<![CDATA[Ara Andorra - Pablo Iglesias]]> 10 <![CDATA[La precampanya de les eleccions madrilenyes arrenca al Congrés]]>

Només ha passat una setmana des de l'inici del terratrèmol polític a Espanya amb la presentació de la moció de censura a Múrcia, i al Congrés de Diputats ja ha arrencat la precampanya per a les eleccions madrilenyes del 4 de maig. El líder del PP, Pablo Casado, ha aprofitat la sessió de control al govern espanyol per difondre els eslògans d'Isabel Díaz Ayuso a la cambra. "A Madrid guanyarà la llibertat", ha afirmat, després de dir amb sarcasme que Pablo Iglesias torna a Vallecas -és on es troba l'Assemblea de Madrid- però amb "cotxe oficial". El cap de l'executiu també ha sortit del guió i ha aprofitat per criticar al PP el transfuguisme promogut a Múrcia i l'ha qualificat de "corrupció". Per això li ha recomanat a Casado no canviar-se de seu: "Estalviïn-se el trasllat. Representen la pitjor versió del PP: la de la corrupció i la ultradreta".

]]> <![CDATA[Xotis fiscal]]>

«Último día de despotismo y primero de lo mismo»

]]> <![CDATA[Pablo Iglesias té raó]]> El vicepresident segon del govern d'Espanya i secretari general de Podem, Pablo Iglesias, s'ha reafirmat en les seves declaracions en què (a preguntes del periodista Gonzo, de La Sexta) comparava Puigdemont i els exiliats catalans de l'1-O amb els exiliats republicans del 39. I hi va afegir unes paraules que toquen el quid de la qüestió: “Per criminalitzar l'independentisme ja hi ha molts altres polítics, amb mi que no hi comptin”. D'això es tracta, exactament.

]]> <![CDATA[20/1: Exiliats]]> Un exiliat és algú que ha hagut de marxar del seu país perquè si s’hi hagués quedat hauria rebut represàlies –com per exemple, l’empresonament– per les seves idees o/i per les seves activitats polítiques. Sempre i arreu, tots els països d’on els exiliats han de marxar han dit que en realitat són delinqüents fugats de la justícia. En aquest sentit és obvi que Puigdemont és un exiliat. Ha d’estar fora del seu país. Espanya el persegueix per idees i/o activitats inequívocament polítiques. I si no hagués marxat estaria ara a la presó. No és una hipòtesi, és una evidència: són a la presó, pel mateix, companys seus de govern. Per tant, quan Pablo Iglesias diu que Puigdemont és un exiliat, com ho eren –entre d’altres– els republicans que van haver de marxar d’una Espanya franquista que els hauria represaliat, està fent una afirmació perfectament pertinent. Ara, fer aquesta afirmació exigeix ser-hi conseqüent fins al final. Si Puigdemont és un exiliat, vol dir que Espanya represalia idees o activitats polítiques. I si això ho diu un membre del govern espanyol, la seva obligació democràtica és aconseguir que Espanya deixi de perseguir idees o activitats polítiques. Perquè figura que, en democràcia, els governs escollits no tan sols opinen. També manen.

]]> <![CDATA[El valor de les paraules d'Iglesias sobre l'exili]]>

Les paraules del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, en què definia Carles Puigdemont com un exiliat i fins i tot el comparava amb l'exili republicà han provocat una tempesta política a Madrid, on la triple dreta s'ha tornat a unir per demanar-li la dimissió. Evidentment, les declaracions d'Iglesias toquen os perquè reconèixer l'existència d'exiliats per les seves idees polítiques suposa acceptar que la democràcia espanyola no respecta els drets que diu defensar a la seva Constitució. Per tant, hi pot haver un punt d'incoherència en aquestes paraules d'algú que és vicepresident del govern d'un estat que empresona i obliga a l'exili adversaris polítics, però com afirmava en la mateixa entrevista, els membres de la seva formació han descobert que no és el mateix "ser al govern que tenir el poder".

