El futbolista brasiler del Reial Madrid, Vinícius Júnior, ha tornat a alçar la veu contra el racisme en el futbol espanyol. En una recent entrevista amb la CNN, el jugador va manifestar la seva preocupació per la persistència de comportaments racistes als estadis i va proposar que, si la situació no millora, Espanya podria perdre l'organització del Mundial de 2030.

El fitxatge de Kylian Mbappé pel Reial Madrid està a punt de concretar-se. El futbolista es va acomiadar del club divendres amb un vídeo a les seves xarxes socials on va confirmar que marxarà aquest estiu. Aquest dissabte, el copríncep francès, Emmanuel Macron, ha parlat al respecte. Macron va publicar un vídeo a la xarxa social ‘X’ responent preguntes dels seus seguidors, on va confirmar que va parlar amb el Reial Madrid per assegurar la participació de Mbappé als Jocs Olímpics:

Després de caure estrepitosament a la Copa a la pròrroga contra l’Alcoià i de protagonitzar crítiques sonades, el Reial Madrid es va llepar ahir les ferides amb una còmoda golejada contra un feble Alabès (1-4). El conjunt basc, que cuida amb detall les celebracions en la temporada del seu centenari, segueix sense reaccionar a la gespa i al descans ja perdia per tres gols contra un equip blanc amb ganes reivindicar-se després del ridícul d’Alcoi. Malgrat haver despatxat Pablo Machín i haver portat de nou el Pitu Abelardo, l’Alabès no aconsegueix trobar el rumb i va veure’s clarament superat per un Reial Madrid molt superior. Casemiro, Benzema, per partida doble, i Hazard van marcar els gols blancs, mentre que la batuta del joc va anar a càrrec d’un Modric que, als seus 35 anys, segueix oferint exhibicions de bon futbol.

El Reial Madrid s'ha volgut avançar a molts grans clubs europeus i està a punt de tancar la contractació del defensa David Alaba. Segons avançava Marca, el jugador del Bayern, que acaba contracte aquest estiu i que va trencar les negociacions per renovar amb el club bavarès, ja ha arribat a un pacte per arribar lliure al Bernabéu. Signaria per a quatre temporades amb un salari d'onze milions anuals, afegia el rotatiu. Amb aquest acord –que per ara no ha estat confirmat per part del Reial Madrid–, el president Florentino Pérez inaugura un mercat de fitxatges que, si es compleixen els pronòstics, destacarà per les operacions de baix cost, les cessions i els intercanvis. Just en la línia del que va passar l'estiu del 2020.

Quatre gols en els últims dos partits, un dels quals de falta directa, i la sensació que tot torna a rutllar al seu voltant. Leo Messi està vivint, a les portes de la Supercopa d'Espanya, els moments més dolços de la campanya. Forma amb Pedri una societat que cotitza a l'alça i comença a veure que passar-li pilotes a Ousmane Dembélé no és tan mala idea. Tanmateix, encara no se sap si seguirà al Barça la temporada que ve. En una entrevista recent va dir que decidirà el seu futur després d'escoltar el nou president blaugrana, que sortirà escollit a les eleccions del pròxim 24 de gener.

Zinedine Zidane va acabar la visita a Pamplona assegurant: “Per a mi això no ha sigut un partit de futbol. S'hauria d'haver suspès. Tothom vol veure futbol i això no ho ha sigut”. Al Sadar hi havia un terreny de joc en condicions acceptables gràcies a l'esforç dels operaris de l'Osasuna, dos equips amb onze jugadors, una pilota i un àrbitre amb els seus assistents. Hi havia, per tant, tots els requisits necessaris perquè es disputés el matx. I si el seu equip va empatar va ser perquè no va jugar bé, gairebé no va generar ocasions, Benzema no va tenir la seva millor nit i Hazard és un element sospitós. Les queixes de Zidane fan vergonya aliena i retraten més la seva inoperància (sobretot en els canvis) i el seu disgust per deixar-se dos punts que la realitat del que es va veure a la gespa.

Ronald Araújo complirà aquest dimarts contra el Valladolid (22 h, Movistar LaLiga) quinze partits oficials amb el primer equip del Barça. Igual que altres companys de vestidor com Pedri, Dest, Mingueza o el lesionat Ansu Fati, el central uruguaià forma part dels brots verds del Barça d'aquest curs. Malgrat que l'equip no aconsegueix ser regular i la temporada es preveu dura, observar els jugadors de futur de la plantilla blaugrana suposa un bri d'optimisme per al barcelonisme. La incompareixença crònica d'Umtiti, la no arribada d'Eric García i, finalment, la lesió de Piqué han convertit Araújo en una peça fonamental. Amb un perfil diferent del central elegant que exemplifica Piqué i, malgrat tenir més dificultats que els seus companys en la sortida neta de pilota, l'uruguaià ha fet valer la seva forta personalitat (tot i només tenir 21 anys) i exuberància física per guanyar-se un lloc a l'onze. "Si contra la Reial Societat aquesta parella de centrals va funcionar, per què calia fer canvis?", es preguntava aquest dilluns Ronald Koeman, que va repetir la dupla Araújo-Mingueza contra el València i va deixar, de nou, Clément Lenglet a la banqueta.

