Hi havia una vegada un país (d’ara endavant en direm autonomia) que tenia un president escollit democràticament. L’aritmètica parlamentària havia permès que, tot i que el seu partit no va ser la força més votada, a la cambra de representació sí que va arribar a sumar més suports que ningú. De cop i volta, després d’haver muntat un referèndum d’autodeterminació i d’haver proclamat una independència de nyigui-nyogui, una llei de l’Estat (en van dir article 155) va fulminar aquell president, va cessar tot el seu govern i va convocar el dia de les eleccions. La gent va tornar a votar i, com que la democràcia és tossuda, els ciutadans van reiterar la confiança en el mateix president. Però l’Estat va dir que aquell candidat -fugat- no era apte. Es va proposar un pla B, però era a la presó i tampoc no li van donar permís. Del pla C fins i tot se’n va engegar el debat d’investidura. Però, com si fos una casualitat, entre la primera i la segona sessió aquell presidenciable també va ser empresonat. Gairebé per reducció es va arribar al Molt Honorable Pla D. Al nou president del país -un editor, imagineu el nivell- li va tocar gestionar un govern de coalició que feia aigües i una pandèmia devastadora. Un dia, per desobeir, per no retirar a temps una pancarta en edifici públic demanant la llibertat, també el van inhabilitar. El país quedava sense president i començava un compte enrere, imparable, cap a unes noves eleccions. La data, pràcticament, quedava marcada de manera automàtica: el 14-F. El pic de la tercera onada del virus, però, coincidia pràcticament amb les votacions i la gran majoria de partits parlamentaris van decidir, en nom de la salut, ajornar-les tres mesos. La justícia, però, diu que els representants polítics tampoc poden decidir això. La data ens tornarà a venir fixada. A aquest pas ja només cal que ens diguin a qui hem de votar. De fet, ens ensumem que també ho han decidit per nosaltres.

]]>

Des del moment en què, el passat 30 de desembre, saltà la notícia del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa com a presidenciable del PSC a la Generalitat, es va posar en marxa una calculada operació discursiva i mediàtica. De sobte, i contra allò sostingut fins a la vigília, Iceta era el passat, el déjà-vu, un valor amortitzat, i Salvador Illa emergia com algú predestinat des de sempre a presidir la Generalitat; com l’aposta de futur, fresca i innovadora, que retornaria no tan sols el PSC al poder, sinó Catalunya a la feliç i eficaç governança que l’infaust Procés ha destrossat.

]]> A hores d’ara, en qualsevol govern del món, el de Sanitat és el ministre més important perquè té la responsabilitat de la resposta a la pandèmia que marca totes les agendes. A tots els governs els cal tenir el millor ministre de Sanitat possible. Si el que tens és bo, es tracta de mantenir-lo en el seu lloc. I si el que tens no és bo, es tracta de rellevar-lo el més aviat possible. Això és el que fa incomprensible que l’actual ministre espanyol de Sanitat, Salvador Illa, estigui en aquest càrrec fins que comenci la campanya de les eleccions catalanes on es presenta com a candidat. Es facin quan es facin. Ser candidat a la presidència de la Generalitat és molt important. Però en aquests moments sembla encara més prioritari tenir un bon ministre de Sanitat. Si Salvador Illa és un bon ministre, és una irresponsabilitat i un menyspreu al ministeri treure’l enmig de la pandèmia, vagi on vagi després. I si no és un bon ministre i sembla oportú rellevar-lo, llavors no cal esperar que comenci la campanya, sinó que convindria fer-ho com més aviat millor. La solució adoptada, tenir un ministre amb data de caducitat, és un contrasentit. Potser per això Iceta demana que no s’ajornin les eleccions. Perquè el contrasentit duri menys temps.

]]> És lamentable que sigui el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, qui es presti a defensar l’argumentari del PSOE a favor del ministre i candidat Illa per mantenir la data electoral del 14-F. Ha arribat a parlar de “suspendre la democràcia”. Que el titular d’una cartera tan sensible revesteixi arguments electoralistes de suposada autoritat jurídica és precisament el que faltava en un context de desmoralització social generalitzada. Suspendre la democràcia és no assegurar-se que tothom pugui anar a votar. Certament, el mal no ve d’ara: ja fa temps que s’haurien hagut de celebrar aquestes eleccions i encara fa més temps que Catalunya hauria de disposar d’una llei electoral pròpia, de manera que un ministre partidista no n’hagués de dir res. Però un cop estem veient com s’enfila la pandèmia, el més sensat i el que més protegeix la democràcia és entendre que unes setmanes o mesos de coll poden evitar el perill per a la vida de les persones i assegurar la màxima participació.

]]> Falten dos dies perquè el Govern i la taula de partits decideixin si hi haurà o no eleccions el dia 14 de febrer. Divendres ho sabrem. Dilluns els vaig dir que “el PSC tenia pressa per capitalitzar l’efecte Salvador Illa i portar a les urnes l’impacte que ha suposat la seva candidatura”. I dit i fet: ahir Miquel Iceta va ser entrevistat a Els matins de TV3 i va fer un recital d’arguments a favor de celebrar les eleccions, precisament el dia amb més contagis a Catalunya en 10 mesos de pandèmia: 6.981 en només 24 hores. 2.445 persones ingressades, de les quals 477 a les UCI. Se li veia el llautó de tres hores lluny.

