imposarà quan ja no serem capaços de copsar-la.

]]> Parlar sol. Vet aquí una realitat on la follia i el misticisme –o les pràctiques que hi menen– coincideixen; o fins i tot hi entraria, tercerejant, el fet de llegir sol en veu alta, un fenomen que la pragmàtica lingüística és incapaç d’explicar-se (per quina raó, en la lectura privada d’un text, el pronunciem en veu alta, o, en un grau inferior, movem els llavis, com si lletregéssim o sil·labegéssim les paraules); o potser podríem encabir, dins d’aquesta oralitat individual, la del nen que enraona amb algú que no hi és, o a soles pren consistència dins de la seva fantasia; o també la gent gran quan es fa més gran encara, i amolla frases, sentències o renecs com si l’estiguessin escoltant; o qualsevol persona que es dona ànims, o llença a l’aire un improperi, o tracta d’aclarir-se en un problema. Parlem sols per a fer-nos l’efecte que estem acompanyats.

]]> El món es construeix sobre relats. Això ho saben sobretot els ufòlegs. Els historiadors i els polítics creuen en els fets com a generadors de la paraula (més ben dit, de la mentida). Els ufòlegs o els recercaires dels misteris imaginen tot de successos miraculosos, l’existència d’una confabulació enllà de l’evidència i de la quotidianitat humana, però la realitat és distinta i prou decebedora: al capdavall, disposen només del relat d’algú, val a dir, d’una experiència reinterpretada (o, el més fàcil, d’una mentida elaborada i repetida), i a partir d’aquesta sublimació del testimoni (d’un testimoni considerat un oracle modern) es basteix un ordre, una versemblança, un univers de comprensió des del qual hom pretén alterar els conceptes de la societat, i fins i tot la realitat que l’envolta.

]]> Cada paraula gravada sobre una pedra és una revelació…, o un apocalipsi. Cada signe traçat en una roca, en un monòlit, en un túmul, cada frase intranscendent, cada paraula en marbre, cada vers cisellat sobre el temps i l’oblidança, damunt dels segles i per sota de les vides, és el triomf i la desfeta de la voluntat, és l’angúnia i la joia. És escriptura i és mort. Una làpida trobada a la muntanya o enmig d’un camp on algú llaura és un monument a la inexistència i alhora a l’existència. Hi apareix escridassant-nos, assenyalant-nos des de les seves incisions erosionades. I els missatgers alats dels déus i les deesses xiulen melodies en una tonalitat inaudible, i bufen sobre l’arena que colga la distància entre nosaltres i l’antigor.

]]> No som allò que podem ser, sinó allò que hem arribat a ser, encara que el continu esdevenir es mantingui fins la darrera alenada. No serem allò que podrem ser, sinó tan sols, escaridament, allò que serem; i això ja ho fórem, perquè no és possible ser una cosa distinta a allò que anàvem a ser. La nostra existència és un combat entre la vida que se’n va en orris i la imatge d’estar destinats a una cosa diferent, una lluita entre la quotidianitat i la volença, potser una forma més ajustada i menys lírica d’aquella de la realitat i el desig de Luis Cernuda. Som tots els jo que moriren. Som les víctimes, al capdavall, d’una contesa que no tingué mai lloc.

]]> L’escriptura és discontínua, i causa dolor o neguit. La lectura, tanmateix, per a qui es dedica a escriure, és un contínuum que de vegades es prolonga dintre del somni, passa a la vigília, i s’estén seguint les fases del sol i de la lluna, aturat l’un, i dinàmica l’altra.

]]> Si la lectura tingués la mateixa utilitat que l’escriptura, caldria modificar fins a les seves arrels els plans occidentals d’estudi. La lectura fa reflexionar; l’escriptura, a soles en una certa mesura, perquè només comuniques allò que coneixes. No pots fer cap gran descoberta, llevat d’aconseguir un cert barroquisme del llenguatge, o assolir una estètica en la qual et sentis a gust. No negaré la possibilitat d’arribar a conclusions inèdites sobre determinats temes, la realització de pirotècnies amb les paraules per tal d’oferir a la prosa (i, més tard, a qui la llegeixi) connexions, si més no per a l’autor, noves; però sempre hauran estat creades des de l’activitat del coneixement interior, no d’una gamma infinita de savieses. Només podem fer servir els mots ja apresos, no els altres; el diccionari no és una possibilitat oberta, sinó la manifestació de la nostra ignorància: en obrir-lo per qualsevol pàgina, els termes que ignorem superen amb escreix els sedimentats en el nostre idiolecte. I no parlo d’idiomes estrangers, sinó de la pròpia llengua (o en plural). Per això, no resulta violent prescindir de l’escriptura, però sí de la lectura, perquè només serem allò que llegim, i sobretot en una Europa que ha perdut el vincle amb les veritats essencials de la terra i el seu vocabulari, una Europa de la qual ens hem deslligat en la seva pregonesa. La utilitat de la lectura rauria, doncs, al llindar de qualsevol possibilitat de ser racionals i actius. La deu del pensament deu ser nodrida abans que en brolli la manifestació transformadora. Sense lectura, no som. O poca cosa.