]]> <![CDATA[L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Iglesias i la comparació de Puigdemont']]> Al final, anirem a votar el 30 de maig. El Govern i els partits ho van decidir perquè d’aquí quatre mesos farà menys fred, hi hauria menys contagis i molta gent vacunada. Per arribar a aquesta conclusió tan lògica, millor hauria estat no convocar-les al febrer o convocar-les i haver implementat el vot electrònic, per exemple. Els únics que s’hi han oposat són el PSC, disgustats perquè el ministre Illa transformat de la nit al dia en candidat ja no podrà fer l’efecte llampec que Pedro Sánchez i Miquel Iceta pretenien.

]]> <![CDATA[Què li passa a Espanya?]]> Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista, algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, presos polítics i exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem patit abans d’arribar aquí. Aleshores es girava full a la caspa brutal de la dictadura. Contra la nostàlgia franquista “ ¡presente! ” però mal vista, hi havia les ganes majoritàries de fer una Espanya diferent, respectuosa amb la pluralitat, moderna, democràticament avançada, dialogant... “ España se merece nuestra esperanza ”, feia la cançó del primer felipisme. Què en queda, quaranta anys després, d’aquelles il·lusions? Aviat se’n van veure els límits, el cafè per a tothom i el nepotisme de nou-ric subsidiat per Europa. Però quan penses que ja hem tocat fons, veus que encara és possible caure més avall.

]]> <![CDATA[Pressupostos: un canvi de rumb necessari]]>

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el vicepresident Pablo Iglesias van presentar aquest dimarts l'acord de pressupostos a què han arribat in extremis després d'unes quantes setmanes d'estira-i-arronses sobre la fiscalitat i la limitació dels lloguers. Tots dos van fer servir paraules grandiloqüents en la seva breu compareixença. "Es deixa enrere l'etapa neoliberal", va dir Iglesias. "Després del cop de la pandèmia, ens podríem replegar en l'austeritat o tirar endavant amb energia, i hem optat per això segon", va afegir Sánchez.

]]> <![CDATA[Felip VI és avui a Barcelona, consell de ministres per decretar l’estat d’alarma a Madrid i Bartomeu recorre a la Guàrdia Civil per frenar el vot de censura: les claus del dia, amb Antoni Bassas (09/10/2020)]]> Bon dia des de l’ARA. És divendres, 9 d’octubre del 2020, Diada del País Valencià. Ve un cap de setmana llarg. I per no perdre el costum, perquè ja és el tercer cap de setmana seguit que ens passa, tindrem pluja i baixada de temperatures. La tongada de pluges i tempestes afectarà bàsicament les comarques de Girona i de Barcelona entre demà i la matinada de diumenge. El canvi de temps farà baixar la temperatura entre 5 i 10 graus. Diumenge i dilluns el vent bufarà amb cops forts a l'Empordà i a l'Ebre.

]]> <![CDATA[Togues fora de control]]> Desconec si les paraules de Pablo Iglesias a RAC1, on va afirmar que “en aquest país encara no s'ha imputat ni condemnat ningú tan sols per les seves idees”, són una ironia: sembla que hagin de ser-ho, perquè Iglesias sap perfectament que això succeeix a Espanya, i de fet ell ha manifestat en repetides ocasions que els presos polítics catalans no haurien de ser a la presó. Fa pensar que són declaracions iròniques l'excessiu èmfasi que hi posa (“ni com a mera hipòtesi concebem que hi pugui haver una imputació”). I s'entenen encara més com una cautela: si diu una altra cosa, l'acusaran de voler perjudicar la magistratura espanyola, etc. A Espanya, en efecte, s'imputen, s'empresonen, es processen i es condemnen persones per la seva ideologia política: independentistes catalans i bascos, principalment, i/o espanyols republicans i d'esquerres. Els perdedors de la Guerra Civil, en resum, perquè encara som (i hi serem molt de temps) de ple dins les conseqüències d'aquella guerra.