El Reial Madrid ho ha tornat a fer. És especialista en fer equilibris de funambulista i ho ha tornat a fer. L’Atlètic de Madrid, que venia de set victòries consecutives i que només havia encaixat dos gols en els deu partits que havia jugat a la Lliga, va claudicar a Valdebebas contra un equip que donàvem per mort fa només dues setmanes, quan la va espifiar davant l’Alabès i al calendari l’esperaven el Sevilla, un derbi madrileny i una classificació de Champions complicadeta. Així és el Madrid i així guanya el Madrid. Si contra el Borussia Mönchengladbach va signar el millor partit de la temporada per segellar el seu pas com a primer de grup a Europa, aquest dissabte va tornar a entrar en la lluita pel campionat estatal després de guanyar 2-0 a l’Atlètic amb una superioritat aclaparadora.

La figura de Zinedine Zidane és digna d’estudi. El tècnic francès ha passat en només una setmana d’estar contra les cordes a viure una de les millors ratxes de la temporada. Després de caure la setmana passada contra el Xakhtar Donetsk i de complicar-se la vida a la Champions, el Reial Madrid ha guanyat amb contundència i autoritat els tres partits clau per al futur més immediat del preparador blanc. Després de superar el Sevilla al Sánchez Pizjuán, derrotar el Borussia Mönchengladbach i classificar-se com a primers de grup a la Champions, els jugadors de Zidane van superar ahir l’Atlètic de Madrid en el derbi madrileny (2-0) i van confirmar la seva setmana de resurrecció.

Tot per decidir al grup B de la Lliga de Campions. El Reial Madrid, favorit número u per passar a vuitens després del sorteig, ho ha deixat tot per a l'últim dia. Si els de Zinedine Zidane encara tenen opcions de classificació és gràcies a l'èpica que tant els caracteritza. Han perdut els dos partits contra el Xakhtar Donetsk, van salvar un punt in extremis a Mönchengladbach a la segona jornada (2-2) i només han pogut guanyar els dos compromisos contra l'Inter de Milà. L'anada patint (3-2) i la tornada gràcies a una autoexpulsió –una més– d'Arturo Vidal (0-2). Aquest dimecres, a un Valdebebas buit que contrastarà amb el que hauria sigut un Bernabéu prepandèmic, tornen a enfrontar-se al Borussia, líder provisional d'un grup apassionant sense equips eliminats (21 h / Movistar Lliga de Campions).

Rotacions que no funcionen, intranscendència en els canvis, falta de gol, solidesa defensiva inexistent i zero capacitat de reacció. La flor que sovint acompanyava Zinedine Zidane, guanyador de dues Lligues i tres Champions amb el Reial Madrid, sembla que comença a podrir-se. El conjunt blanc avança sense idees i ha perdut la capacitat intimidadora que tenia a Europa quan, no fa tant –ja sigui amb polèmiques discussions arbitrals o, tampoc cal amagar-ho, amb una aura guanyadora– era un dels equips més temuts al Vell Continent.

L’Inter de Milà va salvar el Reial Madrid de cremar a l’infern. Els blancs continuen amb el seu naugrafi i van tornar a caure contra el Xakhtar Donetsk (2-0), complicant-se la vida a la Champions. Els de Zidane s’ho jugaran tot en la darrera jornada contra el Borussia Mönchengladbach. Si els alemanys haguèssin guanyat l’Inter ahir, s’haurien assegurat la classificació pels vuitens i haurien deixat el Madrid amb l’aigua al coll, però van perdre contra els d’Antonio Conte (2-3) i, d’aquesta manera, els blancs depenen d’ells mateixos: si guanyen el Mönchengladbach a Valdebebas dimecres vinent, seran als vuitens. La derrota els deixaria fora i l’empat dependria del que fes el Xakhtar. Si els ucraïnesos empatessin amb l’Inter al Giuseppe Meazza en tindrien prou per passar si el Madrid només suma un punt. L’última jornada del grup B serà de les més volcàniques.

Tota bona història necessita un dolent. I ara fa 10 anys el dolent era José Mourinho. La ferida de la semifinal de la Champions contra l’Inter de Milà del 2010 feia mal i, a més, el portuguès s’encaparrava en donar més motius perquè els culers desitgessin veure’l derrotat. Quan preparava la primera crònica de la història de l’ARA, el Carles Capdevila em va sorprendre. “Ves al bar Gelida i escolta de què parla la gent, parla de Mourinho”, em va dir. Així que vaig anar al Gelida, on sempre es dina bé i, efectivament, la parròquia li tenia ganes a Mourinho, així que en la prèvia del clàssic es parlava més del portuguès que de Guardiola. Però la portada del 5-0 no va ser per a Mourinho, no. El Barça va jugar tan bé que la imatge que encara està penjada a la redacció és la del gol de Xavi. Una portada que anys més tard signaria Guardiola tot fent broma sobre com d’alt havia deixat el llistó. Començar un projecte amb la crònica d’un 5-0 semblava difícil de millorar, però encara faltaven les finals de Wembley i del Mundial contra el Santos. Però també la pèrdua de Tito Vilanova i el 2-8 de Lisboa. Deu anys donen per a molt. Deu anys des d’aquella primera crònica en què l’anàlisi tècnica la va fer Robert Martínez, llavors entrenador del Wigan. Segurament no es podia imaginar que vuit anys més tard li faríem cròniques de les semifinals d’un Mundial. Com potser tampoc s’esperava la Natalia Arroyo, que va tancar la primera crònica de la història de l’ARA -un triomf de l’Espanyol al Vicente Calderón-, que ara dirigiria partits a Primera Divisió. Aquella nit en què Gerard Piqué va aixecar el braç fent una maneta vam somiar que tot estava per fer, que tot es podia fer. I, per una vegada, va ser realitat. Durant uns quants anys el Barça va ser el millor equip del món.