]]> Deixem abandonada l’escriptura, per desídia. L’escriptor escriu, però allò que li agradaria és llegir, en compte de clavar-se en una cadira mentre el sol evoluciona i desapareix irremeiablement a l’horabaixa.

]]> No sabem què interessa als lectors com a entitat quasi abstracta i, paradoxalment, oposada a l’escriptor. I la realitat és obstinada: escriu qui ha llegit. En aquesta afirmació, allò de què ve primer, si l’ou o la gallina, no amaga dubtes. Encara que siguin les beceroles, qui escriu ha llegit.

]]> Estàs passejant per un carrer de vila, o baixant l’aiguavessant d’una muntanya. O potser t’ocorre mentre nedes mar endins. És indiferent el lloc i la manera: les gràcies dels déus són incopsables, i les reps amb reverència. Una idea, un llamp en la ment, un vincle no esperat, creua l’horitzó de les neurones. Et sents commogut, i sobretot mogut a posar per escrit el que consideres un do, un regal de conceptes o de paraules, o tan sols un tema suggestiu sobre el qual escriure. El tens, és teu, poc importa si algú l’ha tractat abans, en quina llengua ho ha fet, i l’èxit assolit amb la hipotètica troballa. Tanmateix, un semàfor en roig, de sobte el tronc d’un arbre que s’assembla a un drac antic, o el fregament d’un peix o de qualsevol cosa marina impensable, et trau de l’obnubilació, torna a inserir-te en la realitat per la força, i la immediatesa de la vida et fa fora del teu propi món, d’una incerta saviesa tan esquívola. La idea, la imatge, desapareix.

]]> La gent cada vegada escriu menys, hom en diu. A mi em fa l’efecte el contrari: hi ha una hipertròfia d’escriptura. Des del moment de llevar-nos de matinada, fins a l’extinció dels aparells electrònics passada la mitjanit, tot són paraules: e-mails, whatsapps, tweets –piulades, seré rigorós–, actualitzacions constants i anorreadores de les xarxes socials –Facebook, Messenger, Instagram, Tinder…–, on la imatge pot tenir un pes enorme, però on els mots no deixen mai de ser-hi: els dits, els que s’hi diuen, o els que diran. I moltes d’aquestes novetats ens remeten a articles, notícies, altres tweets –piulades–, receptes de cuina, vídeos amb títols sobreimpresos, titulars de diari, opinions, gent parlant… Hauríem de dir prou, perquè, si hi pensem amb distància, ens trobem en una gàbia de la qual no veiem els barrots, i tot i així ens condiciona un espai cada vegada menor. Tothom opina. Tothom hi diu la seva. I els criteris s’han perdut.

]]> Anuna De Wever i Kyra Gantois són dues noies de Bèlgica. És meravellós que les dones, i més encara si són joves, estiguin experimentant, quasi per primer cop en la història, l’empoderament a què assistim avui: tenir-les en primera plana dels diaris, dels noticiaris televisius, de les portades dels llibres, del comentari en el primer cafè de la jornada, i a més a més amb paper protagonista, no pas com a anècdota, continua estant inèdit al món occidental i, no en va, resulta una amenaça per a la majoria de països del globus terraqüi…Trencar aquesta tendència és enriquidor i, sobretot, de justícia. Veus antany silenciades, emmudides o mirades amb displicència, són ara les portaveus d’una altra manera d’actuar, de defensar-se, de parlar, i en el cas de la crisi planetària del clima, d’haver-se col·locat com a capdavanteres de mobilitzacions i de sensibilització.

