10 Tothom sap que la venda per internet ha experimentat un increment descomunal arran de la pandèmia, com a conseqüència directa de les mesures de confinament domiciliari i de la severa restricció de les activitats presencials. De fet, la pandèmia no ha creat aquest fenomen, sinó que únicament l’ha accelerat veloçment. El comerç electrònic ja havia començat abans. Sense la pandèmia probablement també hauria continuat augmentant, si bé molt més lentament. Si pensem en el comerç electrònic, la primera impressió que probablement ens passarà pel cap serà positiva, perquè aparentment sembla un avanç substancial per a la societat a causa de la comoditat, la flexibilitat i l’amplitud de possibilitats per al consumidor. No cal anar a cap botiga, no cal malbaratar temps de lleure en compres, ens evita desplaçaments, i podem comprar tot allò que vulguem, quan vulguem i des d’on vulguem. Però... realment és socialment i econòmicament beneficiós el consum per internet? En els propers paràgrafs exposaré una hipòtesi sobre cap on, potser, ens està portant el comerç electrònic (ara per ara només pot ser una hipòtesi, a l’espera que el futur la confirmi o la refuti, o tot al contrari).

]]> És indiscutible que la pandèmia està provocant sobtats canvis en la nostra forma de relacionar-nos, de copsar els valors de la vida i d’entendre el món que ens envolta. És igualment inapel·lable que també transforma dràsticament la nostra percepció de l’existència, de les prioritats, i del temps. I que ens aboca a enfrontar-nos cada dia, davant del mirall, a la insignificança del nostre jo personal. Però a la vegada també és molt probable que aquesta transcendental epifania resulti efímera. Sigui quina sigui la “nova normalitat” i siguin quines siguin les circumstàncies i terminis per superar la pandèmia, és altament versemblant que el “retorn a la normalitat” ens farà oblidar molt de pressa, a correcuita, totes les grans veritats absolutes que, amb foc, sang i dolor, haurem après de la bíblica plaga. No ens haurà d’estranyar. L’espècie humana som així. Lents en l’aprenentatge, maldestres en la saviesa, ràpids en l’oblit, fugaços en la virtut, reincidents en el pecat i volubles en l’esforç de la voluntat.

]]> Potser el contingut d’aquesta columna pot resultar polèmic per a algunes persones. Al cap i la fi, no crec que sigui negatiu que una columna d’opinió pugui ser controvertida. Una opinió, qualsevol opinió, per definició sempre hauria de generar contraposició de criteris (expressant-ho d’una altra manera: sempre hauríem de mirar amb higiènica prevenció la unanimitat de parer).

]]> En la gran majoria d’anuncis publicitaris de cotxes que apareixen a la televisió, els vehicles són conduïts per homes. Atès que un anunci televisiu d’un vehicle és caríssim de produir (fixeu-vos el gran desplegament de mitjans i efectes especials emprats en cada un d’ells), la majoritària presència masculina al volant constitueix, sense dubte, un component substancial del contingut publicitari. Per què? Doncs perquè les empreses publicitàries no deixen res a l’atzar. Ho planifiquen tot acuradament per fer arribar un missatge determinat i delimitat (de captació conscient o no) a una franja poblacional determinada i delimitada. És a dir, l’aclaparadora majoria de conductors masculins en els anuncis de cotxes ens revela, sense ombra de dubta, que en una família és l’home qui decideix la voluntat “conjunta” de canviar el vehicle domèstic, i quin ha de ser el nou model.

]]> Ens ha passat a tothom. Un dia qualsevol tenim una curiositat superficial, d’aquelles que ni ens va ni ens ve. Per exemple, conèixer quin és el sistema polític d’un país llunyà. Per satisfer-la, fem una consulta a internet. L’endemà, quan consultem pàgines web que res tenen a veure amb aquell exòtic país, ens apareixen “banners” publicitaris que ens ofereixen vols a aquell remot racó de món, amb estades paradisíaques en hotels davant del mar. No només això, sinó que també rebem correus publicitaris amb la mateixa finalitat.

]]> Quan escric aquestes línies, el resultat electoral als Estats Units ja és clar, però encara no ho és què farà Donald Trump. Encara no ha reconegut la victòria de Joe Biden, i potser s’enrocarà en la defensa numantina a ultrança d’un quimèric triomf a les urnes que li hauria estat robat per inaprehensibles fraus que no han estat provats, i dels que ni tan sols hi ha cap indici sòlid. És impossible saber què li passa pel cap a aquest home. En tot cas, és més preocupant què els passa pel cap a les desenes de milions d’americans que segueixen apassionadament Donald Trump, i que el creuen acríticament. Que el creuen, del tot i sense matisos. Que el creuen, malgrat la realitat. Que el creuen, digui el que digui. I per què el creuen? Perquè Donald Trump és Donald Trump. El creuen només perquè ell és ell, i creuen les seves paraules només perquè és ell qui les diu.

]]> Ens en sortirem. N’estic segur. Algun dia, no gaire llunyà però en tot cas molt més tard del termini que tothom desitgem, aquesta maleïda pandèmia serà un malson del que despertarem, un mal record que explicarem als nostres nets, i una pàgina més que, entre tots, haurem escrit a la història. Ens en sortirem. Però no tots, ni especialment totes, per igual. La Covid-19 no és igualitària. No distribueix uniformement l’extensió ni la gravetat de la malaltia, les defuncions, les seqüeles, els danys, els retrocessos, l’atur, la ruïna, la pobresa... La pandèmia aprofundeix, encara més tenebrosament, les diferències que ja existien abans.

]]> El català és la llengua oficial d’Andorra, i a més és l’única llengua oficial a Andorra. No estic descobrint res, perquè l’oficialitat del català no és opinable. És un fet. Ara bé, al nostre país la llengua oficial dista molt i molt de ser la llengua real. Això tampoc no és opinable. És una dada. Ens hauria de sorprendre, i fer-nos reflexionar i reaccionar, l’abúlia amb la que tolerem aquesta situació de desdeny col·lectiu envers el català, precisament en l’únic estat del món on és oficial de forma exclusiva.

]]>