]]> <![CDATA[Els descobriments de l’esquerra espanyola]]> La resposta de Pablo Iglesias a RAC1: "En aquest país encara no s'ha condemnat ni imputat ningú per les seves idees”. És com per sucar-hi pa. Explica fins a quin punt, en la cultura política espanyola, un independentista català pertany a un subgrup de ciutadans amb menys drets. Ni com a ironia es pot acceptar que el cap del partit espanyol parlamentari més a l’esquerra negui la condició de condemnats per les seves idees polítiques a ciutadans que si no haguessin estat independentistes catalans mai haurien estat processats per rebel·lió i condemnats per sedició. I si ara Iglesias està en mans del Tribunal Suprem amb una petició d’imputació és perquè ell també pertany a un altre subgrup amb menys drets, concretament als que mai no han remenat les cireres i que, normalment, són fills i nets dels que van perdre la guerra. També entre espanyols hi ha categories i un professor universitari com Iglesias ho hauria de saber molt bé.

]]> <![CDATA[Salut recula i no reobre les discoteques, debat amb mampares als EUA i 18.090 firmes aconsegueixen el vot de censura a Bartomeu: les claus del dia, amb Antoni Bassas (08/10/2020)]]> Bon dia des de l’ARA. És dijous, 8 d’octubre del 2020. I el temps, que no belluga gaire. Avui els núvols seran força abundants a la costa, però només s'escaparan quatre gotes puntuals. El canvi de temps més important de la setmana arribarà dissabte amb una tongada de ruixats i tempestes que afectarà sobretot les comarques de Girona i de Barcelona. Fins llavors, ambient poc fred.

]]> <![CDATA[La persecució judicial d'Iglesias]]>

Vist des de Catalunya, el que li està passant ara al vicepresident del govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, és com si respongués a un guió escrit, i doncs, perfectament previsible. Era qüestió de temps que passés. Després de la intervenció judicial contra l'independentisme, al darrere havia de venir un altre objectiu obvi: l'altre possible enemic desestabilitzador del règim del 78, l'esquerra estatal, ara instal·lada al govern de coalició amb el PSOE i, per tant, potencialment molt més perillosa. L'alta judicatura, dominada per perfils de tarannà conservador nacionalista espanyol tant a l'Audiència Nacional com al Tribunal Suprem i al Constitucional, fa anys que no vacil·la en unes diàfanes prioritats ideològiques, encara que sigui a costa de despertar dubtes en els seus homòlegs europeus o d'interferir impúdicament com un actor més que rellevant en la vida política estatal.

]]> <![CDATA[3/10: Genealogia]]> En la ideologia del vell barroc castellà –que ha produït excelses creacions culturals i pèssimes concepcions polítiques–, l’ordre natural d’una societat és el de la sang. La societat està ben endreçada en classes definides per la sang. Dalt de tot, la sang blava de la noblesa. A baix de tot, la sang bruta, de hebrea o mora manchada, com escriu Lope de Vega. I quan les sangs es barregen neix el conflicte. Potser per això els qui volen eternitzar la vella ideologia del barroc castellà tenen tanta afició a la genealogia. Perquè el que els importa és de qui ets fill, quina és la teva sang. La monarquia és la màxima expressió d’aquesta concepció. Classista, perquè la sang és la veritable classe. L’etimologia popular –falsa– de la paraula hidalgo la fa derivar d'hijo de algo. La seva obsessió genealògica és tan immensa que ara llegeixo com un retret a Pere Aragonès que el seu avi hauria estat un alcalde franquista. I fa uns mesos retreien a Pablo Iglesias ser fill d’un terrorista. En aquesta ideologia arnada, que ja era vella quan va néixer, les persones són i valen pel que eren els seus pares o els seus avis. Mentre que en una cultura democràtica les persones són el que són i valen el que valen per elles mateixes. No per la sang que porten.