]]> L’Estat espanyol ha viscut dues mostres d’intolerància cap a sengles llengües minoritàries i minoritzades dels Pirineus: l’aragonès, en gravíssim perill d’extinció, i l’èuscar. De la primera, el ple de la ciutat d’Osca va decidir, el 30 de setembre de 2019, per iniciativa del Partido Popular, recolzat per Ciudadanos i Vox, “la revocació de l’acord pel qual s’instava el govern d’Aragó a què procedís a la declaració d’Osca com a municipi inclòs a la zona d’utilització històrica predominant de la llengua aragonesa” (segons es pot llegir en l’ordre del dia del ple). El primer fruit de la mesura, i el més visible, ha estat l’eliminació de tres cartells bilingües que donaven la benvinguda a l’entrada de la ciutat. Osca torna a ser “ancha”, com Castella. Quant al segon idioma, l’1 d’octubre de 2019, el Tribunal Superior de Justícia de Navarra anul·là la puntuació de l’èuscar com a mèrit en l’administració foral dins dels serveis centrals, a la zona no bascòfona, ¡i àdhuc a la zona considerada mixta!; el recurs havia estat presentat pel sindicat UGT i pel Sindicato del Personal Administrativo.

]]> La Greta ho diu i és de veres. Una noia de 16 anys no ha de fer vaga els divendres i deixar d’anar a escola per plantar-se davant del parlament del seu país; tampoc és la seva feina viatjar per tot Europa (i Amèrica) pronunciant discursos sobre la importància d’un canvi radical en els nostres hàbits; ni molt menys trobar-se sobreexposada –i sobreexplotada– a la seva edat a diaris, ràdios i televisions del planeta. Ella hauria d’estar estudiant, i prou. Al món occidental, però, tothom coneix la xiqueta sueca amb trastorn d’Asperger, més encara després de creuar l’Atlàntic en un veler; de publicar un volum amb els seus discursos, també traduït al català; i de participar en l’última Cimera del Clima a Nova York. És, sens dubte, per les seves característiques, un dels gran personatges mediàtics d’aquests últims dos anys. Evidentment, és criticada, és lloada, és perseguida, és ridiculitzada, és demonitzada… I no, això no ho mereix una noia de només tres lustres de vida, però sortir a l’escena pública té aquests problemes. Li ho deurien haver explicat, sempre que no fos això el que alguns cercaven. La seva iniciativa resultaria curiosa quan començà; ara, però, ja mou milions, espònsors i, com ella mateixa reconeix, l’interès de l’empresari i emprenedor Ingmar Rentzhog. De fet, portar-la a parlar a Davos és la gran coartada “eco” de qui decidí convidar-la.

]]> L’any 2006, la filòsofa francesa Geneviève Fraisse publicà un singular i, en certa mesura, inaudit títol en la col·lecció juvenil de Gallimard: ‘La mélange des sexes’. No s’ha traduït mai al català, i tampoc no és necessari, sobretot perquè cap altre volum de l’autora, de molt més pes, ha conegut edició en la nostra llengua. En teoria, aquest petit llibre està redactat amb una clara voluntat didàctica, però, de vegades, potser perquè Fraisse no està acostumada a l’escriptura adreçada al públic adolescent, trontolla entre la voluntat de dir les coses clares, i una argumentació que no sabem ben bé on porta. El tema del llibre és la ‘mixité’ (“mixticitat”), val a dir, la presència dels dos sexes en un mateix lloc, preferentment, en el cas d’aquesta obra, a l’escola; la ‘mixité’ és també coneguda, per préstec de l’anglès, com a “coeducació” (‘coeducation’), encara que no sempre les dues paraules es prenguin com a sinònims absoluts. La relectura d’aquesta obreta de la filòsofa i feminista m’ha suggerit aquestes notes apressades.

]]> Ubik, sí, aquell producte que dona títol a una de les grans novel·les de Philip K. Dick, i que aprofitava gairebé per a qualsevol cosa: netejador elèctric, cervesa, cafè, amanides, medicina… Només calia llegir-ne les instruccions, i Ubik ens proporcionaria el plaer que cercàvem. Quina gran descoberta! Dissortadament les ucronies de Dick són sempre distopies, malgrat la resolució, prou vegades feliç, de les seves obres. Tanmateix, no es tracta ara de revisitar el gran escriptor nord-americà, sinó de veure com s’està transformant –dintre d’allò que s’arrecera, i cada cop més, sota el paraigua de “feminista”– una determinada lluita en un concepte de moda.

]]>