]]> Aquesta setmana que comença avui ens pot portar una notícia molt important: la suspensió de les eleccions del 14 de febrer. Quan ho sabrem? Doncs després de la pròxima reunió del Procicat, prevista per a finals d’aquesta setmana, just quan faltarà un mes per a la data dels comicis.

]]>

TRUMP. Mirem les enquestes amb desfici i hi trobem sigles i percentatges. Però les enquestes no són el retrat fidel d’un país, de la mateixa manera que un sistema de partits, fins i tot tan divers com el nostre, no reflecteix els corrents de fons de la societat. La política nord-americana del segle XXI no és només l’alternança entre demòcrates i republicans; és també la història del sorgiment del trumpisme i de com ha esquerdat el revestiment moral del sistema. De la mateixa manera, a Catalunya el ball de sigles no ho explica tot. El que està en joc el 14-F no és que un partit o un altre guanyi les eleccions. Perquè els ingredients del populisme són una mica a tot arreu, i tothom n’és grup de risc. D’entrada, el que ens ha de preocupar en primer terme és la ultradreta importada -la de Vox- i no pas els intents, molt minoritaris, de convertir l’independentisme en una mena de croada etnicista i antipolítica. Vox serà probablement força parlamentària; tot i així, està molt lluny del paper estel·lar que juga al Congrés espanyol, i ni tan sols afegint-hi el PP i Ciutadans podria jugar un paper, ni que sigui menor, en la política catalana.

]]> En el primer acte de campanya, l’encara ministre Illa ha sonat com sonava Ciutadans. Ha parlat de "nacionalisme excloent" i "fanatisme intolerant" i es confirma que no parlava de l’espanyol. I, com Fernández Díaz, ha parlat de les famílies que el Procés ha separat, tot rematat amb la frase "No hi ha res pitjor que sentir-te exiliat al teu país". Ho deia el mateix dia en què cinc premis Nobel i 45 personalitats mundials més reclamaven l’amnistia per als presos polítics. Exili és una paraula amb una freqüència prou tràgica a la història de Catalunya i d’Espanya perquè un polític socialista la faci servir. Va demanar que s’acabi amb "l’ells i el nosaltres", oblidant qui era que cridava "A por ellos!". Si Illa ha de parlar com Arrimadas, ¿on queda la història del ministre dialogant?

]]> Llegeixo a l’article de la directora de l’ARA unes reflexions a propòsit del substitut de Miquel Iceta al capdavant del PSC. Diu: “Salvador Illa liderarà un PSC desacomplexadament espanyolista que fa temps que va expulsar l’ànima dels Tura, Castells, Geli, Nadal i fins i tot de l’electró lliure de Pere Navarro i la seva aproximació suïcida al dret a decidir i al republicanisme”.

]]> S’ha parlat poc de la Commonwealth del sarau nostrat. Des de la Transició fins a la pandèmia una de les estructures, físiques, anímiques, reals, que han vertebrat els Països Catalans han estat els after hours, les raves, les festes descapotables, les discoteques poligoneres, les d’enmig del no res... Des de Perpinyà a València. De Fraga a Eivissa. La ruta del bacallà, de l’arengada, del pistatxo. Els Monegres de cossos espasmòdics com guineus psicodèliques. Els Pirineus de criatures assilvestrades amb formol de bosc oníric. Els terrossos de l’interior llaurats amb potingues de la mare Terra... Tres països i una nació sarau. Els Països Festival. La Corona catalano-xerinola. Però aquesta estructura d’estat confederal també s’ensorra. Hem passat de la societat líquida (unió) a la societat bombolla (individual). Del glub-glub a l’uf-uf. Ens ofeguem. Ens falta aire.

]]>

Que vostè deixi ara el ministeri de Sanitat i sigui el candidat socialista a la presidència de la Generalitat és un moviment d’una innegable astúcia política, però al mateix temps és un pas carregat de contradiccions ètiques i amb un risc molt elevat en aquests moments de muntanya russa emocional.

]]> EN GENERAL, quan un cap de govern mou peces del seu equip la pregunta és més a qui vol treure que no pas a qui vol posar. Els governants són poc amants de les crisis de govern i només en fan quan hi ha alguna peça tan desgastada que cal canviar-la. Després ja es vestirà com més convingui. Per a Pedro Sánchez, aprovats els pressupostos, la principal font de desgast és la gestió de la pandèmia, amb uns mals resultats objectius. Tot i la seva imatge d’home seriós i discret, Illa estava socarrimat com a ministre de Sanitat. D’altra banda, a Catalunya, amb unes eleccions imminents, Iceta era també un candidat desgastat. Iceta és un extraordinari portaveu parlamentari i mediàtic, perquè sempre sap trobar una manera graciosa de defensar el que convé, tant blanc com negre. Però aquesta capacitat de mutació el fa un mal candidat, perquè genera més admiració que confiança. I quan el PSC surt a la cacera del vot identitari de Ciutadans necessita aparentar conviccions fortes. En aquest sentit, els canvis que ha fet Sánchez em semblen més defensius que no pas ofensius, més una necessitat que una aposta. I responen a una vella màxima política: abans que el desgast del sistema posi en perill el de dalt, cal canviar els fusibles més gastats de sota.