En els dos últims partits de Lliga, contra el València i el Vila-real, el Reial Madrid ha comès quatre penals. Davant el conjunt xe van encaixar un escandalós 4-1 i aquest dissabte el conjunt de Zinedine Zidane no ha pogut passar de l'empat a l'Estadi de la Ceràmica (1-1).

El famós señorío del Reial Madrid va quedar esborrat a Mestalla en una derrota històrica en què entre l'àrbitre i el VAR, tantes vegades qüestionat per ser una aliat més dels allargassats tentacles de Florentino Pérez, van xiular tres penals en contra del conjunt blanc. Emilio Butragueño, responsable de les relacions institucionals del Reial Madrid, no va tardar a fer el ploricó després del partit contra el València, i del protocol·lari "Nosaltres no parlem dels àrbitres" quan les coses van bé va passar a atacar una institució que tantes vegades els ha somrigut.

El València ha aconseguit la victòria contra el Reial Madrid en un partit emocionant i polèmic en què els xe s'han sobreposat al gol inicial en contra de Karim Benzema amb un hat trick de Carlos Soler des del punt de penal i un autogol de Varane. El partit ha estat marcat pel VAR, que ha invalidat inicialment una diana dels jugadors de Mestalla però que després ha concedit un gol que l'assistent no havia vist i ha assenyalat un penal per mans de Ramos en què l'àrbitre s'havia pensat que la infracció era del jugador local.

Els joves futbolistes que van estrenar-se en un clàssic amb el Barça van aprendre una bona lliçó: no pots donar mai per mort el Madrid, encara que arribi jugant malament, encara que sembli contra les cordes. L’equip de Zinedine Zidane es va imposar al Camp Nou, un estadi d’on últimament sempre surt reforçat, després de tallar les ales a un Barça rejovenit amb l’ajuda de Martínez Munuera. Un cop l’àrbitre del matx va xiular un polèmic penal de Lenglet sobre Ramos, el Barça va perdre el control, exasperat amb l’àrbitre, però també incapaç trobar solucions quan més calia. Koeman, ambiciós amb la seva aposta pels joves, va trigar molt en fer els canvis. I el Madrid de sempre, el que no necessita jugar millor per endur-se els punts, va enviar al racó de pensar el nou Barça (1-3).

Per primer cop, Ronald Koeman i Zinedine Zidane es veuran les cares. El neerlandès, enfeinat amb el seu projecte d’animar el barcelonisme. El francès, defensant el llegat aconseguit els últims anys com a tècnic, just ara que viu una crisi de resultats curta però preocupant, no tant per les derrotes com per la fluixa actuació dels seus homes contra el Cadis i el Xakhtar Donetsk. Tant Koeman com Zidane, però, semblen no posar-se nerviosos gairebé mai. El tècnic blaugrana diu les coses tal com raja, sense suavitzar res. I el francès passa per la sala de premsa aparentant ser un home tranquil, a diferència de quan jugava i tenia alguns rampells, com el de la final del Mundial del 2006 contra Materazzi.

El gran problema de crear-se expectatives és que la decepció posterior, quan la realitat s’imposa, està al mateix nivell i resulta desoladora. El 14 d’agost el Barça va fer el ridícul i va ser escombrat per 2-8 contra el Bayern Munic. Piqué va dir en aquell moment que havien tocat fons. Dos mesos després, doncs, no es pot esperar que, amb un entrenador nouvingut, després del burofax de Messi i el club en combustió permanent, l’equip sigui una gresca. Però sí que li podem demanar que xuti a porta a l’estadi del Getafe tenint Messi, Griezmann i Dembélé sobre la gespa. I no ho va fer en tota la segona part. A sobre, el millor del partit amb diferència, Pedri, va ser substituït per Koeman al minut 62 per Coutinho. Que el tècnic holandès es queixés després en roda de premsa de la falta d’educació d’Allan Nyom i es preguntés on era el VAR sense explicar què havia fallat al seu equip -més enllà que no va entrar bé a la segona meitat- també és una decepció per les expectatives que ell havia creat anteriorment. Són excuses de mal perdedor, per més que tingués tota la raó amb l’actitud lamentable de Nyom.