]]> <![CDATA[Pablo Iglesias i els sopars ‘Deluxe’]]> Dissabte a la nit, al Sábado Deluxe que presenta Jorge Javier Vázquez acompanyat de la fauna habitual de Telecinco, van convidar Massiel, la cantant del famós La, la, la que va guanyar Eurovisió el 1968. L’entrevista era un poti-poti sobre les xacres i els seus drames amb els metges perquè l’operin de cataractes, la crisi de la cultura, la gestió de la pandèmia i xafarderies diverses del món del cor. Massiel, que no parava d’estossegar amb la boca oberta, va voler parlar de política. Contra qui va carregar més fort va ser contra el vicepresident Pablo Iglesias i la ministra Irene Montero. Els va menystenir, es va riure del feminisme que defensen, va expressar fins a quin punt li queien malament tots dos i especialment ella: “ Me entra muy mala leche cada vez que ella habla en el Parlamento ”.

]]> <![CDATA[La sala penal esmena les diligències de García-Castellón sobre Iglesias]]>

La secció tercera penal de l'Audiència Nacional ha advertit el jutge Manuel García-Castellón que el líder de Podem, Pablo Iglesias, ha estat perjudicat per les filtracions de la targeta del mòbil robat a la seva excol·laboradora Dina Bousselham i ha revocat la decisió que va prendre al maig, seguint un informe de la Fiscalia Anticorrupció, de treure-li la condició de perjudicat en l'anomenada peça Dina del cas Tàndem-Villarejo. La interlocutòria és una esmena a la totalitat de la instrucció que ha fet el jutge en els últims mesos, quan ha posat el focus en els hipotètics delictes que podria haver comès Iglesias.

]]> <![CDATA[Les ‘missions’ del jutge García-Castellón]]>

Manuel García-Castellón (Valladolid, 1952) està al centre del que podria anomenar-se l’ Espanya penal, és a dir, l’estat judicial en el qual s’ajusten els comptes de la política espanyola. Si el jutge Baltasar Garzón ho estava en els anys vuitanta i noranta, ara és el seu torn.

]]> <![CDATA[Divorci JxCat-PDECat i Iglesias fora de joc altre cop]]>

La setmana catalana està marcada pel divorci entre JxCat i el PDECat, mentre a Madrid Podem veu, un altre cop, com el PSOE l’ignora en les operacions d’estat, com la fusió entre CaixaBank i Bankia o la fugida del rei emèrit.

]]> <![CDATA[28/8: Iglesias]]> No acabo d’entendre la lògica que ha portat els partits independentistes catalans a votar en el Congrés espanyol contra la compareixença del vicepresident Iglesias per un hipotètic cas de corrupció. Entendria perfectament que els partits independentistes, desconfiant de la imparcialitat de la justícia espanyola en els seus tractes amb els partits, no volguessin participar en cap cas en les operacions d’explotació política de les iniciatives judicials: peticions de compareixences, de comissions d’investigació, personaments en judicis, suplicatoris... Mai. I em semblaria també coherent exactament el contrari, que en nom del furor justicier i de la tolerància zero davant de la més mínima sospita de corrupció, aquests mateixos partits decidissin impulsar sempre aquestes exigències polítiques d’explicacions i de responsabilitats. Sempre. El que no m’acaba de quadrar és que ho facin en uns casos i no ho facin en d’altres. Per què per a uns sí i per a uns altres no? Quin és el criteri? ¿Es demanen explicacions als dolents i no es demanen als bons? I qui determina i com quins són els bons i quins els dolents? Per criteris ideològics? Ens refiem del criteri dels jutges o no ens en refiem? El que costa explicar és exercir de justiciers selectius.

]]> <![CDATA[Vox presenta una querella trampa contra Iglesias a l'Audiència Nacional]]>

A l'Espanya penal l'acció d'un tribunal o un jutge és un instrument clau de qualsevol estratègia política. Vox ho acaba d'admetre sense complexos per a la seva pròxima moció de censura a Pedro Sánchez. Aquest dimarts, dia 25 d'agost, ha presentat una querella criminal contra Pablo Iglesias pels fets que està investigant el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón en la peça Dina –pel robatori del telèfon mòbil de Dina Bousselham, excol·laboradora del president d'Unides Podem, i les filtracions del seu contingut privat a la premsa– amb un objectiu: que el jutge traslladi la causa a la sala segona del Tribunal Suprem, ja que Iglesias és aforat.

]]>