]]> Qui ho havia de dir, que un personatge en principi tan poc estimulant (tan distant, tan fred, tan d'aparell de partit, tan gris, tan avorrit) com el Salvador Illa que oficiava com a secretari general del PSC s'acabaria convertint en un ministre amb èxit i projecció, i finalment —o simultàniament, més ben dit— en la campanada de la campanya de les eleccions catalanes, desbancant ni més ni menys que Miquel Iceta com a candidat a la presidència de la Generalitat. Políticament, Salvador Illa tindrà motius per estar-li agraït a la pandèmia, que l'ha transformat de l'insuls tecnòcrata de partit a candidat sorpresa d'unes eleccions carregades d'ombres. De pebre verd i insípid a coent pebre de cirereta (o cirereta, o pebre coent, o vitxera: capsicus frutescens). Illa ha passat pel taller de reciclatge de Pedro Sánchez, el signant d'un manual de supervivència, sempre partidari del principi segons el qual en política tot s'aprofita: fins i tot un ministre de Sanitat —un dels ministeris que en principi tenen menys contingut— vingut a més a causa d'una sobreexposició mediàtica causada per una emergència sanitària.

]]> Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) és ministre de Sanitat i secretari d’organització del PSC. Ens rep a la Moncloa amb aparença tranquil·la i un discurs moderat en la forma i ortodox en el fons.

]]> Molt possiblement Pedro J. Ramírez és el periodista que més ha condicionat la vida política espanyola dels darrers trenta anys, dada que fa que, en el seu cas, l'afegitó “per a bé o per a mal” sigui innecessari. La intel·ligència pràctica del personatge, i la seva habilitat per envoltar-se de professionals i col·laboradors de bon nivell, no l'absolen de practicar una idea del periodisme que consisteix a exercir el poder polític sense embrutar-se fent política des d'un partit. La seva ambició tampoc no consisteix a exercir qualsevol poder, sinó el màxim. Pedro Jota fa periodisme per governar, per posar els carrils per on han de circular els actors polítics a Espanya si volen arribar a algun lloc. Igualment essencial per a Pedro Jota és la defensa d'un statu quo, que és el que ve definit pel sistema polític del 78. I per acomplir aquest objectiu no ha dubtat mai a mentir, a intoxicar, a crear debats falsos i a induir estats d'opinió: Pedro Jota ja havia inventat les fake news molt abans que Trump ens dugués a anomenar-les d'aquesta manera. Algú pot dir que, per fer tot això que dic, se n'ha de saber, s'ha de poder i, com en el poema de Gabriel Ferrater, s'ha de gosar poder. És possible, però la vida pública dels països tendeix a ser bastant més sana si no hi ha suposats primers espases del periodisme que es dediquen a denigrar-lo amb pràctiques de claveguera, que per a més inri acaben creant escola. Qui vulgui aprofundir en el tema, pot llegir El director, el llibre del periodista David Jiménez, que va dirigir el diari El Mundo després que Pedro Jota en fos descavalcat. I qui vulgui tenir-ne un record definitori, en té prou d'evocar els quatre anys (quatre) que va dedicar El Mundo, sota la direcció de Pedro Jota, a alimentar la falsedat de l'anomenada “pista basca” sobre l'autoria dels atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid.

]]> Bon dia des de l’ARA. És dijous, 1 d’octubre. “Recordo que fa tres anys vaig pensar que Espanya, una Espanya obscura i reaccionària, en enviar la policia a pegar a la gent, havia perdut Catalunya –una Catalunya avançada, audaç i amb ganes de llibertat, de modernitat i de convivència–. I ho seguesc pensant”. (Sebastià Alzamora a l’article d’avui).

]]> Aquest matí Pere Aragonès es converteix en president substitut de la Generalitat. El titular explica on som: avui Catalunya entra en una etapa d’interinitat política com a conseqüència d’una desobediència del president Quim Torra castigada amb una severitat que només s’explica pel dret especial de Catalunya que apliquen els alts tribunals espanyols. Ho diu Javier Pérez Royo en el seu article d’avui, amb un títol prou clar, també: “Una sentència infame”. Diu Pérez Royo: “És evident que el president Torra es va negar a donar compliment a una ordre de la JEC, però també ho és que amb això no va cometre cap delicte. Perquè si fos delicte, el president Torra hauria d’haver rebut una ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que li imposés el compliment d’aquesta obligació. Això és una cosa que els magistrats del TS no poden no saber. Forma part dels coneixements elementals que s’adquireixen en l’estudi de la llicenciatura”.

]]>